martes, 26 de marzo de 2019

NOSTÀLGIA INSOLUBLE

Imagen FB de Pere Bessó





NOSTÀLGIA INSOLUBLE




¡Hasta cuando seamos ciegos!
¡Hasta que lloremos de tanto volver!
César Vallejo




Tan a prop del fred restàrem sempre. Tan a prop. I de tanta proximitat ens cremà el foc: tot romangué aferrat a la cendra. Tal és la plenitud, llavors, d’incandescent. En el desvari som les ovelles perdudes de la darrera mort, o la gota d’aigua que desenterrem cada dia de la terra. Entre les comissures de les setmanes, l’infern s’instal·la amb els seus escalfreds, ambigu en la seua ombra de bolit. (Més enllà d’aquell present càndid, sobrevivim al sigil de la pedra, o tal volta a aquesta nostàlgia insoluble que patim.) A la vora dels ossos de la misèria humana, la nostra misèria i els seus cavalls de còlera.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NOSTALGIA INSOLUBLE




¡Hasta cuando seamos ciegos!
¡Hasta que lloremos de tanto volver!
César Vallejo




Tan cerca del frío estuvimos siempre. Tan cerca. Y de tanta cercanía nos quemó el fuego: todo quedó aferrado a la ceniza. Tal es la plenitud, entonces, de incandescente. En el desvarío somos las ovejas perdidas de la muerte postrera, o la gota de agua que desenterramos cada día de la tierra. Entre las comisuras de las semanas, el infierno se instala con sus escalofríos, ambiguo en su sombra de petate. (Más allá de aquel presente cándido, sobrevivimos al sigilo de la piedra, o tal vez a esta nostalgia insoluble que padecemos.) Al borde de los huesos de la miseria humana, nuestra miseria y sus caballos de cólera.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: