viernes, 2 de julio de 2021

UN ÉS EL QUE ÉS│ UNO ES LO QUE ES

 

Imagen FB de Pere Bessó



UN ÉS EL QUE ÉS

 

 

Existe un alfabeto del silencio,

pero no nos han enseñado a deletrearlo.

Roberto Juarroz

 

 

Al teulat somorgollat de la nit, els silencis i la pedra que s’extasia en el desdoblament de les paraules: cada una d’elles és un ull que es dilata en el cossí de foc de la nuesa. A estones salten de la boca com peixets en l’oli de la respiració. En la dansa fàl•lica de la pluja mai no és fàcil, és clar, comprendre les acrobàcies del lletreig. Un és el que és, després de tot, enmig del silenci o el guirigall.

.

.

UNO ES LO QUE ES

 

 

Existe un alfabeto del silencio,

pero no nos han enseñado a deletrearlo.

Roberto Juarroz

 

 

En el techo sumergido de la noche, los silencios y la piedra que se extasía en el desdoblamiento de las palabras: cada una de ellas es un ojo que se dilata en el cuenco de fuego de la desnudez. A ratos saltan de la boca como pequeños peces en el óleo de la respiración. En la danza fálica de la lluvia, nunca es fácil, claro, entender las acrobacias del deletreo. Uno es lo que es, después de todo, en medio del silencio o la algarabía.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


DAVANT DEL PROPICOS│ FRENTE AL PROPIO CUERPO

Imagen FB de Pere Bessó



DAVANT DEL PROPICOS

 

 

Bajo las ortigas grises como la luna, la tierra negra

y la lluvia murmurante.

James Joyce

 

 

Sota els quatre costats de les marees destrossades, el cel en terra de les multituds, àvides i vergonyants del no-res. Com el traqueteig cec de les absències, el galop de lloses negres jugant en els llacs de les temples. A vegades és només ganyota la pluja que furga en els forats del temps de la nit: un resta absort davant del cos immòbil damunt del coixí, encara que al seu voltant, salten com llebres els vilans del calendari. En els fragments del batec parpellegen els canelobres de l’ocell apegat al tile de la pròpia mortalitat. Sense més ulls, les ombres són enderrocs de cicatrius repetides.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

FRENTE AL PROPIO CUERPO

 

 

Bajo las ortigas grises como la luna, la tierra negra

y la lluvia murmurante.

James Joyce

 

 

Bajo los cuatro costados de las mareas destrozadas, el cielo en tierra de las muchedumbres, ávidas y vergonzantes de la nada. Como el tableteo ciego de las ausencias, el galope de losas negras jugando en los lagos de las sienes. A veces es solo mueca la lluvia que escarba en los agujeros del tiempo de la noche: uno queda absorto frente al cuerpo inmóvil sobre la almohada, aunque alrededor, salten como liebres los vilanos del calendario. En los fragmentos del pálpito pestañean los candelabros del pájaro pegado al tile de la propia mortalidad. Sin más ojos, las sombras son escombros de repetidas cicatrices.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga



 

miércoles, 30 de junio de 2021

CAMÍ SOMORGOLLAT │ CAMINO SUMERGIDO

 

Imagen FB de Pere Bessó



CAMÍ SOMORGOLLAT

 

 

La aparición de estos rostros en la multitud;

Pétalos en una rama oscura y húmeda.

Ezra Pound

 

 

Hi ha camins somorgollats i devastats al meu alè: un museu

de vertígens i cultes mosseguen els murs de les telepantalles.

Els meus peus es desafinen en el parrac del pessebre de la fullaraca;

En la meua memòria el temps efímer en la gota de saliva dislocada,

el trauma de l’enruna que es nega a no ser protagonista:

hi ha una infinitud d’insània en la catàstrofe de retornar al mateix

punt on la memòria estova la seua pròpia esperança.

En aquell territori de la meua infantesa es pergué tot: la casa,

els diversos camins, la ciutat i el teu cos, abans de ser fòssil.

Abans que l’aire esvaira els nostres cossos, la credulitat,

els gestos, aquest dol de estar perdut en el món d’avui.

Ara només podem contemplar tot el que perguérem i resulta

impossible avançar si em falta el claustre del teu cos, el foc

i els draps que recullguen el sanglot, les paraules que tocaven la pell,

les mans que alguna vegada m’apartaren de la barbàrie.

Res no guanyàrem en viure en aquesta perifèria de l’amor, sense respirar

l’alba, sense la llibertat per a bastir la nostra pròpia ficció.

.

. POEMA D'ANDRÉ CRUCHAGA TRADUÏT EN CATALÀ PER PERE BESSÓ

 

 

CAMINO SUMERGIDO

 

 

La aparición de estos rostros en la multitud;

Pétalos en una rama oscura y húmeda.

Ezra Pound

 

 

Hay caminos sumergidos y devastados en mi aliento: un museo

de vértigos y cultos muerden los muros de las telepantallas.

Mis pies se desafinan en el harapo del pesebre de la hojarasca;

en mi memoria el tiempo efímeros en la gota de saliva dislocada,

el trauma del escombro que se niega a no ser protagonista:

hay una infinitud de insania en la catástrofe de retornar al mismo

punto donde la memoria ahueca su propia esperanza.

En aquel territorio de mi infancia, se perdió todo: la casa,

los diversos caminos, la ciudad y tu cuerpo, antes de ser fósil.

Antes que el aire desvaneciera nuestros cuerpos, la credulidad,

los gestos, este duelo de estar perdido en el mundo de hoy.

Ahora solo podemos contemplar todo lo que perdimos y resulta

imposible avanzar si me falta el claustro de tu cuerpo, el fuego

y los trapos que recojan el sollozo, las palabras que tocaban la piel,

las manos que alguna vez me apartaron de la barbarie.

Nada ganamos al vivir en esta periferia del amor, sin respirar

el alba, sin la libertad para construir nuestra propia ficción.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga

 


lunes, 28 de junio de 2021

RANERA RESIDUAL│ ESTERTOR RESIDUAL

 

Imagen Pinterest



RANERA RESIDUAL

 

 

El temps de vegades ens acosta els ossos,

la pols de la memòria que fuig als dominis

dels estranys espills…

Pere Bessó

 

 

Damunt de la roca, la veu d’espina de la ranera als residuals senders de la bacanal. En l’ulterior ros del pit, imperen les finestres abissals de la memòria i el seu comptagotes d’acordió com un aquari d’esculleres verdes. De vegades els camins furguen en l’esperança com una llança de remers incerts, com un dia desproveït de branques. Si alguna cosa he après en el tràfec, són aquestes lliçons que roseguen la pell fins sagnar-la. En algun cantó de la nit, sempre la terra i els seus passadissos secrets. Sempre el deliri i els seus esvolotecs darrers.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ESTERTOR RESIDUAL

 

 

El temps de vegades ens acosta els ossos,

la pols de la memòria que fuig als dominis

dels estranys espills…

Pere Bessó

 

 

Sobre la roca, la voz de espina del estertor en los residuales senderos del bacanal. En el ulterior rocío del pecho, imperan las ventanas abisales de la memoria y su cuentagotas de acordeón como un acuario de rompeolas verdes. A veces los caminos escarban en la esperanza como una lanza de remeros inciertos, como un día desprovisto de ramas. Si algo he aprendido en el tráfago, son esas lecciones que roen la piel hasta sangrarla. En alguna esquina de la noche, siempre la tierra y sus pasadizos secretos. Siempre el delirio y sus aletazos postreros.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga