OBJECTES GROCS

Imagen cogida de la red

OBJECTES GROCS

La llum feixuga sobre el pelatge dels pòmuls cobreix els ulls roigs dels corbs.
Al mig del tràngol els orificis que fa la pluja en la consciència: al voltant,
aquest món de manegades incertes, d’objectes mesquins com la fullaraca 
que aventa la història en el zenit de la llengua.
Allà, el part innecessari dels egos, els amos astrals dels espills,
la imatge espectral de la vella porta de la comèdia.
Només em resta a flor de pell el nom d’algunes finestres, 
la realitat que lladruga amb el seu sexe de cuc putrefacte, el soroll, el temps,
els assassins, —tu, en el tràfec degollat de llençols.
(Un día no serem, per cert, el camú encobert del bulliment, ni la carnesseria celestial dels escapularis. El meu ofici és descaminar els dits en les seues onades
del titubeig esborifat de la fossa.)
En el principi de l’aglomeració, les nits immundes de la matèria.
Entre l’embolic d’objectes, l’atri miserable dels gira-sols en les meues ninetes.
Eterns de llànties grogues, davallen a la seua morada els àngels…

“Objectes grocs” [‘Objetos amarillos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

OBJETOS AMARILLOS

La luz torpe sobre el pelaje de los pómulos cubre los ojos rojos de los cuervos.
A medio trance los orificios que hace la lluvia en la conciencia: alrededor,
este mundo de inciertos amaños, de objetos rastreros como la hojarasca 
que avienta la historia en el cenit de la lengua.
Allá, el parto innecesario de los egos, los dueños astrales de los espejos,
la imagen espectral de la vieja puerta de la comedia.
Solo me queda a flor de piel el nombre de algunas ventanas, 
la realidad que ladra con su sexo de gusano putrefacto, el ruido, el tiempo,
los asesinos, —vos, en el tráfico degollado de sábanas.
(Un día no seremos, por cierto, el camino enmascarado del hervor, ni la carnicería

celestial de los escapularios. Mi oficio es desandar los dedos en el oleaje
del titubeo erizado de la fosa.)
En el principio de la aglomeración, las noches inmundas de la materia.
Entre la maraña de objetos, el atrio miserable de los girasoles en mis pupilas.
Eternos de lámparas amarillas, descienden a su morada los ángeles…
Barataria, 25.IX.2014

FULLA

Imagen cogida de la red

FULLA

Per si de cas, com en fuita la fulla dels somnis, la tinta al degoteig.
Cadascú es desintegra (sal o escuma en la marxa de l’ocell
o la mosca de la fulla irreal que gira nua.)
En la branca del foc, l’eco de la nostàlgia amb el seu frenesí d’univers.
Sona el vent i em deixa l’alé amb gust d’intempèrie.
Tot ha segut follia: els carrerons trepitjats, l’etimologia de les finestres,
les hores passades que no ressusciten, la flassada desordenada dels núvols,
la pedra que repeteix cada dia el seu mutisme.
Al marge del camí la fulla precipitant-se i la darrera gota absurda
dels ulls que fuig amerada de paraules: la llum sagna en la pàgina.
En l’horitzó, els lladrucs i aqueixos estranys buits inenarrables.

“Fulla” [‘Hoja’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HOJA

Por si acaso, como en fuga la hoja de los sueños, la tinta al goteo.
Cada quien se desintegra (sal o espuma en la andadura) del pájaro
o la mosca de la hoja irreal que gira desnuda.)
En la rama del fuego, el eco de la nostalgia con su frenesí de universo.
Suena el viento y me deja el aliento con sabor a intemperie.
Todo ha sido locura: los callejones andados, la etimología de las ventanas,
las horas pasadas que no resucitan, la cobija desordenada de las nubes,
la piedra que repite cada día su mutismo.
A la orilla del camino la hoja precipitándose y la última gota absurda
de los ojos que huye empapada de palabras: la luz sangra en la página.
En el horizonte, los ladridos y esos extraños vacíos inenarrables.

Barataria, 23.IX.2014

POR I PÈRDUES

Imagen cogida de la red

POR I PÈRDUES

Des de l’exili, les hèlixs amargues d’aquests camins dividits:
a més distància s’apropen els límits de l’horitzó, creix l’animal
que sóc en un territori sense vestimentes.
Enmig de la pèrdua, els cantons subterranis de les ombres, la mel
del condol de l’esperança, els cucs grocs en l’arbre sec
d’aquestes cicatrius que esperen com una gàbia.
Només la por o la pèrdua em sobreviuen a aquesta gota de vida que davalla
fins als claus. Davant de la porta és aspra l’amenaça.
Allà, abocat a la cendra tot el fullatge, goteja la branca els seus dolors.

“Pors i pèrdues” [‘Miedos y extravíos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

MIEDO Y EXTRAVÍOS

Desde el destierro, las hélices amargas de estos caminos divididos:
a más distancia se aproximan los límites del horizonte, crece el animal
que soy en un territorio sin vestiduras.
En medio del extravío, las esquinas subterráneas de las sombras, la miel
del luto de la esperanza, los gusanos amarillos en el árbol seco
de estas cicatrices que esperan como una jaula.
Solo el miedo y el extravío me sobreviven a esta gota de vida que desciende
hasta los clavos. Frente a la puerta es áspera la amenaza.
Allí, vertido en la ceniza todo el follaje, gotea la rama sus dolores.

Barataria, 22.IX.2014

SUFOCACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SUFOCACIÓ

En els sediments propis de la nit invente els buits. Mossega l’esplendor
del trànsit amb els seus minuts de temptació de l’ocell arcà que habita
les entreteles de l’horitzó.
Salta l’antiga veu de les mans i el seu rovell, la ciència de les corbes 
d’aquest món, el culte als fetitxes i al mal d’ull que emergeix de les paraules.
(Només el despull té sabor a glòria perquè és consubstancial als punts
cardinals; només la llei de l’olfacte ens dóna compte de la corporeïtat sobtada.)
Es reposa entre tantes sufocacions com monedes invencibles damunt de la fullaraca:
no hi ha imaginaris sense aclaparaments, ni festí d’ombres en l’espill
que no siguen disfresses inquisidores d’aquest viatge voraç de l’efímer.
Com la nit mengívola del firmament, 
aquest no ser en els cansaments, (demà obriré els ulls al present per a llevar
l’embolcall a la soledat. Dins del matossar, voltes mengívoles.)

“Sufocació” [‘Sofoco’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 

SOFOCO

En los sedimentos propios de la noche invento los vacíos. Muerde el esplendor
del tránsito con sus minutos de tentación del arcano pájaro que habita
los entretelones del horizonte.
Salta la antigua voz de las manos y su herrumbre, la ciencia de las curvas 
de este mundo, el culto a los fetiches y al mal de ojo que emerge de las palabras.
(Solo el despojo tiene sabor a gloria porque es consustancial a los puntos
cardinales; solo la ley del olfato nos da cuenta de la corporeidad inesperada.)
Uno reposa entre tantos sofocos como monedas invencibles sobre la hojarasca:
no hay imaginarios sin agobios, ni festín de sombras en el espejo
que no sean inquisidores disfraces de este viaje voraz de lo efímero.
Igual que la noche comestible del firmamento, 
este no ser en los cansancios, (mañana abriré los ojos al presente para quitarle
la envoltura a la soledad. Dentro del matorral, bóvedas comestibles.)
Barataria, 23.IX.2014