jueves, 25 de marzo de 2021

NEGAR-NOS ÉS PART DE LA REALITAT│ NEGARNOS ES PARTE DE LA REALIDAD

 

Imagen tomada de Pinterest



NEGAR-NOS ÉS PART DE LA REALITAT

 

 

Aquest és un lloc de resistència, no menys cert que la necessitat

d’unes monedes: va sense destinació aquest conte de fades inventat

per opacar l’orfandat dels somnis o el desencís.

Res no és i, tanmateix, som en aquesta ruta de ser i no ser:

un tren descarrilat enmig de la pluja, una cabana salvatge de penyals

calcinada a la vora de la boca, tristament salobre, només visible en un país

que porta anys de deliri, anys d’arrossegar el verí de la història.

Al lluny es veu la maledició de novel•la negra traspassar la gola.

Aquesta és una foguera de molts fracassos i vaivens de sorra movedissa.

Una mena d’antípoda per a la bellesa del paradís.

Una rampa de nòmades vents, un gos bullint en les aigües

del gavinet d’una fogata de pedres sense cap remordiment.

Hem tornat a la gàbia, alhora que es perllonguen les aigües de l’ull,

i la boira com un regne alternatiu d’obedients monòlegs.

Després de tot, negar-nos la felicidad, és part de negar la realitat.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

NEGARNOS ES PARTE DE LA REALIDAD

 

 

Este es un lugar de resistencia, no menos cierto que la necesidad

de unas monedas: va sin destino este cuento de hadas inventado

para opacar la orfandad de los sueños o el desencanto.

Nada es y, sin embargo, estamos en esa ruta de ser y no ser:

un tren descarrilado en medio de la lluvia, una choza salvaje de peñascos

calcinada al borde la boca, tristemente salobre, solo visible en un país

que lleva años de delirio, años de arrastrar el veneno de la historia.

A lo lejos se ve la maldición de novela negra traspasar la garganta.

Esta es una hoguera de muchos fracasos y vaivenes de arena movediza.

Una suerte de antípoda para la belleza del paraíso.

Una rampa de nómados vientos, un perro hirviendo en las aguas

del cuchillo de una fogata de piedras sin remordimiento alguno.

Hemos vuelto a la jaula, al tiempo que se prolongan las aguas del ojo,

y la niebla como un reino alternativo de obedientes monólogos.

Después de todo, negarnos la felicidad, es parte de negar la realidad.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga




SOMIEM UN MÓN D’ALBES│ SOÑAMOS UN MUNDO DE ALBAS

 

Imagen FB de Pere Bessó




SOMIEM UN MÓN D’ALBES

 

 

Somiem un món d’albes mandroses, falgueres humides,

blondes de coixí

verd creixent entre les branques caigudes,

Pere Bessó

 

 

En va les teories del procés alliberador, el subjecte de la història,

la praxi històrica i les seues revelacions i les seues bombolles descordant

l’horitzó, tantes com branques caigudes de l’horitzó

en una espasa de foc que fa olor a cadàver, en un silenci de metall

de peixos de foc a la vora de la runa de l’alba: el nostre temps

fa olor a mala digestió, a un cel de mentides i malsons.

Somíem essent el fang terrenal del sanglot, l’enfiladissa

amb arpons negres, la idolatria vehement de l’ebrietat apocalíptica,

un revòlver d’estèrils rampells en un país que detesta la memòria.

Somiem en un cau de roses, a punt de cedir els nostres ulls,

a la infàmia que després obrirà ferides colosals.

Però, és clar, el país té tants forats com màscares: l’amor

és alguna cosa que es saqueja com els llegums als hangars del mercat.

Mentre es consolida el fum a les nostres temples, el gran núvol

de requincalla sembla targeta postal d’un hivern que tot just s’albira.

Creix, per ara, el paretó de boira: fora la mateixa història

de gossos i gats rebolcant-se en la pols, de cara al seu destí.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

SOÑAMOS UN MUNDO DE ALBAS

 

 

Soñamos un mundo de albas perezosas, helechos húmedos,

blondas de cojín verde creciendo entre las ramas caídas,

Pere Bessó

 

 

En vano las teorías del proceso liberador, el sujeto de la historia,

la praxis histórica y sus revelaciones y sus burbujas desabrochando

el horizonte, tantas como ramas caídas del horizonte

en una espada de fuego que huele ijillo, en un silencio de metal

de peces de fuego al borde de los escombros del alba: nuestro tiempo

huele a mala digestión, a un cielo de mentiras y pesadillas.

Soñamos siendo el fango terrenal del sollozo, la enredadera

con arpones negros, la idolatría vehemente a la ebriedad apocalíptica,

un revólver de estériles arrebatos en un país que detesta la memoria.

Soñamos en una guarida de rosas, al punto de ceder nuestros ojos,

a la infamia que luego abrirá heridas colosales.

Pero claro, el país tiene tantos agujeros como máscaras: el amor

es algo que se saquea como las legumbres en los hangares del mercado.

Mientras se consolida el humo en nuestras sienes, la gran nube

de baratijas parece tarjeta postal de un invierno que apenas se vislumbra.

Crece, por ahora, el paredón de niebla: afuera la misma historia

de chuchos y gatos revolcándose en el polvo, de cara a su destino.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


miércoles, 24 de marzo de 2021

EM RESIGNE ALS OBLITS PERMESOS│ ME RESIGNO A LOS OLVIDOS PERMITIDOS

 

Imagen FB de Pere Bessó



EM RESIGNE ALS OBLITS PERMESOS

 

 

Tal vez este presente ubicuo sea lo bastante

real y entusiasta, aunque no pueda contarme

a qué espero ya.

Dorothea Tanning

 

 

Ara em resigne als ossos de sal dels oblits permesos,

i a aquestes aigües sempre inusitades del riu d’Heràclit.

Potser la dolçor serà una substància estúpida entre pantans diversos,

o només una altra mentida prou convincent en aquest present movedís.

A l’ala de sucre dels ocells, hi ha trossos de febre

i agitades paraules: les paraules les espigues de les quals es duen temps i destí.

Potser, tot, només serà un somni demorat en el catecisme de portes

i pulsacions sacsades per ecos de constants inferns.

O la introspecció més pobra davant de tantes paradoxes.

De vegades ric només enmig d’inflamades pues d’ulls furibunds.

O a sota, fins al fum per a encendre’m d’oradors de lloses.

Tot és incert quan el present és nit i no hi ha un paraigües

per a fer callar la pluja, ni el dur dia de cristalls grocs.

—Ací, sona el silenci de la boira, el ponent de les ombres,

i aquell rostre de silenci en la pregària de desglaç de les lluernes.

Després de tot l’humà res no puc contar-me, ni vulga donar-li

una altra categoria al zodíac, als dies d’amargor de la puresa.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ME RESIGNO A LOS OLVIDOS PERMITIDOS

 

 

Tal vez este presente ubicuo sea lo bastante

real y entusiasta, aunque no pueda contarme

a qué espero ya.

Dorothea Tanning

 

 

Ahora me resigno a los huesos de sal de los olvidos permitidos,

y a esas aguas siempre inusitadas del río de Heráclito.

Tal vez la dulzura sea una sustancia estúpida entre pantanos diversos,

o solo otra mentira lo bastante convincente en este presente movedizo.

En el ala de azúcar de los pájaros, hay pedazos de fiebre

y agitadas palabras: las palabras cuyas espigas llevan tiempo y destino.

Tal vez, todo, solo sea un sueño demorado en el catecismo de puertas

y pulsaciones sacudidas por ecos de constantes infiernos.

O, la introspección más pobre frente a tantas paradojas.

A veces río solamente en medio de inflamadas púas de ojos furibundos.

O bajo hasta el humo para encenderme de oradores de losas.

Todo es incierto cuando el presente es noche y no hay un paraguas

para acallar la lluvia, ni el duro día de cristales amarillos.

—Aquí, suena el silencio de la bruma, el poniente de las sombras,

y aquel rostro de silencio en la oración de deshielo de las luciérnagas.

Después de todo lo humano nada puedo contarme, ni quiera darle

otra categoría al zodíaco, a los días de amargor de la pureza.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


ENTREM DE BELL NOU AL NAUFRAGI│ ENTRAMOS DE NUEVO AL NAUFRAGIO

 

Imagen FB de Pere Bessó




ENTREM DE BELL NOU AL NAUFRAGI

 

 

…hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidas de un naufragio de sangre.

Federico García Lorca

 

 

Ara hem de parlar a l’oïda, quasibé en silenci: la foscor

que plana té molts tentacles: nosaltres només tenim

certesa del mal, de la hipnosi col•lectiva i el somni permanent,

propi de somnàmbuls: després vindran, en despertar, naufragis

de sang, i morts per l’eclipsi col•lectiu, les histèries extraviades

com la consciència que respira a les fosques com una fotografia de tile.

Ací sempre passa el mateix i mai no se renuncia a l’absurd:

la raó sembla ser un muntó de fulles seques tirades a la intempèrie,

un quadre d’Honorat de Balzac atrapat en el temps.

I és difícil oblidar o liquar les disfresses per a eixir del laberint.

Les mateixes boques de sempre ens ofeguen amb les mateixes traces:

ací és abominable la pietat i prohibida tota ruta d’escapament.

No sé si la paraula amor podrà salvar-nos de la penúria, de l’hivern

de cadenes que s’acosta, si podrem aprender ràpid de la fel

i de totes les parcel.les d’alegria que ens furten.

Hi ha un idol ferotge que no dissimula els seus plats de rebotiga.

Tampoc la seua rancúnia d’imaginari amenaçant, ni el seu alè de pedra.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ENTRAMOS DE NUEVO AL NAUFRAGIO

 

 

…hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidas de un naufragio de sangre.

Federico García Lorca

 

 

Ahora tenemos que hablar al oído, casi en silencio: la oscuridad

que se cierne tiene muchos tentáculos: nosotros solo tenemos

certidumbre del mal, de la hipnosis colectiva y el sueño permanente,

propio de sonámbulos: luego vendrán, al despertar, naufragios

de sangre, y muertos por el eclipse colectivo, las histerias extraviadas

como la conciencia que respira a oscuras como un fotografía de tile.

Aquí siempre pasa lo mismo y nunca se renuncia al absurdo:

la razón parece ser un montón de hojas secas tiradas a la intemperie,

un cuadro de Honorato de Balzac atrapado en el tiempo.

Y es difícil olvidar o licuar los disfraces para salir del laberinto.

Las mismas bocas de siempre nos ahogan con las mismas mañas:

aquí es abominable la piedad y prohibida toda ruta de escape.

No sé si la palabra amor pueda salvarnos de la penuria, del invierno

de cadenas que se avecina, si podremos aprender rápido de la hiel

y de todas las parcelas de alegría que nos roban.

Hay un ídolo feroz que no disimula sus platos de trastienda.

Tampoco su encono de imaginario amenazante, ni su aliento de piedra.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga