SOMNIS
TRENCATS
He trencat ja el coll dels somnis, mentre la destral
continua ací
amb el seu extens tall de victòria.
Davant de l'ungla incansable de les circunmstàncies,
boca amunt la paraula
que apreta el pit fins a buidar-lo de la seua
puixança.
Als cantons dels ulls prem l'absurd mut de la foguera,
allà el bosc i decor,
ací la veu de pedra de l'estrèpit, de vegades la
tirania de la ira
i els seu soroll de campanada de fang. I la seua
llança de reclams.
De vegades és invisible l'opressió del clau
en el cansament del cos: avall, l' agonia requereix
d'ales.
Quan els somnis queden trencats, fosc el trenc d'alba,
dèbil la llum,
un volguera colpir amb urpes,
tot aquest suplici atrinxerat en el solc subterrani
de la primavera, o sebolir tot d'una, la geometria de
la veu.
.
Poema
d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
SUEÑOS
ROTOS
He roto ya el cuello de los sueños, mientras el hacha
sigue
ahí con su extenso filo de victoria.
Ante la uña incansable de las circunstancias,
bocarriba la palabra
que aprieta el pecho hasta vaciarlo de su brío.
En las esquinas de los ojos aprieta el absurdo mudo de
la hoguera,
allá el bosque y decoro,
aquí la voz de piedra del estrépito, a veces la
tiranía de la ira
y su ruido de campanada de barro. Y su lanza de
reclamos.
A veces es invisible la opresión del clavo
en el cansancio del cuerpo: abajo, la agonía, requiere
de alas.
Cuando los sueños quedan rotos, oscuro el amanecer,
débil la luz,
uno quisiera golpear con garra,
todo este suplicio atrincherado en el surco
subterráneo
de la primavera, o sepultar de una vez, la geometría
de la voz.
.
Del
libro: “Invención de la espera, 2020".
©André
Cruchaga
