viernes, 15 de febrero de 2019

BULLA TRIOMFAL

Imagen FB de Pere Bessó





BULLA TRIOMFAL




No és el campanar i el seu so beatífic. Hi ha una dissimulació demoníaca en els grans somnis de la fullaraca, en el comptagotes del ploriqueig, en els genolls d’anguila dels somnis. Hi ha un ganivet ací, convertit en fe, un esclat de memòria suburbana. (No cal massa olfacte per a saber cap a on va la foscor i l’alegria que es perd després de la jornada.) Morirem veient ocellets damunt de l’aigua, al punt irreversible de l’ofec. Qualsevol festí té alguna cosa d’ignomínia, o bens amarrats al porticó. Buscar la veritat és com el joc de volar enmig del tancament estrany dels ulls. Davant de la finestra, la llengua dolceta de les ofertes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BULLA TRIUNFAL




No es el campanario y su beatífico sonido. Hay un disimulo demoníaco en los grandes sueños de la hojarasca, en el cuentagotas del lloriqueo, en las rodillas de anguila de los sueños. Hay un cuchillo ahí, convertido en fe, un estallido de memoria suburbana. (No se necesita de mucho olfato para saber hacia dónde va la oscuridad y la alegría que se pierde después de la jornada.) Moriremos viendo pajaritos sobre el agua, al punto irreversible del ahogo. Cualquier festín tiene algo de ignominia, o corderos amarrados al postigo. Buscar la verdad es como el juego de volar en medio de la cerrazón extraña de los ojos. Ante la ventana, la lengua dulzona de las ofertas.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

MITJANIT DEL DESVETLAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





MITJANIT DEL DESVETLAMENT




Sobre el dejuni d’una llàgrima, capcot, pensant
en els ferments, o en aquests miratges clavats a les nines.
Contrari al bé, les ruïnes s’erigeixen amb la seua bellesa pintada
de cansaments, el mapamundi de camins simulats.
L’ull sempre està condemnat a jugar entre les ombres,
o a fingir paradisos, encara que siga en la pudor del procliu.
De vegades el futur és només una altra sepultura, a semblança
de les circumstàncies més perverses.
Des dels temps miserables de l’insomni, aquesta abrillantada
obscenitat dels absurds, els chiriviscos de sal en l’ alé.
Demà o despús-demà, serà el mateix estranyament:
desmantellar bordells per a instaurar un altres, en el pati de l’insòlit.
A fora o dins, sempre mossega el temps i inopinadament passa factura:
ha mort la consciència.
I, tanmateix en, s’erigeix la farsa com esbelta matrona.
Han mort els somnis, per bé que al carrer se’n parle,
amb la cantarella de música urbana.
M’entren “ganes de morir”, quan rellig les pàgines dels diaris.
.

.


MEDIANOCHE DEL DESVELO




Sobre el desayuno de una lágrima, cabizbajo, pensando
en los fermentos, o en esos espejismos clavados en las pupilas.
Contrario al bien, las ruinas se erigen con su belleza pintada
de cansancios, el mapamundi de caminos simulados.
El ojo siempre está condenado a jugar entre las sombras,
o a fingir paraísos, aunque sea en la hediondez de lo proclive.
A veces el futuro es sólo otra sepultura, a semejanza
de las circunstancias más aviesas.
Desde los tiempos miserables del insomnio, esta abrillantada
obscenidad de los absurdos, los chirivisco de sal en el aliento.
Mañana, o pasado mañana será lo mismo extrañamente:
desmantelar burdeles para instaurar otros, en el patio de lo insólito.
Afuera o adentro, siempre muerde el tiempo y pasa factura
cuando menos lo esperamos: ha muerto la conciencia.
Y en cambio, se erige la farsa como esbelta matrona.
Han muerto los sueños, aunque en la calle se hable de ellos,
con el sonsonete de música urbana.
Dan “ganas de morir”, cuando releo las páginas de los periódicos.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

QUELCOM TOT JUST ÉS

Imagen FB de Pere Bessó





QUELCOM TOT JUST ÉS 




and now the luminous watch-hands
show after four o’clock,
time of night when straying winds
trouble the dark.
Philip Larkin




I ara la foscor ha baixat a les bijuteries, als pubis dentats de la molsa, al vòmit fermentat de les ejaculacions, al no-res terrenal d’àngels amb pàl·lida indiferència. El vent endormiscat maquilla els carrers i la fossa sèptica de l’alfabet i el paisatge trencat a la Babel de sempre. Res no és, tot just, la gerga insulsa de què riu davant del maniquí o imagina rails d’extrema velocitat. Aquell fanal és un altre enderroc en les manetes de la misèria.





ALGO APENAS ES




and now the luminous watch-hands
show after four o’clock,
time of night when straying winds
trouble the dark.
Philip Larkin





Y ahora la oscuridad ha bajado a las bisuterías, a los pubis dentados del musgo, al vómito fermentado de las eyaculaciones, a la nada terrenal de ángeles con pálida indiferencia. El viento entredormido maquilla las calles y la fosa séptica del alfabeto y el paisaje roto en la Babel de siempre. Nada es, apenas, la jerigonza insulsa del que ríe frente al maniquí o imagina rieles de extrema velocidad. Aquel farol, es otro escombro en las manecillas de la miseria.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

AGONIA ARDENT

Imagen FB de Pere Bessó





AGONIA ARDENT




“Hi ha ganes de no haver tingut cor”, davant dels complexos
històrics d’aquest país. Donen ganes de fer pipí en les voravies
de la ciutat, mossegar-li els albellons als engolidors,
vomitar en bocinets la decepció i rentar l’alé
als oportunistes i els seus útils.
Fa mal, per cert, el punyal lúgubre del pamflet retorçat,
o de l’esquelet del vòmit sanguinolent.
Hi ha tantes cares de bisturís que no reconec al carrer.
Tan bones pudors que es fa tard.
Tants revòlvers que un no sap amb quin halar el gallet,
Tan blau que queda molt poc de l’arc del cel.
Tanta massa disfressada d’estrella que no sé on és el cel.
Muir davant de la riallada oberta de les finestres amb el meu cor
contrit: tot és tomba, o falsa fraternitat,
o senzillament la defunció anticipada de l’avenir.

Ja el zodíac sembla embriaguesa de faccions fumejants.
Ja la bellesa és un casc de carícies a l’entreson.

Tot el fum és una esfinx d’ablucions sinistres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGONÍA ARDIENTE




“Hay ganas de no haber tenido corazón”, ante los complejos
históricos de este país. Dan ganas de hacer pipí en las aceras
de la ciudad, morderle los calcañales a los tragantes,
vomitar en pedacitos la decepción y lavar el aliento
a los oportunistas y sus utilerías.
Duele, por cierto, el puñal lúgubre del panfleto retorcido,
o del esqueleto del vómito sanguinolento.
Hay tantas caras de bisturís que no reconozco en la calle.
Tantos buenos hedores que se hace tarde.
Tantos revólveres que uno no sabe con cuál halar el gatillo,
tanto azul que queda muy poco del arcoíris.
Tanta masa disfrazada de estrella que no sé dónde está el cielo.
Muero ante la carcajada abierta de las ventanas con mi corazón
contrito: todo es tumba, o falsa fraternidad,
o simplemente la defunción anticipada del porvenir.

Ya el zodíaco parece embriaguez de facciones humeantes.
Ya la belleza es un casco de caricias a duermevela.

Todo el humo es una esfinge de abluciones siniestras.

Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga