martes, 21 de julio de 2015

ESPAIS PROHIBITS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ESPAIS PROHIBITS




La llum fúnebre en el semblant profètic dels espais prohibits: les aigües
transcendeixen més enllà de les costes, més enllà de la gola la silueta de la nit
i el seu gemec inclinat d’ocell nocturn.
En el eco, aquella perpetuïtat del desarrel; la infantesa, de sobte, irrecuperable 
com despertar en clau d’agulla o espina, o paròdia o despulla.
Marxen els ulls i també els cansaments. El dolor, les estries en l’alé.
Sempre se’m fa enganyosa la tendresa i els seus grans estius no revelats.
De sobte, supose, que no em resta cap lloc per als somnis:
sempre marxe amb la meua follia, 
cap aixopluig no cobreix els meus peus descalços;
sempre és de començar tots els dies la farsa, (sempre és perenne la set, 
però no el fluir), no les rajoles de ciment mancades d’estupor,
no la usura i els pecats originals,
la pestilència de la servitud, les ferradures transversals en les costelles.
—Tu saps dels freds cecs de l’eternitat, dels segles de xiprers que m’incendien el pit, 
de l’estrany que esdevenen les estadístiques oficials sobre morts.
Té cap sentit cap abisme, el fum, la infantesa suburbana amb tants esvetlaments
i esclerosi, amb un sil·labari d’esperma equivocat?
El costat obscur de les voravies endurí el meu fetge. Giren els espills a destemps
en els pensaments: tots els morts són la gota de tinta negra en l’agenda.
Pregue damunt de la tomba del present, el floriment del meu cadàver mateix.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ESPACIOS PROSCRITOS




La luz fúnebre en el rostro profético de los espacios proscritos: las aguas
trascienden más allá de las costas, más allá de la garganta la silueta de la noche
y su inclinado gemido de pájaro nocturno.
En el eco, aquella perpetuidad del desarraigo; la infancia, de pronto, irrecuperable 
como despertar en clave de aguja o espina, o parodia o despojo.
Parten los ojos y también los cansancios. El dolor, las estrías en el aliento.
Siempre me resulta engañosa la ternura y sus grandes estíos no revelados.
De pronto, supongo, que no me queda ningún lugar para los sueños:
siempre parto con mi locura, ninguna cobija cubre mis pies descalzos;
siempre es de empezar todos los días la farsa, (siempre es perenne la sed, aunque 
no el fluir), no las baldosas de cemento carentes de estupor,
no la usura y los pecados originales,
la pestilencia de la servidumbre, las herraduras transversales en las costillas.
—Vos sabés de los ciegos fríos de la eternidad, de los siglos de cipreses
que incendian mi pecho, 
de lo extraño que resultan las estadísticas oficiales sobre muertos.
¿Tiene sentido algún abismo, el humo, la niñez suburbana con tantos desvelos
y esclerosis, con un silabario de esperma equivocado?
El lado oscuro de las aceras endureció mi hígado. Giran los espejos a destiempo
en los pensamientos: todos los muertos son la gota de tinta negra en la agenda.
Rezo sobre la tumba del presente, el florecer de mi propio cadáver.
Barataria, 18.VII.2015

