domingo, 30 de enero de 2022

Imagen FB de Pere Bessó


DEL PEDESTAL AL CEL

 

 

Del pedestal midonat del cel, el temps, aquells ulls

de l’encalçament en la cicatriu de l’ala, els jardins perduts en el clixè

de la memòria, els ornaments que mai no saben de dissimuls.

No sempre la impaciència ens salva dels horaris,

tampoc un mur prou alt pot deturar el so

dels lladrucs del zodíac del món.

La hipnosi groga de la memòria fa el seus escarafalls

de tombes, lletanies d’un mar que naufraga al coixí.

en la disputa que tenim amb el record, el vent descamina

el queiqueig de l’arc del cel, els atropellaments d’un pany

d’absències, las conversacions de distàncies i fotografies.

Amb la cullera desbordada de la cocció, agafem els disbarats

del vol, l’alegria paradoxal dels testaments.

Davant de l’obstinació dels rituals, perdem el fluir de la fantasia

i ens resta, tot just, un espai sense aplegar als ulls.

De tota manera, un poema és un ala que s’estèn en la nit

al costat dels hematomes florejats de l’esperança.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

DEL PEDESTAL AL CIELO

 

 

Del pedestal almidonado del cielo, el tiempo, aquellos ojos

del acoso en la cicatriz del ala, los jardines perdidos en el clisé

de la memoria, los ornamentos que nunca saben de disimulos.

No siempre la impaciencia nos salva de los horarios,

tampoco un muro lo suficientemente alto puede detener el sonido

de los ladridos del zodíaco del mundo.

La hipnosis amarilla de la memoria, hace sus aspavientos

de tumbas, letanías de un mar que naufraga en la almohada.

En la disputa que tenemos con el recuerdo, el viento desanda

la tartamudez del arco iris, los atropellos de una cerradura

de ausencias, las conversaciones de distancias y fotografías.

Con la cuchara desbordada de la cocción, tomamos los adefesios

del vuelo, la alegría paradójica de los testamentos.

Ante la obstinación de los rituales, perdemos el fluir de la fantasía

y nos queda, apenas, un espacio sin llegar a los ojos.

De todas formas, un poema es un ala que se extiende en la noche

junto a los hematomas floreados de la esperanza.

.

De: Como quien pide luz o pide agua, 2021.2022

©André Cruchaga


 

No hay comentarios: