lunes, 10 de diciembre de 2018

CLAREDAT REMOTA

Imagen FB de Pere Bessó





CLAREDAT REMOTA




Just a l’ala remota de la claredat, els jardins cremats de le temples, el vague crit de la pols en l’alé, la sequera agònica al pit: tot just recorde les voreres cegues dels cavalls en la pell, el tropell esculpit en l’eco, la navalla del desig eriçada d’udols. (Res no és per sempre —i ho sabem—; tot distant com aquell àpex de l’ona enmig del rerecel de la claror. Ara és la tortura amb els seus canelobres indefinits.)

Hui cridem els ocells enfonsats en el pit i per això, la rodella d’ossos del deliri i els cavallets de fusta de la nostàlgia i les aigües hipertrofiades en les voltes.

Hui corca l’ull trencat de les llavors, igual que els espessors de la floridura en les dents del sexe. Endalt de les ulleres, la bellesa trasnitada de les pol·lucions.

A la vorera de l’entreson, la pluja de la pedra unànime en la boca. Crema el carbó en tots els llocs dels porus.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






CLARIDAD REMOTA




Justo en el ala remota de la claridad, los jardines quemados de las sienes, el vago grito del polvo en el aliento, la sequía agónica en el pecho: apenas recuerdo los bordes ciegos de los caballos en la piel, el tropel esculpido en el eco, la navaja del deseo erizada de aullidos. (Nada es por siempre —y lo sabemos—; todo distante como aquel ápice de la ola en medio del trascielo del claror. Ahora es la tortura con sus candelabros indefinidos.)

Hoy gritamos los pájaros hundidos en el pecho y para ello, el yagual de huesos del delirio y los caballitos de madera de la nostalgia y las aguas hipertrofiadas en las bóvedas.

Hoy carcome el ojo roto de las semillas, igual que los espesores del moho en los dientes del sexo. En lo alto de las ojeras, la belleza trasnochada de las poluciones.

Al borde del entresueño, las lluvia de la piedra unánime en la boca. Arde el carbón en todos los sitios de los poros.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
© André Cruchaga

No hay comentarios: