domingo, 28 de junio de 2020

PAISATGE D’URGÈNCIES │ PAISAJE DE URGENCIAS

Imagen FB de Pere Bessó





PAISATGE D’URGÈNCIES




Entre la pedra àrida d’intempèrie, escolte la música de l’aigua i m’enfonse en aquest camí abrasador. Un ventall de records humits em crema a les temples, un àpex de son s’aploma en l’efímer: supose que ja m’he fet indemne a aquest batec de sang ineludible. Lautréamont mossega aquesta gota de sang que penja del peix d’argila, mentre una llàgrima cega la llum dels ulls. En la làmina d’horitzó deseperada, un gris de dents flota en la infinitud d’un lladruc. Aviat vindran els cascos de la inclemència i la ruptura dels records. Ací la soledat és un paisatge d’urgències.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PAISAJE DE URGENCIAS




Entre la piedra árida de intemperie, escucho la música del agua y me hundo en ese camino abrasador. Un abanico de recuerdos húmedos arde en mis sienes, un ápice de sueño se aploma en lo efímero: supongo que ya me he vuelto indemne a este latido de sangre ineludible. Lautréamont muerde esa gota de sangre que cuelga del pez de arcilla, mientras una lágrima opaca la luz de los ojos. En la lámina de horizonte desesperada, un gris de dientes flota en el sinfín de un ladrido. Pronto vendrán los cascos de la inclemencia y la ruptura de los recuerdos. Aquí la soledad es un paisaje de urgencias.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 27 de junio de 2020

IMPACIÈNCIA │ IMPACIENCIA

Imagen FB de Pere Bessó






IMPACIÈNCIA




Dorm dins del laberint d’un rellotge rovellat. Explore els vells objectes de la meua consciència: tot em resulta innombrable quan cale foc a la frontera de la nit. Tot és violent quan s’esfilagarsa en monòleg aquesta roba que cobreix la meua nuesa. (Algunes vegades, divague en els poemes de Sully Prudhomme i Baudelaire i Rimbaud, potser en alguna porta que copie la meua ombra.) Potser un dia només dormiré damunt de la pols d’unes voreres ressuscitades per la meua mendicitat; o, potser, en el foc que revifa el vent. Un fòsfor sovint restaura el meu espill.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




IMPACIENCIA




Duermo dentro del laberinto de un reloj oxidado. Exploro los viejos objetos de mi conciencia: todo me resulta innombrable cuando incendio la frontera de la noche. Todo es violento cuando se deshilacha en monólogo esta ropa que cubre mi desnudez. (Algunas veces, divago en los poemas de Sully Prudhomme y Baudelaire y Rimbaud, quizás en alguna puerta que copie mi sombra.) Quizás un día solo duerma sobre el polvo de unas aceras resucitadas por mi mendicidad; o, tal vez, en el fuego que reaviva el viento. Un fósforo suele remozar mi espejo.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 26 de junio de 2020

EXPLORACIÓ INTERMINABLE │ EXPLORACIÓN INTERMINABLE

Imagen FB de Pere Bessó





EXPLORACIÓ INTERMINABLE




Només busque la llera per tal d’arribar al riu perquè ací s’ajunta la serenor sense límits, la llum fonda i líquida, la fusió amorosa amb la terra. Vull accedir a la dolça infància del temps, a la glossa del silenci i meditar, potser, el camí interior de l’alba. Persistesc a trobar l’infinit sense mocadors i una estrofa de pupil·les i uns braços vius i una boca d’hivern i alegria. No vull només l’eco, de vegades irrecuperable de la pau, sinó el propi temps perdut en la memòria. (Estranye les paraules del temps al qual pertanyc. No hi ha el temps amb els buits que deixa l’angoixa, llevat de la nit escabellada dels meus eixuts hiverns.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXPLORACIÓN INTERMINABLE




Solo busco el cauce para llegar al río porque ahí se junta la serenidad sin límites, la luz honda y líquida, la fusión amorosa con la tierra. Quiero acceder a la dulce infancia del tiempo, a la glosa del silencio y meditar, acaso, el camino interior del alba. Persisto en encontrar el infinito sin pañuelos y una estrofa de pupilas y unos brazos vivos y una boca de invierno y alegría. No quiero solo el eco, a veces irrecuperable de la paz, sino el propio tiempo perdido en la memoria. (Extraño las palabras del tiempo al que pertenezco. No existe el tiempo con los vacíos que deja la angustia, salvo la noche desgreñada de mis enjutos inviernos.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga


jueves, 25 de junio de 2020

RIU DE MIRATGES│ RÍO DE ESPEJISMOS

© Fotografía tomada del sitio web de Falkenstein, Bavaria.






RIU DE MIRATGES




Darrere de la tipografia del matí, els meus ulls busquen el crit de les fosforescències: els innombrables boscos que es deslliguen al pit. A la boca arriba la fèrria vestidura de la canyella, l’abundant cabell del cerç, aquest encanteri d’ocell dels espills. Em resistesc al dard de la fúria i a l’erm. Calle. Renillen, apinyats, els batecs, damunt de la pedra que dessagnen els migdies. Calle, ara, el so de retorn de la infància i l’inestroncable del pòstum. Un silenci de finestra, es precipita vora de la gota gastada del tacte. Supose que sempre seré un ocell en el conclave de les branques del foc més antic. Un riu de miratge forada la meua pell.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




RÍO DE ESPEJISMOS




Detrás de la tipografía de la mañana, mis ojos buscan el grito de las fosforescencias: los innumerables bosques que se desatan en el pecho. A la boca llega la férrea vestidura de la canela, el abundante cabello del cierzo, ese hechizo de pájaro de los espejos. Me resisto al dardo de la furia y al páramo. Callo. Relinchan, apiñados, los pálpitos, sobre la piedra que desangran los mediodías. Callo, ahora, el sonido de retorno de la infancia y lo irrestañable de lo póstumo. Un silencio de ventana, se precipita junto a la gota gastada del tacto. Supongo que siempre seré un pájaro en el cónclave de las ramas del fuego más antiguo. Un río de espejismo horada mi piel.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga
© Fotografía tomada del sitio web de Falkenstein, Bavaria.