TÚNEL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

TÚNEL

La veu pregona en la versió dels somnis. Els ideogrames del temps,
les formes desdibuixades de les baldes i les manufactures.
Davant del camí adins dels ulls, les xifres de la molsa aferrades
a la llengua profètica dels espills.
(En la mercaderia dels deliris, els fetitxes consagrats del túnel.)
I les paraules amb les seues pinzellades d’abisme.
I el fil de la pobresa amb el seu pedrís esgavellat: ja m’he acostumat
a les poques monedes del carrer…

“Túnel” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

TÚNEL

La voz profunda en la versión de los sueños. Los ideogramas del tiempo,
las formas apenas de las aldabas y las manufacturas.
Ante el camino adentro de los ojos, las cifras del musgo aferradas
a la lengua profética de los espejos.
(En la mercancía de los delirios, los fetiches consagrados del túnel.)
Y las palabras con sus pinceladas de abismo.
Y el hilo de la pobreza con su poyetón destartalado: ya me he habituado
a las pocas monedas de la calle…

Barataria, 08.V.2014

RES ÉS TOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

RES ÉS TOT

En la set cònica de les ombres, invisible l’alba, el no-res i els seus peus de buits.
Acabí en l’última lluna que dibuixà el grafit. Mosseguí la garlopa i l’olor de fusta, 
esmicolí les serradures en el rastell de les meues pluges: 
Només restà la indiferència negra de la sal i l’ocre del llenguatge en el calendari.
—Pots dir-me ara cap a on s’inclina el dialecte de la memòria
i cap a quin abandó l’onada dels murmuris?
El no-res és tota la meua comunió amb les harmòniques: sé que no hi ha pitjor
amfiteatre que les aixelles, ni càstig més greu que el designi. (De manera semblant,
m’esvanesc en les corbates de la ciutat, creue els cantons: deixe als altres
les lloances, el vademecum de les úlceres i l’herba del càncer.)
Jo continue quasibé invisible, netejant la palangana de l’alfabet.

“Res és tot” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

NADA ES TODO

En la sed cónica de las sombras, invisible el alba, la nada y sus pies de vacíos.
Acabé en la última luna que dibujó el grafito. Mordí la garlopa y el olor a madera, desmenucé el aserrín en el rastrillo de mis lluvias: 
solo quedó la indiferencia negra de la sal y el ocre del lenguaje en el calendario.
—¿Puedes decirme ahora hacia dónde se inclina el dialecto de la memoria
y hacia qué abandono el oleaje de los susurros?
La nada es mi toda comunión con las armónicas: sé que no hay peor
anfiteatro que las axilas, ni castigo más severo que el designio. (De forma tal,
me desvanezco en las corbatas de la ciudad, cruzo las esquinas: dejo a otros
las alabanzas, el vademécum de las apostemas y el chichipince.)
Yo sigo casi invisible, limpiando el aguamanil del alfabeto.

Barataria, 22.IV.2014

CONFESSIONS

Imagen cogida de la red

CONFESSIONS

Davant de la llum tardana en las mans, l’horitzó negre que obre la ferida.
Jo, pecador, confesse tindre-li por als espectres i a persignar-me
amb estranys beuratges.
Mossegue la llavor desmemoriada de la mort, Lautrémont o José Gorostiza,
el riu que penja dels carrers de mitjanit, les oracions fúnebres
dels despertadors en la taula de nit de la set.
En el prepuci de l’espill, el gronxament del semen i el tabac, la salmorra
damunt del sexe del teulat: té sentit el núvol les seues cuixes i aqueix altre costat
on es decapiten els eucaliptes?
—Mossega’m i dis-los que no és pecat el mar en la boca: tot el teu mar
en el cossí de les mans d’Epicur. (Hi ha tantes esquerdes que me són impossibles les sastreries, l’ànima delata els inferns.)
Aquest sol territori de les meues confessions, espill del no-res en la tinta.

“Confessions” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CONFESIONES

Ante la luz tardía en las manos, el horizonte negro que abre la herida.
Yo, pecador, confieso tenerle miedo a los espectros y a santiguarme
con extraños brebajes.
Muerdo la semilla desmemoriada de la muerte, Lautrémont o José Gorostiza,
el río que cuelga de las calles de medianoche, las oraciones fúnebres
de los despertadores en la mesa de noche de la sed.
En el prepucio del espejo, el balanceo del semen y el tabaco, la salmuera
sobre el sexo del tejado: ¿tiene sentido la nube y sus muslos y ese otro
lado donde se decapitan los eucaliptos?
—Muérdeme y diles que no es pecado el mar en la boca: todo tu mar
en el cuenco de las manos de Epicuro. (Hay tantas grietas que me son imposibles las sastrerías, el alma, el alma, delata los infiernos.)
Este solo territorio de mis confesiones, espejo de la nada en la tinta.

Barataria, 26.IV.2014

ENVIAMENT

Imagen cogida de ocio.uncomo.com

ENVIAMENT

Mai no rebí la humitat del teu alé en el meu estiu, ni aquella veu vessada 
a terra. En quina postal la pluja mullà tots els absurds?
En quins minuts l’elefant de la tinta amb alguns núvols endarrerits?
Hi ha d’altres sabates que restaren al tinter, bolets de l’alfabet en la gavina
d’antany, veu dilatada sobre el vent.
Els batecs arremolinats calcinaren els fils de l’eco, la mar àrdua
de les ninetes, les aigües que l’afany apresonà en l’imaginari col·lectiu.
Què és el temps més que aquest part d’espectres, abisme bessó de l’estrany?
Què és el temps més que aquesta finestra òrfena esdevinguda rajoles
i fantasmes, ganyot de la locomoció de tant crim?
(Tu) pensant potser en el sexe ebri del grafit de foc
i en les larves que baixen vessants del precepte de la macroeconomia.

“Enviament” [‘Envío’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ENVÍO

Nunca recibí la humedad de tu aliento en mi estío, ni aquella voz precipitada 
a tierra. ¿En qué postal la lluvia mojó todos los absurdos?
¿En qué minutos el elefante de la tinta con algunas nubes rezagadas?
Hay otros zapatos que quedaron en el tintero, setas del alfabeto en la gaviota
de antaño, dilatada voz sobre el viento.
Los pálpitos arremolinados calcinaron los hilos del eco, el mar arduo
de las pupilas, las aguas que el afán aprisionó en el imaginario colectivo.
¿Qué es el tiempo sino este parto de espectros, abismo gemelo de lo extraño?
¿Qué es el tiempo sino esta ventana huérfana convertida en ladridos
y fantasmas, mueca de la locomoción de tanto crimen?
(Vos) pensando seguramente en el sexo ebrio del grafito de fuego
y en las larvas que bajan, vertientes del precepto de la macroeconomía.

Barataria, 16.IV.2014