domingo, 22 de julio de 2018

BONYS

Imagen FB de Pere Bessó





BONYS




Al cap i a la fi, la mire fins a les vísceres, confinat en la felicitat dels meus absoluts. (Però també és cert que sovint agonitzem sense conèixer el Paradís. Supose que això ens manté vius o perduts.)

Sovint resulta quasibé una confidència parlar de l’ànima. O dels forats que li donen sentit a la impotència. A l’interior desesperat, uns altres somnis furguen en les parcel·les de la consciència.

Un, per cert, s’ensabona d’ombres i jeraquitza l’olfacte.

Hi ha auguris que es poden amarrar en els albellons, enmig de tantes veus amuntegades o carrerons sinuosos pels quals transita diàriament el murmuri.

Hui, tan sols és ombra el poquet de llum que s’escola per les escletxes. (La treta de polleguera ens mossega amb els seus llargs ossos de pluja.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ABOLLADURAS




Al fin y al cabo, la miro hasta las vísceras, confinado en la felicidad de mis absolutos. (Pero también es cierto que a menudo agonizamos sin conocer el Paraíso. Supongo que ello nos mantiene vivos o perdidos.)

Con frecuencia resulta casi una confidencia hablar del alma. O de los agujeros que le dan sentido a la impotencia. En el interior desesperado, otros sueños hurgan en las parcelas de la conciencia.

Uno, por cierto, se enjabona de sombras y jerarquiza el olfato.

Hay augurios que se pueden amarrar en los tragantes, en medio de tantas voces amontonadas o callejones sinuosos por los cuales transita diariamente el murmullo.

Hoy, sólo es sombra el poquito de luz que se cuela a través de las rendijas. (El desquicio nos muerde con sus largos huesos de lluvia.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

No hay comentarios: