miércoles, 16 de noviembre de 2016

OMBRES INVERTEBRADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





OMBRES INVERTEBRADES




En l’ull de l’ombra tantes aigües invertebrades dels somnis.
⎼⎼Sempre em dieu que el temps és un joc inabastable a les mans.
I que en el gargot del llenguatge, hi  ha un raig creixent d’ombres,
boques atapeïdes d’espines,
lavatoris d’ulls abundosos, fulles amb trossets de cucs,
desbandades de cantons com el pols desbordat de la follia.
Totes les ombres, moribundes travessen inexplicablement el meu pit.
(No hi ha cap manera exacta de llevar les estridències als camallargs);
sempre sorprén el paisatge de l’èter,
i les andròmines per a la prosperitat dels monts de pietat i aquest costum verinós 
de les dents i aquest dur fruit de la tristesa en temps de fam.
⎼⎼Sempre em dieu que la pluja sobre la terra és desigual.
Tant com la ferida secular de la flor de les onze.
Tant com el rar paisatge de mel en uns mugrons núbils, tímids, verds.
(Jo et pense enmig de tots els esbarzerars secs: la rosa de la memòria
colpeja les parets de l’alé fins a desfer la inflamació del cos.)
Camine, sovint, les ombres com raïms sobre els meus muscles.
Per cert, en la soca del matí,
respiren els carrers de pols i tots els espais callosos de la por;
de la gota d’humitat, la pelussera verda dels pètals, el núvol dins
de la cistella secreta dels ulls, els vells olors de l’aire en els altars.
Jure que l’ombra de claredat trasbalsa totes les ratlles de la febre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SOMBRAS INVERTEBRADAS




En el ojo de la sombra las tantas aguas invertebradas de los sueños.
⎼⎼Siempre me decís que el tiempo es un juego inasible en las manos.
Y que en el garabateo del lenguaje, hay un chorro creciente de sombras,
bocas apretadas de espinas,
lavatorios de abundantes ojos, hojas con pedacitos de gusanos,
desbandadas de esquinas como el pulso desbordado de la locura.
Todas las sombras, moribundas, atraviesan inexplicablemente mi pecho.
(No hay una forma exacta para quitarle las estridencias a los zancudos);
siempre sorprende el paisaje del éter,
y los cachivaches para la prosperidad de los montepíos y esa costumbre venenosa 
de los dientes y ese duro fruto de la tristeza en tiempos de hambre.
⎼⎼Siempre me decís que la lluvia sobre la tierra es desigual.
Tanto como la herida secular de la flor de las once.
Tanto como el raro paisaje de miel en unos pezones núbiles, tímidos, verdes.
(Yo te pienso en medio de todos los chiriviscos: la rosa de la memoria
golpea las paredes del aliento hasta deshacer la hinchazón del cuerpo.)
Las sombras, a menudo, las ando como racimos sobre mis hombros.
Por cierto, en el troncón de la mañana,
respiran las calles de polvo y todos los espacios callosos del miedo;
de la gota de humedad, la pelambre tetelque de los pétalos, la nube dentro
del guacal secreto de los ojos, los viejos chunches del aire en los altares.
Juro que la sombra de claridad, trastorna todos los renglones de la fiebre.
Barataria, 2016

martes, 15 de noviembre de 2016

ESPILLS TRENCATS

Imagen cogida de la red





ESPILLS TRENCATS




Davant del cadàver de la finestra, els espills trencats de les paraules mutilades
pel vertigen i la complicitat de les monedes.
De sobte tot té l’olor de la quincalla de l’oblit i els vestits d’algun conte 
encantat i l’altar en què un pensa en els arcans.
Potser és molt més audaç l’avidesa de la soledat que un ocell de güishtes,
que una pulsació d’ombres, pors, que parets dures de morts?
Tots els espills monocords de les espelmes com una gota de salmorra
mossegant l’entrecella, o irrompent en la boirina dels ulls
amb tota la impunitat coneguda.
És simple, doncs. Es pot, ⎼⎼clar⎼⎼, caminar amb la roba de la consciència
entre les mans; apartar les agonies del carrer, sense que Déu se n’adone.
Davall del coixí hi ha sempre una veu que ens crida.
Un se sorprén, després de tot, en veure tanta misèria pul·lulant enmig
de la felicitat. Sorprén tanta animositat: polsen els absoluts amb un deix
d’eternitat; es repeteixen diàriament les runes i els discursos amb esmalt.
De tanta imatge sense trellat, els horitzons malèvols.
Cada espill és un carreró sense eixida.
El que aconsegueix eixir il·lés, ha esgarrapat erms en el seu propi alé.
Ja he vist que també el trenc d’alba s’emporta alguns jocs perversos.
Quan es vol trobar la veritat, només toca escoltar  el vent.
Algú haurà de pagar en acabant els plats trencats  de la història.
Mentre continua l’aguait, recull els cèntims de por de les voravies…





ESPEJOS ROTOS




Frente al cadáver de la ventana, los espejos rotos de las palabras mutiladas
por el vértigo y la complicidad de las monedas.
De repente todo tiene el olor de las baratijas del olvido y los trajes de algún 
cuento encantado y el altar donde uno piensa en los arcanos.
¿Acaso es mucho más audaz la avidez de la soledad a un pájaro de güishtes,
a una pulsación de sombras, miedos, a paredes duras de muertos?
Todos los espejos monocordes de los cirios como una gota de salmuera
mordiendo el entrecejo, o irrumpiendo en la neblina de los ojos
con toda la impunidad conocida.
Es simple, entonces. Se puede, ⎼⎼claro⎼⎼, caminar con la ropa de la conciencia
entre las manos; apartar las agonías de la calle, sin que Dios se dé cuenta.
Debajo de la almohada existe siempre una voz que lo llama a uno.
Uno se sorprende, después de todo, al ver tanta miseria pululando en medio
de la felicidad. Sorprende tanta animosidad: pulsan los absolutos con un dejo
de eternidad; se repiten día a día a los escombros y los discursos con esmalte.
De tanta imagen sin cordura, los horizontes aviesos.
Cada espejo es un callejón sin salida.
El que logra salir ileso, ha escarbado páramos en su propio aliento.
Ya he visto que también el amanecer trae consigo ciertos juegos perversos.
Cuando uno quiere encontrar la verdad, solo hay que escuchar al viento.
Alguien deberá, ⎼⎼después⎼⎼, de pagar por los platos rotos de la historia.
Mientras sigue el ojeo, recojo los centavos de miedo de las aceras…
Barataria, 2016


viernes, 11 de noviembre de 2016

ABSURDS INFINITS

Imagen cogida de la red




ABSURDS INFINITS




De què ens serveixen els itineraris amotinats en el buit? En quin absurd
d’infinits ens posa l’abstracció? ⎼⎼A vegades són difícils
les respostes al mig d’aqueix torrent de pors.
Un només vol canviar de metamorfosi i d’aquelles velles autòpsies del dubte.
⎼⎼Per ací, la fulla de la nit i el seu esguitó de mísera paret.
Pertot les disbauxes apocalíptiques es revisteixen de protesta: apleguen
a duel les ensopegades circulars de la història i la branqueta d’incens
damunt de la cortina de fum de l’ombra fosca de l’espill.
Sovint parlem dormits, embolicats en la gota de suor de les paraules.
En el fil dels ulls, l’argot de l’infinit i la seua estretor de culleres,
i el seu líquid sarcasme d’espiral.
Ací, ningú no discuteix els impossibles del país, és dir, la tendresa.
⎼⎼A mi em sembla que tantes infidències són perilloses: Qui es desdiu
a la velocitat del so de totes les seues malifetes? Els absoluts són absurds.
(Però algú prega tots els dies acompanyat de la seua feligresia;
d’altres descobreixen que és millor negar-se i perden la veu ça i lla.
L’infinit, per suposat, no pot polvoritzar tant de ganguerisme.
Allà els espills de l’aridesa, els esquinçalls de pell sobre el fons negre del camí,
els residus grisos de les monedes,
la memòria a comptegotes de la tristesa.
Després de tot, ja m’acostumí a la faula i al suspens i a callar.)




ABSURDOS INFINITOS




¿De qué nos sirven los itinerarios amotinados en el vacío? ¿En qué absurdo
de infinitos nos mete el ensimismamiento? ⎼⎼A veces son difíciles
las respuestas en medio de ese torrente de miedos.
Uno sólo quiere cambiar de metamorfosis y de esas viejas autopsias de la duda.
⎼⎼Por aquí, la hoja de la noche y su salpicadura de pared mísera.
Dondequiera los desenfrenos apocalípticos se revisten de protesta: llegan
a duelo los tropezones circulares de la historia y la ramita de incienso
sobre la cortina de humo de la sombra oscura del espejo.
A menudo hablamos dormidos, enredados en la gota de sudor de las palabras.
En el filo de los ojos, la jerigonza del infinito y su estrechez de cucharas,
y su líquido sarcasmo de espiral.
Aquí, nadie discute los imposibles del país, es decir, la ternura.
⎼⎼A mí me parece que tantas infidencias son peligrosas: ¿Quién se desdice
a la velocidad del sonido de todas sus fechorías. Los absolutos son absurdos.
(Pero alguien reza todos los días acompañado de su feligresía;
otros descubren que es mejor negarse y pierden la voz tanto aquí como allá.
El infinito, por supuesto, no puede pulverizar tanto ganguerismo.
Allí los espejos de la aridez, los jirones de piel sobre el fondo negro del camino,
los residuos grises de las monedas,
la memoria a cuentas gotas de la tristeza.
Después de todo, ya me acostumbré a la fábula y al suspenso y a callar.)
Barataria, 2016


miércoles, 9 de noviembre de 2016

FORA DE LA SANG

Imagen cogida de la red





FORA DE LA SANG




Un camina i refà camí tots els desemparaments, si és possible, en la fugida diària.
Encara que tot és fugaç, priva la perennitat en els ulls.
Sempre he d’aprendre dels oposats, de tants camins reticents
a l’olfacte, dels ulls que dormen mentre l’horitzó se’ns escapa.
És necessari veure les altres cares de la nit, l’escuma de la molsa, les randes
de la roca que sagna cada dia al meu pit.
Fora de mi, el riu, les incandescències exteriors com un joc de salmorra severa,
com un monument que només respon a l’oblit.
Les infàncies sempre recorren amb ebrietat tots els meus imaginaris;
Sovint la indigència em monstra la seua prestigiosa vestimenta,
el mateix que la fulla retorta del vent,
El fill pròdig de l’estigma i del crepuscle, l’entrellum erràtic de la crudesa
i l’entrecuix i el llençol de boira penjada de les parpelles.
Als meus costats tota la vocació de les mirades:
totes aqueixes coses tristes i alegres en què la gent creu, tota aqueixa tempesta
fixa de la barbàrie, el degoteig entristit de la roba.
En cada domini de les entranyes, les pèrdues consumides del gest,
o els rostres, quasibé com un rictus mecànic.
Al cos les múltiples maneres de respiració de la sang.
Busca el peix o l’ocell, en cada pit, la rebotiga de l’aigua respirada.
Malgrat tot, hi ha alguna cosa que mai no sabré: si els cementeris són túniques inerts,
o un almanac despentinat amb dates inútils…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FUERA DE LA SANGRE




Uno anda y desanda todos los desamparos, si es posible, en la huida diaria.
Aunque todo es fugaz priva la perennidad en los ojos.
Siempre debo aprender de los opuestos, de los tantos caminos reticentes
al olfato, de los ojos que duermen mientras el horizonte se nos fuga.
Es necesario ver las otras caras de la noche, la espuma del musgo, los encajes
de la roca que sangra diariamente en mi pecho.
Fuera de mí, el río, las incandescencias exteriores como un juego de severa salmuera,
como un monumento que sólo responde al olvido.
Las infancias siempre recorren con embriaguez todos mis imaginarios;
A menudo la indigencia me muestra su prestigiosa vestimenta,
lo mismo la hoja retorcida del viento,
el hijo pródigo del estigma y del crepúsculo, la entreluz errática de la crudeza
y las entrepiernas y la sábana de niebla colgada de los párpados.
A mis costados toda la vocación de las miradas:
todas esas cosas tristes y alegres en las que la gente cree, toda esa tormenta
fija de la barbarie, el goteo entristecido de las ropas.
En cada dominio de las entrañas, los extravíos consumidos del ceño,
o los rostros, casi como un rictus mecánico.
Sobre el cuerpo las múltiples formas de respiración de la sangre.
Busca el pez o el pájaro, en cada pecho, la trastienda del agua respirada.
Con todo, hay algo que nunca sabré: si los cementerios son túnicas inertes,
o un almanaque despeinado con fechas inútiles…
Barataria, 2016