Imagen
tomada de freepik.es
ANTIGUITAT
DEL CRIT
…on the bar room
floor and prayed a prayer like never
before. and the prayers
and vows were not in vain for he never
rode that down bound train.
CHUCK
BERRY[DOWNBOUND TRAIN]
aquest
espellar-me sense plusvàlua enmig del conjur de les fotografies que
pengen del celler de la memòria i de pas sempre les mateixes
digressions de l’antic crit de l’infern on sempre he estat amb llargs
paroxismes i algoritmes d’ombres a mercé de la sobretaula del raciocini —en els
dies vinents cavaré en les distàncies fins a transitar en la llum de l’absència
menjaré en la taula de la penombra multiplicant la inabastable set de l’alfabet
tots els anys de corbatura del silenci: la nuesa innegable en obrir els ulls i
veure els plats de l’ardor en la història del sutze o el rovell (res no és nou davall del sol ni
el desig ni el cult a la fam ni l’ombra líquida que emergeix de les illades ni
tan sols aquest passat de la postmodernitat, cap a quines multituds doncs el
formiguer de l’esperma malbaratada en el tràngol del fullatge?)un dia
haurem de contagiar-los amb el síndrome de les vaques boges així abolirem els
falsos pacifismes i recuperarem l’atambor de la follia el cos sencer dels
engonals el capell loquaç del fal·lus buscant la cambra verd del trau
irremeiable del suïcidi—aqueixa serp escumosa enmig de la nit que practica
l’art d’entrar al foc del pedrís mai he pogut desfer-me o dissoldre les meues
pròpies antiguitats: duc endins el que els cossos fan davall dels llençols: el
crit a frec de boca a punt d’enrunar el teulat en litres de cremadura al punt
de fer-me ermità en la meua tardívola alegria [Persèfone o Dafne] en la meua
pròpia esquizofrenia la llum post mortem del meu mateix descaminament vaig
veure Ulysses des del meu mateix agnosticisme les aigües desteixides de la
misèria el parrac i la fossa renaixent en un moment de presó espills d’un altre
temps res no és tan eficaç com el xarop de bacallà per a alleugerir la tos i
evitar el crit: tota veritat manca de canseres i de pocs emuladors, m’il·lumines
en els passadissos de la cendra? És un dir la creació d’ídols o existeixen en
realitat a imatge i semblança dels ara? Des de la meua condició de bordells
degollats crec en les llavors però també en la naixença dels abocadors crec en
imaginaris encara que sé que tenen la seua pròpia natura obscena per bé que
ningú no s’arrisca a pintar la desesperació dels somnàmbuls hi haurà temps en
què es dispute l’absurd del rovell i es col·leccione el pànic com aus
dissecades dins d’aparadors de còpules desenfrenades de tant caminar he gastat
els dies: el dispar dels signes zodiacals la destrucció dels escarabats i
l’ombra espill de l’humà que em resta la nuesa incansable de la tinta al meu
quadern l’hort inefable de les raneres del crepúscle: finalment al meu cos la
certesa del fred i aqueix cadàver infinit del desig…
Baratària, 24.XII.2012
ANTIGÜEDAD
DEL GRITO
on the bar room
floorand prayed a prayer like never before.and
the prayers
and
vows were not in vainfor he never rode that down bound train.
CHUCK BERRY[DOWNBOUND TRAIN]
este
desollarme sin plusvalía en medio del conjuro de las fotografías que cuelgan
del tabanco de la memoria y de paso siempre las mismas digresiones del antiguo
grito del infierno donde siempre he
estado con largos paroxismos y
algoritmos de sombras a merced de la sobremesa del raciocinio —en los días venideros cavaré en las distancias hasta transitar en
la luz de la ausencia comeré en la mesa de la penumbra multiplicando la
inasible sed del alfabeto todos los años de curvatura del silencio: la desnudez
innegable al abrir los ojos y ver los platos del ardor en la historia del
hollín o la herrumbre (nada es nuevo bajo
el sol ni el deseo ni el culto al hambre ni la sombra líquida que emerge de los
ijares ni siquiera este pasado de la posmodernidad ¿hacia qué muchedumbres
entonces el hormiguero de la esperma despilfarrada en el trance del follaje? )
un día habremos de contagiados con el síndrome de las vacas locas así
aboliremos los falsos pacifismos y recobraremos el tambor de la locura el
cuerpo entero de las ingles el sombrero locuaz del falo buscando la habitación
verde del ojal irremediable del suicidio —esa serpiente espumosa en medio
de la noche que practica el arte de entrar al fuego del poyetón jamás he podido deshacerme o disolver mis
propias antigüedades: llevo adentro lo que los cuerpos hacen debajo de las
sábanas: el grito a flor de boca a punto de derribar el tejado en litros de
quemadura al punto de volverme ermitaño en mi tardía alegría [Perséfone o
Daphne] en mi propia esquizofrenia la luz post mortem de mi propio
extravío vi a Ulyses desde mi propio
agnosticismo las aguas destejidas de la miseria el harapo y la fosa renaciendo
en un momento de cárcel y espejos de otro tiempo nada es tan eficaz como el
jarabe de bacalao para aliviar la toz y evitar el grito: toda verdad carece de
cansancios y de pocos emuladores ¿me iluminas en los corredores de la
ceniza? ¿Es un decir la creación de
ídolos o existen en realidad a imagen y semejanza de los ahoras? Desde mi condición de burdeles degollados
creo en las semillas pero también en la nacencia de los vertederos creo en
imaginarios aunque sé que tienen su propia naturaleza obscena sólo que nadie se
arriesga a pintar la desesperación de los sonámbulos habrá tiempo en que se
dispute el absurdo de la herrumbre y se coleccione el pánico como aves
disecadas dentro de vitrinas de cópulas desenfrenadas de tanto caminar he
gastado los días: el disparo de los signos zodiacales la destrucción de los
escarabajos y la sombra espejo de lo humano que me queda la desnudez
infatigable de la tinta en mi cuaderno el huerto inefable de los estertores del
crepúsculo: al final sobre mi cuerpo la certeza del frío y ese cadáver infinito
del deseo…
Barataria,
24.XII.2012