martes, 14 de julio de 2015

AL VOLTANT DE LA CENDRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




AL VOLTANT DE LA CENDRA




No hi ha cap misteri ni l’ha hagut en aquell promontori de cendra, ni pàgina
de genolls damunt dels dies foscos de les voravies.
Sempre al fil de les dents, l’ocell de cendra del calendari,
o l’ull de l’ombra en la brutícia que trenca l’alba com boca de desesperança.
I, tanmateix, davant de les meues ulleres, la finestra del paratge dessagnant-se
com ho fan les devastacions del foc, com el temps amb els seus set cadàvers dreçats,
com els morts en les escletxes de la tinta, com els ossos que escopim
al buit sense pena ni glòria. És un error quan volem mossegar la respiració,
i oblidem l’escorça de l’asfíxia.
En la còpula hi ha cendres impossibles, cossos a condició de l’abandó.
La cendra acaba sent la companya de viatge, el substantiu que sospesa
la llunyania, el cos que es trenca en el cuc de sutge.
Enfonsat en els meus propis funerals, de penes pense en els colors del paisatge.
Cap meditació no ens salva d’eclipsis, cap cartró o pedra
no ens salva de la set o del tapís de plom d’aquests dies.
Se sap que l’alba es despentina en la cendra: en el fòssil dels ulls, la nit
i la rebotiga dels banys. El tren de la nuesa s’apilota
en les meues misèries.
Abstret, davant del trencament dels cantons de la nit, em quede pensant
en els carrerons del suplici. (De vegades furgue en la nàusea de la caritat
i el xantatge que s’emporta el circ. En el buit de l’alé només el fluir
de les mosques i el desequilibri de les pregàries.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ACERCA DE LA CENIZA





No hay misterio ni lo ha habido en aquel promontorio de ceniza, ni página
de rodillas sobre los días oscuros de las aceras.
Siempre al filo de los dientes, el pájaro de ceniza del calendario,
o el ojo de la sombra en la mugre que amanece como boca de desesperanza.
Y sin embargo, delante de mis ojeras, la ventana del paraje desangrándose
como lo hacen las devastaciones del fuego, como el tiempo con sus siete cadáveres erguidos,
como los muertos en las grietas de la tinta, como los huesos que escupimos
al vacío sin pena ni gloria. Es un error cuando queremos morder la respiración,
y olvidamos la corteza de la asfixia.
En la cópula existen cenizas imposibles, cuerpos a condición del abandono.
La ceniza acaba siendo la compañera de viaje, el sustantivo que sopesa
la lejanía, el cuerpo que se rompe en el gusano de hollín.
Hundido en mis propios funerales, apenas pienso en los colores del paisaje.
Ninguna meditación lo salva a uno de eclipses, ningún cartón o piedra
nos salva de la sed o del tapiz de plomo de estos días.
Uno sabe que el alba se despeina en la ceniza: en el fósil de los ojos, la noche
y la trastienda de los lavabos. El tren de la desnudez se agolpa en mis miserias.
Absorto, ante la rotura de las esquinas de la noche, me quedo pensando
en los callejones del suplicio. (A veces hurgo en la náusea de la caridad
y el chantaje que consigo lleva el circo. En el vacío del aliento sólo el fluir
de las moscas y el desbalance de las plegarias.)
Barataria, 11.VII.2015

lunes, 13 de julio de 2015

EXORCISME

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




EXORCISME




Desfaig la llum, les fotografies, els llibres, l’encens, el tamboret de foc
de l’horitzó; maleesc l’ocellet imprudent de l’arbre dreçat.
Esborre les empremtes de l’alé que em deixes amb dolcets de menta; desafie
els dies il·luminats, el trencament de les vestidures de l’entranya, (sempre és estrany 
el dic i el tinter) el sexe no dissolt en l’escalfred,
les formigues cabotejant en el mapa de l’himen remuntat. 
(Em somet a la cirurgia dels somnis, suprimesc el desitjable en el combat.)
En acabant, deixe que avance l’oblit. Faig de la melangia un drap invisible.
—Mentre el punyal es revela als cantons de les ombres, el fum 
de les andanes evapora les devastacions, (aquella tempesta que durà tants
anys)
fins a l’inhòspit del rovell.
En el tràngol del corpori, cadascú entra a un món desconegut.
Potser demà uns altres fantasmes en la flor de la cendra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXORCISMO




Deshago la luz, las fotografías, los libros, el incienso, el taburete de fuego
del horizonte; maldigo al pajarito imprudente del árbol erguido.
Borro las huellas del aliento que me dejas con dulcitos de menta; desafío
los días iluminados, la rotura de las vestiduras de la entraña, (siempre es extraño 
el malecón y el tintero) el sexo no disuelto en el escalofrío,
las hormigas cabeceando en el mapa del himen remontado. 
(Me someto a la cirugía de los sueños, suprimo lo deseable en el combate.)
Después, dejo que avance el olvido. Hago de la melancolía un trapo invisible.
—Mientras el puñal se desvela en las esquinas de las sombras, el humo 
de los andenes evapora las devastaciones, (aquella tempestad que duró largos
años)
hasta lo inhóspito de la herrumbre.
En el trance de lo corpóreo, cada quien entra a un mundo desconocido.
Mañana quizá otros fantasmas en la flor de la ceniza.
Barataria, 15.VIII.2014

domingo, 12 de julio de 2015

DESMEMÒRIA DE TRANSEÜNT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DESMEMÒRIA DE TRANSEÜNT




U mossega els camins llargs de la desmemòria. La línia zodiacal 
que enfila les sabates, les pedres que juguen en el racó de la consciència,
l’abís com una tempesta en marxa.
U oblida tots els cudols en aqueixa mística de despullar l’alfàbega.
Hi apareix buit el cànter de mitjanit i l’espill ramificat dels grills.
Un dia, entre molts dies, ens oblidem de la lucidesa i els seus convidats o,
senzillament, deixem que sagne la pell fins al menyspreable de l’aroma
de la mort: vinc de xerrar amb la meua manca de memòria, amb aqueixa
                                                                                                                            [altra realitat
del llim i el seu bram de cataclismes.
Vaig enmig de molts braços petrificats.
Res no recorde dels litorals i les seues gorges, del tro i els seus forats
de tenebra, de les pors que fan les portes en la seua darrera corpulència
d’ocells. (Faig camins de pols per a creuar, anònim, els amargs inferns de les fletxes, 
els ara com la fullaraca del sanglot.
Tots els presents de fam sorda, els paladars fenyits de la tendresa:
“U pensa que els dies d’un arbre són tots iguals”. Això pense quan vull oblidar-me de la broma; en tota una nit encaixen els molls
i els seus jardins; cauen les imatges fixes dels ulls.)

—En la meua desmemòria de transeünt, només resta el tacte per
                                                                                                                [a reaprendre la llum.
El crit no deixa de ser cert, el peu dur de les clavegueres: tu ho saps 
quan veus la meua cara perduda amb aqueix dolor perpetu d’ermàs i laberint…

 Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESMEMORIA DE TRANSEÚNTE




Uno muerde los caminos largos de la desmemoria. La línea zodiacal 
que enhebra los zapatos, las piedras que juegan en el rincón de la conciencia,
el abismo como una tempestad en curso.
Uno olvida todos los guijarros en esa mística de desnudar la albahaca.
Asoma vacío el cántaro de medianoche y el espejo ramificado de los grillos.
Un día, entre muchos días, nos olvidamos de la lucidez y sus huéspedes o,
sencillamente, dejamos que sangre la piel hasta lo despreciable del aroma
de la muerte: vengo de platicar con mi falta de memoria, con esa otra realidad
del cieno y su brama de cataclismos.
Voy en medio de muchos brazos petrificados.
Nada recuerdo de los litorales y sus desfiladeros, del trueno y sus agujeros
de tiniebla, de los miedos que producen las puertas en su última corpulencia
de pájaros. (Ando caminos de polvo para cruzar, anónimo, los amargos infiernos 
de las flechas, los ahoras igual que la hojarasca del sollozo.
Todos los presentes de sorda hambre, los paladares hendidos de la ternura:
“Uno piensa que los días de un árbol son todos iguales”. Eso pienso cuando quiero olvidarme de la bruma; en toda una noche caben los muelles
y sus jardines; caen las imágenes fijas de los ojos.)

—En mi desmemoria de transeúnte, sólo queda el tacto para reaprender la luz.
El grito no deja de ser cierto, el pie duro de las alcantarillas: vos lo sabés 
cuando ves mi cara perdida con ese dolor perpetuo de páramo y laberinto…
Barataria, 10.VII.2015