DESTRUCCIÓ DE L’INFINIT

Imagen FB de Pere Bessó

DESTRUCCIÓ DE L’INFINIT

Trencats ja les prestatgeries de l’infinit cada antifaç enrogeix en tocar-lo.
En cada cos naix un ocell de tristeses que supura
com una vella escriptura en cànters de fang.
Sense dubte hi ha un ala aliena al desencert: ansiem la anul·lació
dels miratges en el peix vague del somni, o en aquella aspra

pedra de la malenconia.
Sempre és fel o flor d’Àrtemis la veu eixida de les distàncies.
Fa mal l’espill d’arrugues que no troba sossec ni en l’aigua,
ni en la nit quan es multipliquen les ombres.
De vegades les meues mans són fredes com el pit dels cementiris.
Res no hi ha, llevat dels buits que em sobreviuen.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DESTRUCCIÓN DEL INFINITO

Rotos ya los estantes del infinito cada antifaz enrojece al tocarlo.
En cada cuerpo nace un pájaro de tristezas que supura
como una vieja escritura en cántaros de barro.
Sin duda hay un ala ajena al desatino: ansiamos la anulación
de los espejismos en el pez vago del sueño, o en aquella áspera
piedra de la melancolía.
Siempre es hiel o barbasco la voz salida de las distancias.
Duele el espejo de arrugas que no encuentra sosiego ni en el agua,
ni en la noche cuando se multiplican las sombras.
A veces mis manos están frías como el pecho de los cementerios.
Nada hay, salvo los vacíos que me sobreviven.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga