DAMUNT DE L’ESPILL ELS ESTRANYS GEMECS

Imagen FB de Pere Bessó

DAMUNT DE L’ESPILL ELS ESTRANYS GEMECS

Damunt de l’espill els estranys gemecs de l’insomni i el seu bordell de llengües grogues i el seu passamuntanyes de corroïts filferros de neó: aquests punys del temps enfonsen els ulls vomiten agres abelles damunt dels pòmuls mosseguen ventalls de roses en ulleres i arrugues exhumen morts amb pinces d’aspra vora: qui es fia de la bellesa del tall dels ganivets a l’hora de la ràbia del coriandre o la ruda? —digues: en el país es podreix la llengua del ponent com l’olla d’alumini de les cofurnes res no ens resta sinó el suro de les al·locucions i aquell sorollet de sang quan ix estrepitosa de les venes (per cert sent la teua tu boca ofegar-se en la dura boira dels grisos: plouen els morts insepults del goig.) 

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOBRE EL ESPEJO LOS EXTRAÑOS GEMIDOS

Sobre el espejo los extraños gemidos del insomnio y su burdel de amarillas lenguas y su pasamontañas de corroídos alambres de neón: estos puños del tiempo hunden los ojos vomitan agrias abejas sobre los pómulos muerden abanicos de rosas en ojeras y arrugas exhuman muertos con pinzas de áspero borde: ¿quién se fía de la belleza del filo de los cuchillos a la hora de la rabia del cilantro o la ruda? —dime: en el país se pudre la lengua del poniente como la olla de aluminio de los cuchitriles nada nos queda sino el corcho de las alocuciones y aquel ruidito de sangre cuando sale estrepitosa de las venas (por cierto oigo tu boca ahogarse en la dura niebla de los grises: llueven los muertos insepultos del gozo.)

.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga