miércoles, 28 de septiembre de 2022

ÉS HORA DE L’OBLIT│ ES HORA DEL OLVIDO

Autor Cristian López, pintor salvadoreño


ÉS HORA DE L’OBLIT

 

 

Es la hora, es la hora en que debemos morir;

es la hora para rodar en la noche…

Miguel Arteche

 

 

Ha arribat l’hora de parar la taula de l’oblit i la desesperació.

Esborrar el llit que extravià l’esperança.

Escrivim per darrera vegada el riure en el got d’aigua.

El dia és un gran desert d’aigües on escupeix la suor.

Ferida la pàgina, només té sang la cal•ligrafia:

aquest poema sense ocells, de nit, de cels on els peus són un altres.

L’alè ha aconseguit de mastegar la pedra que em resta,

les enrunes: és hora d’ anomenar les absències i donar el tret de gràcia

als moments visibles, a la llum que en certa manera fou trampa;

a la foscor que ha sigut arbre a les dents.

El pa és només l’al•lucinació en el meu món d’ombres.

(Dins del pit s’amuntega l’oblit. Les aigües del son

Amb el seu bosc de sigils, la pupil•la ensangnada del vent,

potser la multiplicació de l’insomni com un puny tancat.)

És hora d’habitar d’una altra forma les paraules: els records

i la multiplicitat i dispersió de la pluja. És hora de sacsar

el fullatge de l’espill, la pluja inexplicable de les finestres,

la cendra del dia rere dia. El pit buit. El silenci curullat de bromes.

Hem sigut rius escrivint a la nit: àmbits dels dies

en la immensitat del reprotxable, somnis en el respir de l’espill.

Hem sigut l’opulència del semen en el desert.

Llengües de fèretres, llengües en el jardí dels quals trencaren

                                                                 les seues vestidures.

Descalços, allarguem els nostres peus damunt dels morts.

Vestim de sobte el matossar dels patis i el terra.

La indiferència es torna absorbent i lluminosa estació de circ.

On florí la tinta genèsica de la tebiesa del paradís,

l’humà de les paraules, el balcó pintat de l’arc del cel?

És hora de l’oblit. Hi ha necessitat d’ofegar la nit del coixí.

Callar les paraules que ese tornaren malèvols bisturís.

Hi ha necessitat de segellar la boca i el pensament.

De tancar l’armari de paret de la memòria. Apagar totes les llums de la casa.

Hi ha necessitat de transformar les campanes i l’estany del gemec.

Embolicar la carn en un taüt, en aqueix oblit sota de paisatges clements.

Ningú no haurà d’acaçar-nos en aquest ritual d’ofecs.

I si algú ho fa, que ja no ens trobe:

morim per a nàixer en un altre temps impenetrable, igual al resplendor

refredat per l’aixoplux de boira que fila el vent.

Riem, després, només amb l’eternitat del nostre riure apagat,

errant en el presagi, en l’ull devastat per les aigües.

«Yo que he estimat fins a tindre set d’aigua, llum bruta,

moriria ferament per la parauleta de consol d’un àngel…»

.

Poema d’ANDRÈ cruchaga traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ES HORA DEL OLVIDO

 

 

Es la hora, es la hora en que debemos morir;

es la hora para rodar en la noche…

Miguel Arteche

 

 

Ha llegado la hora de servir la mesa del olvido y a la desesperación.

Borrar el lecho que extravió la esperanza.

Escribamos por última vez la risa en el vaso de agua.

El día es un gran desierto de aguas donde escupe el sudor.

Herida la página, solo tiene sangre la caligrafía:

este poema sin pájaros, de noche, de cielos donde los pies son otros.

El aliento ha conseguido masticar la piedra que me queda,

los escombros: es hora de nombrar las ausencias y dar el tiro de gracia

a los momentos visibles, a la luz que en cierto modo fue trampa;

a la oscuridad que ha sido árbol en los dientes.

El pan es solo la alucinación en mi mundo de sombras.

(Adentro del pecho se agolpa el olvido. Las aguas del sueño

con su bosque de sigilos, la pupila ensangrentada del viento,

quizás la multiplicación del insomnio como un puño cerrado.)

Es hora de habitar de otra forma las palabras: los recuerdos

y la multiplicidad y dispersión de la lluvia. Es hora de sacudir

el follaje del espejo, la lluvia inexplicable de las ventanas,

la ceniza del día a día. El pecho vacío. El silencio colmado de brumas.

Hemos sido ríos escribiendo en la noche: ámbitos de los días

en la inmensidad de lo reprochable, sueños en el respiro del espejo.

Hemos sido la opulencia del semen en el desierto.

Lenguas de féretros, lenguas en cuyo jardín rompieron sus vestiduras.

Descalzos, alargamos nuestros pies sobre los muertos.

Vestimos súbitamente el matorral de los patios y el suelo.

La indiferencia se volvió absorbente y luminosa estación de circo.

¿Dónde floreció la tinta genésica de la tibieza del paraíso,

lo humano de las palabras, el balcón pintado del arco iris?

Es hora del olvido. Hay necesidad de ahogar la noche de la almohada.

Callar las palabras que se tornaron aviesos bisturís.

Hay necesidad de sellar la boca y el pensamiento.

De cerrar la alacena de la memoria. Apagar todas las luces de la casa.

Hay necesidad de transformar las campanas y el lago del gemido.

Envolver la carne en un ataúd, en ese olvido bajo paisajes clementes.

Nadie habrá de perseguirnos en este ritual de ahogos.

Y si alguien lo hace, que ya no nos encuentre:

morimos para nacer en otro tiempo impenetrable, igual al resplandor

enfriado por la cobija de bruma que hila el viento.

Reímos, después, solo con la eternidad de nuestra risa apagada,

errando en el presagio, en el ojo devastado por las aguas.

«Yo que he amado hasta tener sed de agua, luz sucia,

moriría fieramente por la palabrita de consuelo de un ángel,…»

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

© André Cruchaga


 

No hay comentarios: