miércoles, 4 de junio de 2014

IMMERSIÓ

Imagen cogida de la red




IMMERSIÓ




En la profunditat de l’intemporal, el jo somorgollat en les aigües desvelades
de la sotsobra: adins, en el fosc, caminen els cadàvers i aqueix record
que mossega les esquerdes dels taüts.
(Sempre vivim marcats per aqueixos absoluts irreconciliables.)
Em pregunte si pot l’audàcia llegir cada penúria del respir, cada badall
amarg després de les pedres. Sempre m’aferre al sagrari
dels corals, a aqueixa foscor inerme dels ganivets.
En quin moment desclave la darrera resurrecció de la sintaxi, la mortalla
de l’indicible? —De segurs cada instant ens despulla:
fa por la balda d’aqueixa pols en què ens anem convertint cada dia.
Tantes nits vessades, dissortadament, no fan cap litoral,
sinó un cendrer de minuts adjacents…

“Immersió” [‘Inmersión’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





INMERSIÓN




En la profundidad de lo intemporal, el yo sumergido en las aguas desveladas
de la zozobra: adentro, en lo oscuro, caminan los cadáveres y ese recuerdo
que muerde las rendijas de los ataúdes.
(Siempre vivimos marcados por esos absolutos irreconciliables.)
Me pregunto si puede la audacia leer cada penuria del respiro, cada bostezo
amargo desprendido de las piedras. Siempre me aferro al sagrario
de los corales, a esa oscuridad inerme de los cuchillos.
¿En qué momento desclavo la postrera resurrección de la sintaxis, la mortaja
de lo innombrable? —De seguro cada instante nos desnuda:
da miedo la aldaba de ese polvo en que nos vamos convirtiendo cada día.
Tantas noches derramadas, por desgracia, no hacen un solo litoral,
sino un cenicero de minutos adyacentes…
Barataria, 29.V.2014

martes, 3 de junio de 2014

ENDORMISCAMENT

Imagen cogida de la red





ENDORMISCAMENT




Quasi enmig de la boira la lucidesa de la meua consciència: La vigília martelleja 
els pals, i els dies en tràngol enmig de la penombra.
La memòria es perd en el pantà de l’allargament. Minva quan
els imaginaris també sufoquen,
i la set es torna estranya als cantons de la clarividència: en la foscor
hi ha ocells estranys, substàncies distants i udolades.
En aqueix tragin de ferides, el cresol desfet dels arcans i l’espill
amb la seua cova infinita.
En la cendra d’allà, una claraboia soterrada gemega com una crosta 
en les mans de la meua mateixa captivitat…

“Endormiscament” [‘Entresueño’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





ENTRESUEÑO




Casi entre la bruma la lucidez de mi conciencia: La vigilia martilla 
los mástiles, y los días en trance en medio de la penumbra.
La memoria se pierde en el pantano del aletargamiento. Mengua cuando
los imaginarios también asfixian,
y la sed se torna extraña en las esquinas de la clarividencia: en la oscuridad
hay pájaros extraños, sustancias distantes y aullidos.
En ese trasiego de heridas, el candil deshecho de los arcanos y el espejo
con su cueva infinita.
En la ceniza de allí, un tragaluz soterrado gime como un mendrugo
en las manos de mi propio cautiverio…
Barataria, 30.V.2014


lunes, 2 de junio de 2014

CONVICCIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CONVICCIÓ




Morim al costat del paragües lent de la mateixa ombra: el temps és porta 
i espill, aqueix safrà d’eterna contradicció.
Davant del pervindre, la teranyina de les analogies, el voltor de la posta,
amb la seua fam, l’estrèpit de les balses que ofeguen els somnis.
—Saps que cada creu ens delata al voltant de la infança possible dels morts;
part de la nostra veu, jura tantes voltes sobre un vol inaprehensible.
Hui o demà, en acabant eixes pors consumides en les estàtues, el vent
i el seu perbocament d’ocells, 
la carn seduïda per les larves, l’allau del sotsmón sense decor.
Plorem davant de la llum incessant dels dies: sense dubte seduïm a perpetuïtat
l’agonia, aqueixa altra finestra fosca de la consciència.
Ara es fa estrany i grotesc el teatre (cap comicitat no és superior
a aqueix maniqueïsme del cadàver del corb de l’aurora.)

El rellotge ens ensenya sempre a encendre la llar i parar taula…

"Convicció" d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





CONVICCIÓN




Morimos junto al paraguas lento de la propia sombra: el tiempo es puerta 
y espejo, ese azafrán de eterna contradicción.
Ante el porvenir, la telaraña de las analogías, el buitre del ocaso
con su hambre, el estruendo de las balsas que ahogan los sueños.
—Sabes que cada cruz nos delata sobre la infancia posible de los muertos;
parte de nuestra voz, jura tantas veces sobre un vuelo inasible.
Hoy o mañana, después esos miedos consumidos en las estatuas, el viento
y su vómito de pájaros, 
la carne seducida por las larvas, el alud del bajomundo sin decoro.
Lloramos ante la luz incesante de los días: sin duda seducimos a perpetuidad
la agonía, esa otra ventana oscura de la conciencia.
Ahora resulta extraño y grotesco el teatro (ninguna comicidad es superior
a ese maniqueísmo del cadáver del cuervo de la aurora.)

El reloj nos enseña siempre a calentar el fuego y poner la mesa…
Barataria, 26.V.2014

martes, 27 de mayo de 2014

FLOR ROTUNDA

Imagen cogida del Fb de Pere Bessó




FLOR ROTUNDA




La rosa negra de l’afeixugament com a premonició del descens final.
En quin ull cap la innocència i la noció de l’imponderable?
Entre els peixos coagulats del cos, la flor que pereix com una brasa:
pertot la nit petrifica la concavitat de les sabates;
entre l’insomni i el buit que deixen les acefalies, el calendari
tortuós dels pretèrits.
En el descolorament de les parpelles, la salmorra amb la seua ara groga.
Mentre pense en la descaradura dels meus oblits, creix la flor rotunda
i abissal de la carn de la joia del més enllà…
(Al costat del profús de l’alé, aqueixes raneres mudes del reremón,
la perplexitat davant de les despulles revelades.)

“Flor rotunda” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






FLOR ROTUNDA




La rosa negra del agobio como premonición del descenso final.
¿En qué ojo cabe la inocencia y la noción de lo imponderable?
Entre los peces coagulados del cuerpo, la flor que fenece como una brasa:
dondequiera, la noche petrifica la concavidad de los zapatos;
entre el insomnio y el hueco que dejan las acefaleas, el calendario
tortuoso de los pretéritos.
En el descolor de los párpados, la salmuera con su altar amarillo.
Mientras pienso en la desfachatez de mis olvidos, crece la flor rotunda
y abisal de la carne del júbilo del más allá…
(Junto a lo profuso del aliento, esos estertores mudos del trasmundo,
la perplejidad ante los despojos revelados.)
Barataria, 25.V.2014