martes, 18 de agosto de 2015

UNS ALTRES CAMINS

Imagen cogida de la red




UNS ALTRES CAMINS




Marxem cap el lloc on callem íntims paraigües: allà, al fons
de la nit, tot el món en l’olfacte, fosques fustes, immenses del dolor
i el gemec: el dia acostuma a ser lent horitzó de cendra.
Qui surt il·lés de l’aigua, de la monotonia pàl·lida de la nostàlgia?
Totes les dents són inclements en la meua manera cega de caminar; errant
la branca que travessa les estacions de la veu. Confusa és la realitat;
últim, el potser que ens mulla com un plany enmig de velles teranyines.
Mai no entenguí l’olor que no fos el dels pins, o els eucaliptus.
Supose que mai no calgué cap altre alé per a la meua mudesa consuetudinària;
una altra tomba, uns altres morts, uns altres funerals.
Al capdavall, cap sossec és perdurable: anem arrossegant llunyanies, 
com les ombres del pipelleig que ens habiten.
—Hi ha camins inaudibles enmig de la garrotxa i els còdols. Hi ha aigües l’escuma 
de les quals és absoluta.
Sempre s’esdevé estrany l’altre espill que ens mira.
Des de l’abrupte de la fusta, els ulls s’omplin d’horror davant dels excusats.
Sí, a l’inrevés de tot, és la peüngla llançada a les illades, a l’absurd que a vegades
S’esdevé el balbuceig, a l’implacable que són els panys, o les portes.
Els camins, però, s’obrin a la realitat.
Però es fan atroços quan mosseguen els cadàvers deslliurats 
de les paraules, les tristeses allà, com robatge de granit.
Ben aviat, l’aleteig del camí blanc que espere, l’altre espill del cluc d’ull.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OTROS CAMINOS




Nos largamos hacia el lugar donde callamos íntimos paraguas: allá, al fondo
de la noche, todo el mundo en el olfato, oscuras maderas, inmensas del dolor
y el gemido: el día suele ser lento horizonte de ceniza.
¿Quién sale ileso del agua, de la monotonía pálida de la nostalgia?
Todos los dientes son inclementes en mi ciega forma de caminar; errante
la rama que atraviesa las estaciones de la voz. Confusa es la realidad;
postrero, el acaso que nos moja como un quejido en medio de viejas telarañas.
Nunca entendí el olor que no fuera el de los pinos, o los eucaliptus.
Supongo que nunca fue necesario otro aliento para mi mudez consuetudinaria;
otra tumba, otros muertos, otros funerales.
Al cabo, ningún sosiego es perdurable: uno va arrastrando lejanías, 
como las sombras del parpadeo que nos habitan.
—Hay caminos inoíbles en medio de la breña y los guijarros. Hay aguas cuya
espuma es absoluta. Siempre resulta extraño el otro espejo que nos mira.
Desde lo abrupto de la madera, los ojos se llenan de horror frente a los retretes.
Sí, el revés de todo, es la pezuña arrojada a los ijares, a lo absurdo que a veces
resulta el balbuceo, a lo implacable que son las cerraduras, o las puertas.
Los caminos, sin embargo, se abren a la realidad.
Pero resultan atroces cuando muerden los cadáveres desprendidos 
de las palabras, las tristezas allí, como ropaje de granito.
Dentro de poco, el aleteo del camino blanco que espero, el otro espejo del guiño.
Barataria, 14.VIII.2015

sábado, 8 de agosto de 2015

LABERINTS LÍQUIDS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LABERINTS LÍQUIDS




Des del mar incert del subconscient, els minuts anònims del fil,
les ulleres de la identitat enmig de la decrepitud de certs llocs.
Quantes aigües fosques inunden el desig fervent de les ejaculacions?
En la memòria, descalços els escalfreds dels paraigües,
el matoll rampellut de les paraules,
els orgasmes de la vigília entre els gafets dels cantons de l’alé.
En l’embocadura del trànsit, sentim l’ona expansiva de la saliva: a les aigües 
dec la memòria, la parpella esquívola dels dies absorts, els artificis
fúnebres de les ànimes, el laboriós oblit que tenen els taüts.
M’endinse als udolaments del torrencial: en la marea es revela el volàtil
de les aigües, la tempesta esmolada de les illades,
la llengua i el seu laberint dispers, el territori adins de l’arrel destinatària,
junt amb la cega neutralitat del semen.
En el sanglot a fons dels ocells, la manta en desequilibri davant dels ulls;
tot pot ocórrer mentre que no badallen les lluernes.
—El temps ens contagia de manera desmesurada; no hi ha paràbola
per a deixar de sagnar en aquest deliri d’esquelets i màscares.
No hi ha l’absolut, quan som de penes ombra en uns altres rostres.
No som muralla, ni mur ferm, quan en realitat el respir és efímer.
(Malgrat tants anys d’espera i moviment, tot fineix com és escrit;
Potser la disfressa serà l’única troballa)…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LABERINTOS LÍQUIDOS




Desde el mar incierto del subconsciente, los anónimos minutos del filo,
las ojeras de la identidad en medio de la decrepitud de ciertos lugares.
¿Cuántas aguas oscuras inundan el deseo ferviente de las eyaculaciones?
En la memoria, descalzos los escalofríos de los paraguas,
el matorral antojadizo de las palabras,
los orgasmos de la vigilia entre los corchetes de las esquinas del aliento.
En la boca del tráfico, sentimos la onda expansiva de la saliva: a las aguas 
le debo la memoria, el párpado esquivo de los días absortos, los artificios
fúnebres de las almas, el trabajoso olvido que tienen los ataúdes.
Me adentro a los aullidos de lo torrencial: en la marea se revela lo volátil
de las aguas, la tempestad afilada de los ijares,
la lengua y su disperso laberinto, el territorio adentro de la raíz destinataria,
junto con la ciega neutralidad del semen.
En el sollozo a fondo de los pájaros, la cobija en desequilibrio frente a los ojos;
todo puede suceder mientras no bostecen las luciérnagas.
—El tiempo nos contagia de manera desmedida; no existe parábola
para dejar de sangrar en este delirio de esqueletos y máscaras.
No existe el absoluto, cuando somos apenas sombra en otros rostros.
No somos muralla, ni firme muro, cuando en realidad el respiro es efímero.
(Pese a los tantos años de espera y movimiento, todo fenece como está escrito;
el disfraz quizá sea el único hallazgo)…

Barataria, 06.VIII.2015

jueves, 6 de agosto de 2015

SOBRESALTS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




SOBRESALTS




En quins paradisos se’ns cauen els ulls i aquests camins crescuts de la mort.
El país, aquella senyera buida del crit on diàriament s’engendren
taüts, tempestes, vents i alarits.
U sempre camina a la vora de les gorges de mort.
Demà sempre estarà allà l’ombra i la seua radiant campana de boirina;
En la propera tanca del dubte, la llum fosca de l’instant, el clot
darrere de la la porta, les mateixes noves com finestres fumades.
—Darrere de tu, els braços grocs dels caragols, el despullament en la fossa, 
sense més hores que la memòria i el desànim.
El sobresalt és la lliçó diària en el costellam de les temples. Damunt 
                                                                                                                              [dels muscles 
l’estrany fil dels somnis, el cànter esvanit del batec,
la boca exhausta de buits, com abella cremada en la sequera.
Tu, sense més, enmig d’aquesta potestat de la mort: falten fonts
per a tanta eternitat d’ocell dissecat, per a soterrar el got sord
de les paraules, el nom despietat dels güishtes, el sospir desolat
damunt de la pedra, els planters incerts dels escapularis.
De la mà invisible de les profecies, la meitat dels escarabats en l’alé:
llavors, als cantons totes les oracions avalotades pel pànic,
l’embut estrany de la maldat,
la por que es multiplica com les altes temperatures del tròpic.
Coixegen els mocadors al bell mig de cadenes de semen i extorsió…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SOBRESALTOS




Sobre qué paraísos se nos caen los ojos y estos crecidos caminos de la muerte.
El país, aquel estandarte vacío del grito en donde a diario se engendran
féretros, tormentas, vientos y alaridos.
Uno siempre camina a la orilla de los desfiladeros de muerte.
Mañana estará siempre allí la sombra y su radiante campana de neblina;
En la próxima alambrada de la duda, la luz oscura del instante, el hoyo
tras la puerta, las mismas noticias como ventanas ahumadas.
—Tras de vos, los amarillos brazos de los caracoles, la desnudez en la fosa, 
sin más horas que le memoria y el desaliento.
El sobresalto es la lección diaria en el costillaje de las sienes. Sobre los hombros
el extraño filo de los sueños, el cántaro desvanecido del pálpito,
la boca exhausta de vacíos, como abeja quemada en la sequía.
Vos, sin más, en medio de este poderío de la muerte: faltan manantiales
para tanta eternidad de pájaro disecado, para soterrar el vaso sordo
de las palabras, el nombre despiadado de los güishtes, el suspiro desolado
sobre la piedra, los almácigos inciertos de los escapularios.
De la mano invisible de las profecías, la mitad de los escarabajos en el aliento:
entonces, en las esquinas todas las oraciones alborotadas por el pánico,
el embudo extraño de la maldad,
el miedo que se multiplica como las altas temperaturas del trópico.
Cojean los pañuelos entre cadenas de semen y extorsión…
Barataria, 04.VIII.2015

miércoles, 5 de agosto de 2015

CAMINS TRANSITABLES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CAMINS TRANSITABLES





Després dels absoluts del vent, quins són els camins transitables que envolten
l’avenir, els temps esclarits per al galop, els instants ardents
de les paraules? —Al caliu de les mans i els peus, la cendra insòlita
de tants noms, el fred inevitable com una espina que mossega
frenèticament la memòria.
En cada penya-segat hi ha noms submergits; les formes del vòmit tenen
les seues pròpies cronologies, aquest dard que travessa l’alé i el deshabita.
Sempre la vigília em porta per aquells camins que ningú no transita: aquells 
són els meus camins transitables, els absurds a punt de ser arbre,
les parpelles penjant de la roda del crit,
o l’ombra que llampega davall de la meua flaçada.
La sorpresa o la tedresa res no tenen a veure amb el miratge: desperte
en els desnivells de les tresqueres líquides, al costat del brunzir de tanta 
                                                                                                                              [vena trencada,
(l’instint de supervivència és oportú) davant de tant suïcidi.
A vegades em perd, —clar—, enmig de tants camins abstrets:
memòria, desigs, silencis,
cauen al cànter del buit, en aquestes màscares inexplicables que ens sorprenen 
cada dia amb tot i el seu vertigen de fum.
Mai l’ull no és indiferent a les tempestes. Mai l’agonia no deixa de ser 
llampec o pedra en la sabata, o buit eixit d’algun cos.
Davant la monotonia de la mateixa ferida, potser la rialla agitarà les teranyines…

Poema d’ANDRÉ CRUGHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 



CAMINOS TRANSITABLES




Tras los absolutos del viento, ¿cuáles son los caminos transitables que rodean
el porvenir, los tiempos despejados para el galope, los instantes ardientes
de las palabras? —En el rescoldo de las manos y los pies, la ceniza insólita
de tantos nombres, el frío inevitable como una espina que muerde
frenéticamente la memoria.
En cada precipicio hay nombres sumergidos; las formas del vómito tienen
sus propias cronologías, ese dardo que atraviesa el aliento y lo deshabita.
Siempre la vigilia me lleva por esos caminos donde nadie transita: ésos son
mis caminos transitables, los absurdos a punto de ser árbol,
los párpados colgando de la rueda del grito,
o la sombra que relampaguea debajo de mi cobija.
El asombro o la ternura nada tienen que ver con el espejismo: despierto
en los desniveles de las veredas líquidas, junto al zumbido de tanta vena rota,
(el instinto de supervivencia es oportuno) ante tanto suicidio.
A veces me extravío, —claro—, en medio de tantos caminos ensimismados:
memoria, deseos, silencios,
caen al cántaro del vacío, a esas máscaras inexplicables que nos sorprenden 
cada día con todo y su vértigo de humo.
Nunca el ojo es indiferente a las tormentas. Nunca la agonía deja de ser 
relámpago o piedra en el zapato, o hueco salido de algún cuerpo.
Ante la monotonía de la propia herida, quizá la risa agite las telarañas…
Barataria, 29.VII.2015