L’HOME DAVANT DE LA LLUM

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

L’HOME DAVANT DE LA LLUM

A Elena Muñoz

Naixí quan tinguí consciència dels meus somnis: la llum, després, terrible

                                                                                                                                        [i gojosa
en l’alé; ella, cedida a la humanitat dels meus ulls. Ho vaig saber llavors,
quan entrí a la caverna.
El món és tot el que ens queda a les mans després d’agafar la foscor.
—Sí, busque el meu propi transcórrer en les distàncies: no hi ha matins màgics,
sinó presents amb credencials de fam.
A meitat del temps, la veu agafada dels ocells, les ulleres de l’ocote.
I aquest perllongat emborratxar-me en les lluernes. I aquesta escullera
de l’ebriesa, i aquest regueró de somnis en les llambordes.
Davant de la llum, no calen els memoràndums de la cendra: òbric cada vegada
el sedàs insepult de les torxes.
L’home és home quan deixa de fer-se de nit en el greixum, quan escapa
dels resquills, però no de les paràboles, quan vola en la fullaraca
del darrer espill, i sap mossegar l’úter del fangar.
—Sí, deixat l’embrió, ningú no és immune al sol visible del bruc.
La paraula ho resumeix tot: l’adàmic de la llum, la flama que aixopluga

                                                                                                                                [les galtes 
i ompli de campanes l’alfabet secret de la nuesa.
La paraula, aquesta troballa definitiva de l’horitzó.
—Deixa que m’ofegue en l’ull de la ràfega, o en la llàgrima del bulliment

                                                                                                                            [de la garrotxa.
Tota la llum és un monòleg als meus costats; encara que com a tal no existeix. 
L’estella d’ocote copà tota la meua innocència. Embriagà la meua pròpia ombra.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EL HOMBRE FRENTE A LA LUZ

A Elena Muñoz

Nací cuando tuve conciencia de mis sueños: la luz, después, terrible y gozosa
en el aliento; ella, cedida a la humanidad de mis ojos. Lo supe entonces
cuando entré a la caverna.
El mundo es todo lo que nos queda en las manos después de asir la oscuridad.
—Sí, busco mi propio transcurrir en las distancias: no hay mañanas mágicos,
sino presentes con credenciales de hambre.
A mitad del tiempo, la voz tomada de los pájaros, las ojeras del ocote.
Y este prolongado embriagarme en las luciérnagas. Y este rompeolas 
de la ebriedad, y este reguero de sueños en los adoquines.
Frente a luz, son innecesarios los memorándumes de la ceniza: abro cada vez
el cedazo insepulto de las antorchas.
El hombre es hombre cuando deja de anochecer en la mugre, cuando escapa
de las esquirlas, pero no de las parábolas, cuando vuela en la hojarasca
del último espejo, y sabe morder el útero de la ciénaga.
—Sí, dejado el embrión, nadie es inmune al visible sol de la colmena.
La palabra lo resume todo: lo adánico de la luz, la flama que cobija las mejillas 
y llena de campanas el secreto alfabeto de la desnudez.
La palabra, ese hallazgo definitivo del horizonte.
—Deja ahogarme en el ojo de la ráfaga, o en la lágrima del hervor de la breña.
Toda la luz es un monólogo en mis costados; aunque como tal no existe. 
La raja de ocote copó toda mi inocencia. Embriagó mi propia sombra.
Barataria, 2015