martes, 8 de septiembre de 2020

RESPLENDOR DIFÚS │ RESPLANDOR DIFUSO

Imagen FB de Pere Bessó





RESPLENDOR DIFÚS




Tota la llum era pòstuma en aquell resplendor difús de la ferida.
A la boca, certa ressecor pressentida de l’avorrible:
dies sense pena ni glòria com la bruta mala herba dels malfactors,
com el lúgubre pou de la memòria ensebolida,
com les tantes creus que sacsegen insolents l’alè.
I tot i així, els ulls, i el somni cridant des del subsòl.
Un crit titil·la des dels túnels agitats de la nit diürna.
Tot el camí és sorollós: vivim captius en les ninetes dilatades
dels transeünts: és estrany el tendal dens dels ofecs,
i aquest tornar a a mirar el parpelleig remot d’un tren, o el parrac.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RESPLANDOR DIFUSO




Toda la luz era póstuma en aquel resplandor difuso de la herida.
En la boca, cierta resequedad presentida de lo aborrecible:
días sin pena ni gloria como la sucia maleza de los malhechores,
como el lúgubre pozo de la memoria sepultada,
como las tantas cruces que zarandean insolentes el aliento.
Y aun así, los ojos, y el sueño gritando desde el subsuelo.
Un grito titila desde los túneles agitados de la noche diurna.
Todo el camino es ruidoso: vivimos cautivos en las pupilas dilatadas
de los transeúntes: es extraño el toldo denso de los ahogos,
y ese volver a mirar el parpadeo remoto de un tren, o el harapo.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga

lunes, 7 de septiembre de 2020

U VIU │ UNO VIVE

Imagen FB de Pere Bessó






U VIU




U viu, per cert, embolicat en un vestit de felicitat o de dol.
No sé si en veure, contemple els noms derruïts,
aquella terra turgent del desig, la roba amerada d’ebriesa.
O és només la bogeria que vola damunt dels focs insepults.
A estones se’ns confon la vida amb la mort:
Hi ha una llarga dislocació dels jardins, una fulla tallada
penjant de l’enclava de la porta del pressentiment.
Un forat adust ens desfigura l’alè com una nit
de cerimònies absents, com un colp que mai no acaba a la gola.
No hi ha un cel, sinó aquesta cremada fullaraca de l’ànsia.
No hi ha un ponent, ací, excepte la pedra que ens acaça.
.
. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





UNO VIVE




Uno vive, por cierto, envuelto en un traje de felicidad o de luto.
No sé si al ver, contemplo los nombres derruidos,
aquella tierra turgente del deseo, la ropa empapada de embriaguez.
O es solo la locura que vuela sobre los fuegos insepultos.
A ratos se nos confunde la vida con la muerte:
hay una larga dislocación de los jardines, una hoja cortada
colgando de la mocheta de la puerta del presentimiento.
Un agujero adusto nos desfigura el aliento como una noche
de ceremonias ausentes, como un golpe que nunca acaba en la garganta.
No hay un cielo, sino esta quemada hojarasca del ansia.
No hay un poniente, aquí, salvo la piedra que nos persigue.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga

CEL DEL DIFÚS │ CIELO DE LO DIFUSO

Imagen Fb de Pere Bessó






CEL DEL DIFÚS




Al damunt de la cara del rovell, un horitzó apagat, trencada llum als cantons.
Plou un desvetlament de boira sobre la carn, com la vehemència
de la sang en les costelles trencades del difús.
Amb ulls d’aigua de salmorra, els ofecs extensos de la vigília.
—Un record, mentre creua, naufraga en l’alba vagament.
Un gris de trastorns es perd en l’infinit amarg de les voreres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CIELO DE LO DIFUSO




Sobre la cara del moho, un horizonte apagado, rota luz en las esquinas.
Llueve un desvelo de niebla sobre la carne, igual que la vehemencia
de la sangre en las costillas rotas de lo difuso.
Con ojos de agua de salmuera, los ahogos extensos de la vigilia.
—Un recuerdo, mientras cruza, naufraga en el alba vagamente.
Un gris de trastornos, se pierde en el infinito amargo de las aceras.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga

DESTRUCCIÓ DE L’INFINIT │ DESTRUCCIÓN DEL INFINITO

Imagen FB de Pere Bessó





DESTRUCCIÓ DE L’INFINIT




Trencades ja les prestatgeries de l’infinit cada careta enrogeix en tocar-lo.
En cada cos naix un ocell de tristeses que supura
com una vella escriptura en cànters de fang.
Sense dubte hi ha un ala aliena al desencert: ansiem l’anul·lació
dels miratges en el peix vague de la son, o en aquella aspra
pedra de la malenconia.
Sempre és fel o trepó la veu eixida de les distàncies.
Fa mal l’espill d’arrugues que no troba assossec ni en l’aigua,
ni en la nit quan es multipliquen les ombres.
De vegades les meues mans estan fredes com el pit dels cementiris.
Res no hi ha, llevat dels buits que em sobreviuen.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESTRUCCIÓN DEL INFINITO




Rotos ya los estantes del infinito cada antifaz enrojece al tocarlo.
En cada cuerpo nace un pájaro de tristezas que supura
como una vieja escritura en cántaros de barro.
Sin duda hay un ala ajena al desatino: ansiamos la anulación
de los espejismos en el pez vago del sueño, o en aquella áspera
piedra de la melancolía.
Siempre es hiel o barbasco la voz salida de las distancias.
Duele el espejo de arrugas que no encuentra sosiego ni en el agua,
ni en la noche cuando se multiplican las sombras.
A veces mis manos están frías como el pecho de los cementerios.
Nada hay, salvo los vacíos que me sobreviven.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga