martes, 23 de junio de 2020

DEGOTEIG TRANSHUMANT │ GOTEO TRASHUMANTE

Imagem FB de Peré Bessó





DEGOTEIG TRANSHUMANT




Tot allò vell s’abstrau en les pupil·les com un vell mocador en tanta absència, com una distància que titil·la enmig de l’aigua, o un llit negat d’hivern. Els mesos semblen agulles en la meua ceguesa, una finestra trencada amb la seua bellesa negra, un mur que sacsa la seua estranya cal·ligrafia. A estones fa mal la rosa de ferro que es perd en les grans urbs, el llavi tallat en el que té de sublim, la flor tombada en l’abisme. (En l’ala rudimentària de les meues ruïnes, malgrat d’aquella dolçor possible dels somnis transhumants.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





GOTEO TRASHUMANTE




Todo lo añejo se ensimisma en las pupilas tal un viejo pañuelo en tanta ausencia, como una distancia que titila en medio del agua, o un cauce anegado de invierno. Los meses parecen agujas en mi ceguera, una ventana rota con su hermosura negra, un muro que sacude su extraña caligrafía. A ratos duele la rosa de hierro que se pierde en las grandes urbes, el labio sajado en lo que tiene de sublime, la flor tumbada en el abismo. (En el ala rudimentaria de mis ruinas, no obstante, aquella dulzura posible de los sueños trashumantes.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 22 de junio de 2020

TASCA ÍNTIMA│ LABOR ÍNTIMA

Imagen FB de Pere Bessó





TASCA ÍNTIMA




Cau a les meues temples la cendra de totes les infàncies cremades: un punyal de cavalls s’endinsa al meu món, un silenci de sospirs es torna infinit. Res a dir, ni jutjar de totes les falsedats que circumden la set, de tota la fel que clou el cel. A estones ens commouen els ocells conventuals que habiten el món: sagna la nuesa davant de l’espina, l’ànima ebriaga d’un pa orfe. Una fletxa de pedra mossega el cor del vent, un ombra sobtada evoca el zodíac, un crepuscle sord es torna cataclisme…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LABOR ÍNTIMA




Cae en mis sienes la ceniza de todas las infancias quemadas: un puñal de caballos se adentra en mi mundo, un silencio de suspiros se vuelve infinito. Nada qué decir, ni juzgar de todas las falsedades que circundan la sed, de toda la hiel que encierra el cielo. A ratos nos conmueven los pájaros conventuales que habitan el mundo: sangra la desnudez ante la espina, el alma ebria de un pan huérfano. Una flecha de piedra muerde el corazón del viento, una sombra súbita evoca el zodíaco, un crepúsculo sordo se vuelve cataclismo…
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 21 de junio de 2020

BUIT IMMÒBIL │ VACÍO INMÓVIL

Imagen FB de Pere Bessó






BUIT IMMÒBIL




Mi alma frágil se asoma a la ventana obscura
de la torre terrible en que ha treinta años sueña.
Rubén Darío




Vinc d’un lloc tot just visible en la memòria: d’aquella identitat només em resta el feble del fum i una veu flaca de tant enfosquir. Amb les mans maltractades de la infància, les cicatrius que encara hi són, entre els vells dorments de la misèria. Mai no he oblidat la pedra a les meues temples, ni la boca antiga de la nit que ofegà els meus crits, ni la llum dolent i moribunda del cresol. Hi ha un buit immòbil que embriaga, un dolor pàl·lid als meus braços, a punt de ser fossa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VACÍO INMÓVIL




Mi alma frágil se asoma a la ventana obscura
de la torre terrible en que ha treinta años sueña.
Rubén Darío




Vengo de un lugar apenas visible en la memoria: de aquella identidad solo me queda lo endeble del humo y una voz flaca de tanto oscurecer. Con las manos maltratadas de la infancia, las cicatrices que todavía están ahí, entre los viejos durmientes de la miseria. Nunca he olvidado la piedra en mis sienes, ni la boca antigua de la noche que ahogó mis gritos, ni la luz doliente y moribunda del candil. Hay un vacío inmóvil que embriaga, un dolor pálido en mis brazos, a punto de ser fosa.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 19 de junio de 2020

ECOS INTERMINABLES│ ECOS INTERMINABLES

Imagen FB de Pere Bessó






ECOS INTERMINABLES




Davant del so fosc de les mosques, el retrat de sutge de murs i parets: la casa de tova enmig de la garrotxa, les tombes implacables de la son als cementiris, la pluja esquerpa rompent el silenci dels morts. Escolte un vers d’infantesa que em recorden els ulls, un penyal prolongat de crits, aquell vent nupcial de les teues cuixes enmig de les ràfegues de metall dels arrels.

Qualsevol ombra sempre fou centelleig. Fou casa la fusta del bosc, el feix de carrers marcits, impertorbables. (Tot se’m fa, cada vegada, una ràfega de locomotores indivisibles, o un esquelet d’agulla de cap penjant d’un paraigües.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ECOS INTERMINABLES




Ante el sonido oscuro de las moscas, el retrato de hollín de muros y paredes: la casa de adobe en medio de la breña, las tumbas implacables del sueño en los cementerios, la lluvia huraña rompiendo el silencio de los muertos. Escucho un verso de infancia que me recuerdan los ojos, un peñasco prolongado de gritos, aquel viento nupcial de tus muslos en medio de las ráfagas de metal de las raíces.

Cualquier sombra siempre fue centelleo. Fue casa la madera del bosque, el haz de calles marchitas, imperturbables. (Todo se me hace, cada vez, una ráfaga de locomotoras indivisibles, o un esqueleto de alfiler colgando de un paraguas.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga