TINTER DE SANG

Imagen FB de Pere Bessó

TINTER DE SANG

Al tinter de sang, l’hivern de mosques d’aquell cor destruït en el buit de la fam. Boig el trànsit de l’orina derruïda dels gossos als jardins sembrats de pesta. —Vostè o jo, veiem la desimboltura de crits de la ciutat, els buits eterns d’una porta oberta que se’ns allunya, una escultura d’aigua que ens retorna al líquid. De vegades, només fugim de la boira, encara que ella reste com un cérvol de cendra en les obscenes aixelles de les clavegueres.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TINTERO DE SANGRE

Sobre el tintero de sangre, el invierno de moscas de aquel corazón destruido en el vacío del hambre. Loco el tránsito de la orina derruida de los perros en los jardines sembrados de peste. —Usted o yo, vemos el desparpajo de gritos de la ciudad, los huecos eternos de una puerta abierta que se nos aleja, una escultura de agua que nos desvuelve a lo líquido. A veces, solo huimos de la bruma, aunque ella permanezca como un ciervo de ceniza en las obscenas axilas de las cloacas.

.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

REGISTRE DEL TRÀNSIT

Imagen FB de Pere Bessó

REGISTRE DEL TRÀNSIT

Hi són la ruïna i el peix oxidat del cerç oprimit de l’alba.
Als quatre costats de la llengua de la floridura,
Els gossos que no dormen i udolen sota una lluna podrida
entre barrots i ànsies, entre colps de despullament dels suburbis.
Fa olor la fúria del fum en el futur groc de les finestres.
Hi ha orbes fogonades d’una esperança sense bretxa,
enmig d’un llenguatge que desapareix en els seus significats.
Al costat d’una paret trencadissa de desvetlaments, les aigües pudentes
de l’inerme, el discurs corcat dels encensers.
Ara només tinc la clau de la incertitud davant de l’animal
pervertit de les setmanes, —aquella poma de la memòria,
s’esdevé intransitable com l’udol d’un ebri en les cunetes.
Imagine sempre el calendari resignat als espavents.
O, a aquesta mort dissolta del Paradís amb la seua tendresa derruïda.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

REGISTRO DEL TRÁNSITO

Están ahí la ruina y el pez oxidado del cierzo oprimido del alba.
En los cuatro costados de la lengua del moho,
Los perros que no duermen y aúllan bajo una luna podrida
entre barrotes y ansias, entre golpes de desnudez de los suburbios.
Huele la furia del humo en el futuro amarillo de las ventanas.
Hay ciegos fogonazos de una esperanza sin brecha,
en medio de un lenguaje que desaparece en sus significados.
Junto a una pared quebradiza de desvelos, las aguas fétidas
de lo inerme, el discurso carcomido de los incensarios.
Ahora solo tengo la llave de la incertidumbre frente al animal
pervertido de las semanas, —aquella manzana de la memoria,
resulta intransitable como el alarido de un ebrio en las cunetas.
Imagino siempre el calendario resignado a las asombras.
O, a esa muerte disuelta del Paraíso con su ternura derruida.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

DESÚS DE L’ALBA

Imagen Pinterest

DESÚS DE L’ALBA

En el sanglot d’asfalt del temps, les tantes sequeres de la porfídia
que transiten en l’alè: avui, el refilet és la millor mostra
de claredat davant de la sal espessa que cava en la vigília.
Per a seguir caminant cal remuntar els aiguats de cendra
i el seu destí darrer. També les enclaves fatigades
de les finestres i la seua darrera fam a la balda del coixí.
Tot ha sigut desconfiança o sospita, de vegades udol
de soterranis violents en la consciència.
Als carrers, ja no serveixen les velles paràboles:
aquestes davant del futur són l’anticlímax,
o el mocador en desús de l’alba.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DESUSO DEL ALBA

En el sollozo de asfalto del tiempo, las tantas sequías de la porfía
que transitan en el aliento: hoy, el trino es la mejor muestra
de claridad frente a la sal espesa que cava en la vigilia.
Para seguir caminando hay que remontar los aguaceros de ceniza
y su destino postrero. También las mochetas fatigadas
de las ventanas y su última hambre en la aldaba de la almohada.
Todo ha sido desconfianza o asomo, en ocasiones aullido
de sótanos violentos en la conciencia.
En las calles, ya no sirven las viejas parábolas: éstas ante el futuro,
son el anticlímax, o el pañuelo en desuso del alba.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

ESCÒRIA DE LA FERIDA

Imagen FB de Pere Bessó

ESCÒRIA DE LA FERIDA

Diguem que al bolic de pell de la nit, s’amaguen el real
i l’imaginari d’aquella nuesa complaent de la faula.
Diguem també que els espills són molls del deliri,
o simple foc d’arravatament a l’antifaç d’una soledat acumulada.
I què de la boira que cega la consciència, aquest jo del disbarat,
en un desvetlament circular darrere de la mort.
Als afores ens trobem amb el pegat porós
de les malalties, les ràfegues de fullaraca com a veus de metall,
el teló vulnerat dels ulls, la urgència gòtica d’un fossa
que clama pel seu darrer orgasme.
Què dir del contagi que ens exorcitza i ens atrapa amb la seua escomesa.
—No hi ha solstici a l’alba que demora, llevat de la cendra al pit
i un cor que cessa quan s’alça l’escuma a la gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESCORIA DE LA HERIDA

Digamos que en el petate de piel de la noche, se esconden lo real
y lo imaginario de aquella desnudez complaciente de la fábula.
Digamos también que los espejos son muelles del delirio,
o simple fuego de arrebato al antifaz de una soledad acumulada.
Y qué de la bruma que ciega la conciencia, ese yo del desatino,
en un desvelo circular en pos de la muerte.
En las afueras, nos encontramos con el parche poroso
de las dolencias, las ráfagas de hojarasca como voces de metal,
el telón vulnerado de los ojos, la urgencia gótica de una fosa
que clama por su último orgasmo.
Qué decir del contagio que nos exorciza y nos atrapa con su acoso.
—No hay solsticio en el alba que demora, salvo ceniza en el pecho
y un corazón que cesa cuando se alza la espuma en la garganta.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga