sábado, 1 de agosto de 2020

DEÏTATS DE LA POR │ DEIDADES DEL MIEDO

Raul Constantinescu (poeta rumano)






DEÏTATS DE LA POR




Nu stau caii timpului pe loc
nici clipa veșnică nu-ncremenește
Raul Constantinescu




Sempre hi ha un laberint de cascos en el pol·len de l’antiga saliva dels centaures: ignore si en la vigília s’aquieten les deïtats de la por, o és només la ferotge llengua de l’agulla de cap amb el seu ull de sal, la que fa permeables els carrers i les seues mercaderies, aqueixes luxúries del cor que empren els malfactors com a proclama. Al voltant del bassal de nuesa del cel i l’aleteig, aquest món de magma infinit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DEIDADES DEL MIEDO




Nu stau caii timpului pe loc
nici clipa veșnică nu-ncremenește
Raul Constantinescu




Siempre hay un laberinto de cascos en el polen de la antigua saliva de los centauros: ignoro si en la vigilia se aquietan las deidades del miedo, o es solo la feroz lengua del alfiler con su ojo de sal, la que permea las calles y sus mercancías, esas lujurias del corazón que usan los malhechores como una proclama. Alrededor del charco de desnudez del cielo y el aleteo, este mundo de magma infinito.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

JARDINS SUBSTITUÏTS │ JARDINES SUSTITUIDOS

Josep Mir, poeta valenciano (España)





JARDINS SUBSTITUÏTS




…¡qué clase de apocalipsis me está persiguiendo!
Josep Mir




Des del no-res el carrer obri els seus carrers buits. Des del cel es pengen les goles: un refilet d’ossos cava en els meus ulls, un hivern de rellotges rovellats arruga els rituales de la rialla. Crema de genollons el pit als enganyosos jocs del poder. Un cant de vinagre s’abstrau en els cascos del galop: sempre parlem als murs del país i a la nit que ens amarra el coll, i a les dents que despullen el nostre drama. Als cecs sempre ens toca ensopegar-nos amb els taüts, malgrat els claus que substitueïxen els jardins.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




JARDINES SUSTITUIDOS




…¡qué clase de apocalipsis me está persiguiendo!
Josep Mir




Desde la nada la calle abre sus calles vacías. Desde el cielo se ahorcan las gargantas: un trino de huesos cava en mis ojos, un invierno de relojes oxidados arruga los rituales de la risa. Arde de rodillas el pecho en los engañosos juegos del poder. Un canto de vinagre se ensimisma en los cascos del galope: siempre hablamos a los muros del país y a la noche que nos amarra el cuello y a los dientes que desnudan nuestro drama. A los ciegos siempre nos toca tropezarnos con los ataúdes, pese a los clavos que sustituyen a los jardines.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 30 de julio de 2020

INHUMACIÓ │ INHUMACIÓN

André Cruchaga (Fotografía de Melvyn Aguilar)





INHUMACIÓ




Ja no importa la sang que s’aboca a la penombra, ni el gris d’oblit de la set: cansat ja, he d’inhumar els signes vitals de les finestres i la seua memòria de llarg infinit. (Encara que, a l’altra banda de la boira, se sent la mar i el teu sostenidor buscant-me la boca.)
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INHUMACIÓN




Ya no importa la sangre que asoma en la penumbra, ni el gris de olvido de la sed: cansado ya, debo inhumar los signos vitales de las ventanas y su memoria de largo infinito. (Aunque, al otro lado de la niebla, se oye el mar y el sostén tuyo buscando mi boca.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020
©André Cruchaga

miércoles, 29 de julio de 2020

ESTANY DEL DILUVI │ ESTANQUE DEL DILUVIO

Imagen FB de Pere Bessó





ESTANY DEL DILUVI




Sourds, étang, — Ecume, roule sur le pont, et par-dessus les bois; — draps noirs et orgues, — éclairs et tonnerre, — montez et roulez ; — Eaux et tristesses, montez et relevez les Déluges.
Arthur Rimbaud




Sí, des de la finestra, el diluvi, l’horror, l’aurora moribunda, la darrera llàntia de l’alè. Un mar de draps desvetlats, estèn les seues filagarses amargues en les pulsacions toves de la fam. A sobre la impaciència dels somnis, el sexe encapsulat de la brasa. Una foscor de llampecs llepa la pell embrancada de la campana. De sobte, un contrallum murmura en l’espill boscós del tacte, o en la intensitat fruital de les randes. Ací, les aigües seminals, les volubles aigües de l’estany, el sempre encens dels canelobres, el verí ondulant a la boca. Entre tanta desraó, ulls i mans, l’encallament mut de les ombres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTANQUE DEL DILUVIO




Sourds, étang, — Ecume, roule sur le pont, et par-dessus les bois ; — draps noirs et orgues, — éclairs et tonnerre, — montez et roulez ; — Eaux et tristesses, montez et relevez les Déluges.
Arthur Rimbaud




Sí, desde la ventana, el diluvio, el horror, la aurora moribunda, el candil último del respiro. Un mar de trapos desvelados, extiende sus hilachas amargas en las pulsaciones huecas del hambre. Sobre la impaciencia de los sueños, el sexo encapsulado de la brasa. Una oscuridad de relámpagos lame la piel enzarzada de la campana. De pronto, un contraluz murmura en el espejo boscoso del tacto, o en la intensidad frutal de los encajes. Ahí, las aguas seminales, las volubles aguas del estanque, el siempre incienso de los candelabros, el veneno ondulante en la boca. Entre tanta sinrazón, ojos y manos, el encallamiento mudo de las sombras.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga