miércoles, 15 de junio de 2016

MAGOLAMENT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






MAGOLAMENT




Són certs els declivis i la confusió que es viu en les letargies.
Cert el colp en els ulls dels tatuatges, i la seua teranyina d’angoixa sembrada
en els passadissos del dia rere dia.
El nostre món se sosté en els brunzirs ofegats de les mosques.
A l’hora de més circulació es descarrilen les emocions i torna allò sinuós
a ser part de la complicitat en les múltiples pèrdues del present.
El nostre temps ha convertit en corc tot l’esplendor:
a la porta de cadascú el poder de l’hostilitat, les masegades de la boira
i aquell només record de l’inconclús.
U deixa de fiar-se d’aquesta llarga fatiga dels morts perquè cansa el card 
i la saliva i les nits al voltant dels matolls.
Encara des de certa covardia s’exerceix hostilitat: tot fa suposar el buit 
dels somnis i el seu maquillatge de pregària o conjur.
En tota aquesta extensa circumcisió, ens tornem pacient actiu del dissort.
Ni tan sols els cementiris es resisteixen a tant esquelet (al davant meu, les infàncies continuant en el cercle sinistre del joc.
Ara no serveixen, ni són possibles les distàncies, ni la paret que sostinga 
una porta, creix com a rent aquest infern perillós de discursos.)
Jo no sé fins on aplegarà aquest temps de memòria dolorosa, ni en quines mans cobrarà més vides, ni quines veus, allà, despertaran demà.
Jo no sé si hi haurà una llum que s’encenga entre la respiració i l’alba i enlaire
a sufumigació totes aquestes infàncies trencades i tristes i sense ulls…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MAGULLADURA




Son ciertos los declives y la confusión que se vive en los letargos.
Cierto el golpe en los ojos de los tatuajes, y su telaraña de angustia sembrada
en los pasadizos del día a día.
Nuestro mundo se sostiene en los zumbidos ahogados de las moscas.
A la hora de mayor circulación se descarrilan las emociones y vuelve lo sinuoso
a ser parte de la complicidad en los múltiples extravíos del presente.
Nuestro tiempo ha convertido en carcoma todo el esplendor:
a la puerta de cada quien el poder de la hostilidad, los magullones de la bruma
y ese solamente recuerdo de lo inconcluso.
Uno deja de fiarse de esa larga fatiga de los muertos porque cansa el cardo 
y la saliva y las noches alrededor de los matorrales.
Aún desde cierta cobardía se ejerce hostilidad: todo hace suponer lo vacío 
de los sueños y su maquillaje de plegaria o conjuro.
En toda esta extensa circuncisión, nos volvemos paciente activo de la desdicha.
Ni siquiera los cementerios se resisten a tanto esqueleto (frente a mí, las infancias continuando en el círculo siniestro del juego.
Ahora no sirven, ni son posibles las distancias, ni la pared que sostenga 
una puerta, crece como levadura este infierno peligroso de discursos.)
Yo no sé hasta dónde llegará este tiempo de memoria dolorosa, ni en qué manos cobrará más vidas, ni qué voces, allá, despierten mañana.
Yo no sé si haya una luz que se encienda entre la respiración y el alba y eleve
a sahumerio todas esas infancias quebradas y tristes y sin ojos…
Barataria, 2016

martes, 14 de junio de 2016

EMBASTES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó








EMBASTES




Mentre que descanse de l’hivern, un coixí de tristesa s’apodera 
del temps. (Supose que no hi ha innocència en la misèria, pobresa, injustícia,
ni un tren que enderroque les parets sense ser trompeta.)
Embaste papers vells com les meues mans de silencis cansats com aquest sobtós 
litoral premut en la pell: la pulsació denuncia el cos de l’escriptura.
Hi ha un al·luvió de repunts en l’escòria formada en les dents.
Algú des de certa foscor estrident, devora les embastes que deixen 
les navalles, la proximitat laboriosa que ens donen les aranyes,
o en qualsevol cas, el sord aire mesquí dels insectes.
L’ombra de la agulla capotera, fa de l’alé draps descolorits, 
i despulles on flamegen banyeres per a paralítics i corbs d’obscenitat hilarant
i insomnis irreparables.
U va mossegant la fullaraca que es revela contra el cel.
Siga el poema o l’espill, hi vessen totes les misèries i els seus camins foscos, 
immunds, detesos de penes per ombres degollades.
Hi ha ermbastes que són interminables com la corona d’espines
                                                                                                             [i el seu rudiment.
Ningú no calma el galop davant del paisatge de fred que mossega el mussol.
U acaba sent l’al·legoria rosegada de la boira,
el nombre senar dels escalfreds, o el simple vòmit de l’implacable.
En el proper viatge dels ratpenats, les paraules rectangulars del futur 
i la seua variant d’aigües enfurides i el seu gran somni de saliva.
Per si algú ho dubta, les embastes són de veres més expressives
                                                                                                                  [que no els peixos,
els trens, els gossos de carrer o l’au que mutà i ara brama…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HILVANES




Mientras descanso del invierno, una almohada de tristeza se apodera 
del tiempo. (Supongo que no hay inocencia en la miseria, pobreza, injusticia,
ni un tren que derribe las paredes sin ser trompeta.)

Hilvano papeles viejos como mis manos de cansados silencios tal ese repentino 
litoral apretado en la piel: la pulsación denuncia el cuerpo de la escritura.
Existe un aluvión de pespuntes en la escoria formada en los dientes.
Alguien desde cierta oscuridad estridente, devora los hilvanes que dejan 
las navajas, la proximidad laboriosa que nos dan las arañas,
o en todo caso, el sordo aire rastrero de los insectos.
La sombra de la aguja capotera, hace del aliento trapos descoloridos, 
y despojos donde flamean bañeras para paralíticos y cuervos de hilarante 
obscenidad e insomnios irreparables.
Uno va mordiendo la hojarasca que se revela contra el cielo.
Sea el poema o el espejo, vierten allí, todas las miserias y sus caminos oscuros, inmundos, detenidos apenas por degolladas sombras.
Hay hilvanes que son interminables como la corona de espinas y su rudimento.
Nadie apacigua el galope ante el paisaje de frío que muerde el búho.
Uno acaba siendo la alegoría roída de la niebla,
el número impar de los escalofríos, o el simple vómito de lo implacable.
En el próximo viaje de los murciélagos, las palabras rectangulares del futuro 
y su variante de aguas enfurecidas y su gran sueño de saliva.
Por si alguien lo duda, los hilvanes resultan ser más expresivos que los peces,
los trenes, los chuchos callejeros o el ave que mutó y ahora berrea…
Barataria, 2016

domingo, 12 de junio de 2016

CREIXEMENT DEL DUBTE

Imagen cogida de la red





CREIXEMENT DEL DUBTE




Des de les múltiples distàncies els quaderns ofegats del dubte i la seua aridesa 
de cadàvers inexplicables.
Creix l’animal en el beuratge del paleolític, és d’algú l’olfacte que udola 
i irromp en el desequilibri de les ninetes, en els jocs perversos de la ruta del temps? Quina identitat busquem en les moles dels taüts?
La diafanitat acostuma a perdre’s en els brunzirs de la decrepitud.
Com més discursos donem més certes les espines o l’escuma.
En el darrer vagó de les setmanes, és incurable l’alegria, exceptat els maniquís.
A cada hora pintem vetlaments i circumcisions.
A cada hora, només ens queda el buit del sexe irreal en les mosques profanades.
A cada hora, ens mosseguen les enfiladisses de la foscor i la seua espinada.
A cada hora, només la gosadia del dubte i les seues plomes espaordides.
U viu enmig de les disfresses de la rosa i els seus epitafis.
Demà beurem l’agonia en llunes de quitrà, llavors començarem 
a descendir fins al defalliment total.
La creu de cendra del front és la creu de l’ocell calcinat per l’alé?
Pot l’insomni convertir-se en anell després de ser aqueixa tinta de l’exili
moribund en les parets dels ara?
Quasi em perd en el meu propi alé. Al davall meu, la gota de penya-segat.
Pateixen les paraules sota del fil de la pols: el baf és una mena de fem.
Una pedra esdevé més lleugera que no aquests cordells de l’acorament.
─Vosté sap que al voltant de la veritat, hi ha ungles i forats de frontisses…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






CRECIMIENTO DE LA DUDA




Desde las múltiples distancias los ahogados cuadernos de la duda y su aridez 
de inexplicables cadáveres.
Crece el animal en el brebaje del paleolítico, ¿es de nadie el olfato que aúlla 
e irrumpe en el desequilibrio de las pupilas, en los juegos perversos de la ruta 
                                                                                                               [del tiempo?
¿Qué identidad buscamos en los cardúmenes de los ataúdes?
La diafanidad suele perderse en los zumbidos de la decrepitud.
A más discursos damos como ciertas las espinas o la espuma.
En el último vagón de las semanas, es incurable la alegría, salvo los maniquíes.
A cada hora pintamos velorios y circuncisiones.
A cada hora, sólo nos queda el hueco del sexo irreal en las moscas profanadas.
A cada hora, nos muerden las enredaderas de la oscuridad y su espinazo.
A cada hora, sólo la temeridad de la duda y sus despavoridas plumas.
Uno vive en medio de los disfraces de la rosa y sus epitafios.
Mañana beberemos la agonía en lunas de alquitrán, entonces empezaremos 
a descender hasta el desfallecimiento total.
¿La cruz de ceniza de la frente, es la cruz del pájaro calcinado por el aliento?
¿Puede el insomnio convertirse en sortija después de ser esa tinta del destierro
moribundo en las paredes de los ahoras?
Casi que me extravío en mi propio aliento. Debajo de mí, la gota de precipicio.
Sufren las palabras debajo del filo del polvo: el vaho es una suerte de estiércol.
Una piedra resulta más liviana que estos cordeles de la congoja.
─Vos sabés que sobre la verdad, hay uñas y agujeros de bisagras…
Barataria, 2016

lunes, 30 de mayo de 2016

BOSC IMMÒBIL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





BOSC IMMÒBIL




Els escapularis fan gemecs sords, just des del dors esquinçat del cel.
Hi ha gotes de saliva i orina en els fragments enderrocats dels cadàvers.
Hi ha sensors instal·lats en cada un dels cantons de l’avenir;
hui són moltes les creus, que ja no hi ha lloc per a escopir l’oblit,
ni tan sols per a allunyar el pútrid que resta a les mans,
ni nàixer de nou com deien els nostres avantpassats.
No és suficient cremar els ulls amb el fulgor de tant món a les fosques;
arribats al bosc, només l’escòria i les aigües per les làpides, aqueixes còpules 
malèvoles de la nit, damunt d’aquest potser del somni o la fugida.
Des de la clavguera venen els ulls estripats, el modus d’aquest galop tenebrós,
la lluita punyent de la foscor en el coixí,
i qui sap si el crit i la llàgrima en tants cossos estranys de l’absurd.
(Sempre és feridor el clam dels parents, l’aguait en finestra oberta.
Mai no hi ha resposta per aclarir les borrositats, assaborir l’hòstia oferida fins 
tot al mig de dubtosa feligresia. 
Vivim un terror ofegat de martells. Vivim un crit d’excrements.
Vivim enmig d’una tendresa inmòbil, gairebé com un ensopegar de ressorts rovellats, 
com un difunt enmig de fotografíes buides.
Mentre passen o apleguen, pense en la rosa de sang de les clavegueres.)

Ací només aquests estripalls de camises en les cunetes i les dents d’escorces inexplicables: fan mal, per cert, aquestes sabates trencades a la deriva.
Fa mal l’absència de l’alba en l’ocell ert de tanta nuesa insensible.
Res de nou en aqueixa altra banda de les solapes, sinó escòria i escuma.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BOSQUE INMÓVIL




Los escapularios dan sordos gemidos, justo desde el dorso rasgado del cielo.
Hay gotas de saliva y orina en los fragmentos en ruinas de los cadáveres.
Existen sensores instalados en cada una de las esquinas del porvenir;
hoy son muchas las cruces, que ya no queda lugar para escupir el olvido,
ni siquiera para apartar lo pútrido que queda en las manos,
ni nacer de nuevo como decían nuestros antepasados.
No basta quemar los ojos con el resplandor de tanto mundo a oscuras;
llegados al bosque, sólo la escoria y las aguas sobre las lápidas, esas cópulas 
aviesas de la noche, sobre ese acaso del sueño o la huida.
Desde la cloaca vienen los ojos desgarrados, el modus de este galope tenebroso,
la lucha punzante de la oscuridad en la almohada,
y quién sabe si el grito y la lágrima en los tantos cuerpos extraños del absurdo.
(Siempre es hiriente el clamor de los deudos, el acecho en ventana abierta.
Nunca hay respuesta para esclarecer las borrosidades, degustar la hostia ofrecida 
aun entre dudosa feligresía. 
Vivimos un terror ahogado de martillos. Vivimos un grito de excrementos.
Vivimos en medio de una ternura inmóvil, casi como un tropezón de resortes oxidados, 
caso como un difunto entre fotografías vacías.
Mientras pasan o llegan, pienso en la rosa de sangre de las alcantarillas.)

Aquí sólo esos jirones de camisas en las cunetas y los dientes de cáscaras 
inexplicables: duelen, por cierto, esos zapatos rotos a la deriva.
Duele la ausencia del alba en el pájaro yerto de tanta desnudez insensible.
No hay nada nuevo en ese otro lado de las solapas, sino escoria y espuma.
Barataria, 2016