viernes, 19 de julio de 2013

AQUEST ANIMAL QUE SÓC

Imagen cogida de la red




AQUEST ANIMAL QUE SÓC




Un dia de segur ens protegirem dels finestrals
Sense ocells, dels cresols untats per tanta incongruència,
d’aqueix moment on els porus es tornen incomptables,
d’aqueixes abreviatures que semblen termites en les llambordes.
Diàriament, les fotografies als carrers es tornen una mena
de varietés, —un centre d’exclamació sense moltes paraules.
Tota la nit es converteix en el Nahual salvatge dels meus somnis:
nit de la matèria, regne de batecs rutilants.
Als ulls pudents del desvariament s’afona el coixí
del foc, les belles arts dels núvols, els cascos del tro.
Davant de tants déus com ha llepat el crepuscle,
em quede amb l’establa cega dels torbaments.
—Em quede amb el trastorn dels naips, amb la difícil paraula
dels ulls, amb aquest carrer on els dards semblen violes.
Al capdavall, ja estic acostumat als records.
A aqueixos jocs de la desraó de les paraules, a la contrició
Davant dels aplaudiments, millor dit, a la ració de capçanes a les temples.
Així que, en ser ancestral aquesta ferida, només em resta conjurar-la
junt amb la fartera del vent o del tedi.
Quant a la resta, només em queda seguir essent aquest animal que sóc…


 “Aquest animal que sóc” [‘Este animal que soy’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





ESTE ANIMAL QUE SOY





Un día seguramente nos protegeremos de los ventanales
sin pájaros, de los candiles tiznados por tanta incongruencia,
de ese momento donde los poros se vuelven incontables,
de esas abreviaturas que parecen termitas en los adoquines.
A diario, las fotografías en las calles se tornan una especie
de varietés, —un centro de exclamación sin muchas palabras.
Toda la noche se convierte en el Nahual salvaje de mis sueños:
noche de la materia, reino de latidos rutilantes.
En los ojos pútridos del desvarío, se hunde la almohada
del fuego, las bellas artes de las nubes, los cascos del trueno.
Sobre los tantos dioses que ha lamido el crepúsculo,
me quedo con el establo ciego de las turbaciones.
—Me quedo con el trastorno de los naipes, con la difícil palabra
de los ojos, con esta calle donde los dardos parecen alelíes.
Después de todo, ya estoy acostumbrado a los recuerdos.
A esos juegos de la sinrazón de las palabras, a la contrición
frente a los aplausos, mejor dicho, a la ración de yaguales en las sienes.
Así que, siendo ancestral esta herida, sólo me queda conjurarla
junto al hartazgo del viento o del tedio.
Por lo demás, sólo me queda seguir siendo, este animal que soy…

Barataria, 19.VII.2013

No hay comentarios: