PRIMAVERA CAÒTICA

Imagen FB de Pere Bessó

PRIMAVERA CAÒTICA

De buits l’onatge que respira el pit. Vola l’ull sobre el fullatge vessat en la vena oberta de l’incendi de les portes. En els costats la roba innecessària del món, el muntó de sal arrencat de l’absolut. Enmig de l’eixam de l’eixàrcia de les pulsions, el càntir badat de la mitjanit inhabitable. Al jardí de pedres, només el gust de gebrada als braços, o l’agonia procaç dels ressons que ens acacen. (Negats els retrats d’espines, té el mateix l’ombra clavada als ulls. Davant de la resplendor finida, també s’esborren les bastides: emergeixen les gotetes de nuesa damunt de l’extens silenci dels arbres.) Expira la llum damunt de les enfiladisses i retornen els ciris amb la seua música cansada de ferreries.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PRIMAVERA CAÓTICA

De vacíos el oleaje que respira el pecho. Vuela el ojo sobre el follaje derramado en la vena abierta del incendio de las puertas. En los costados la ropa innecesaria del mundo, el montón de sal arrancado al absoluto. En medio del enjambre de la jarcia de las pulsiones, el cántaro roto de la medianoche inhabitable. Sobre el jardín de piedras, sólo el sabor a escarcha en los brazos, o la procaz agonía de los ecos que nos persiguen. (Anegados los retratos de espinas, da igual la sombra clavada en los ojos. Ante el resplandor fenecido, también se borran los andamios: emergen las gotitas de desnudez, sobre el extenso silencio de los árboles.) Expira la luz sobre las enredaderas y retornan los cirios con su música cansada de herrerías.

Del libro “Paradise road”, 2019

©André Cruchaga