martes, 3 de agosto de 2021

CIRI DE LA FUGIDA FINAL │ CIRIO DE LA HUIDA FINAL

 

Imagen Pinterest


CIRI DE LA FUGIDA FINAL

 

 

Qué vacuo el caminar hacia el olvido,

hacia la ungida torre de los siglos.

Juan José Vélez Otero

 

 

Davant de la trama del desdeny d’aquesta soledat vehement d’apaties, es torna confusa la raó i només queda damunt de la taula aquesta vella porfídia de carrer inclement. Per sempre la llum desesperada en terra de la facció del somni esvaït, el colp salobre de la melangia i la dansa cap a l’oblit. Res no resta de la golfa gitada de l’enrenou, ni l’anell del sedant dels xiprers, ni l’arcada del titubeig al funeral de la nuesa. A estones fins a  caminar es torna incineració de crepuscles, o una agonia que a espai devora el llenguatge. Ara li tem al musell de ciri de la fugida final.

 

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

CIRIO DE LA HUIDA FINAL

 

 

Qué vacuo el caminar hacia el olvido,

hacia la ungida torre de los siglos.

Juan José Vélez Otero

 

 

Ante la trama del desdén de esta soledad vehemente de apatías, se vuelve confusa la razón y solo queda sobre la mesa, esta vieja porfía de calle inclemente. Por siempre la luz desesperada en tierra de la facción del sueño desvanecido, el golpe salobre de la melancolía y la danza hacia el olvido. Nada queda del desván acostado del bullicio, ni la sortija del sedante de los cipreses, ni la arcada del titubeo en el funeral de la desnudez. A ratos hasta caminar se torna incineración de crepúsculos, o una agonía que despacio devora el lenguaje. Ahora le temo al hocico de cirio de la huida final.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: