martes, 21 de agosto de 2018

TESTIMONIATGE

Imagen FB de Pere Bessó





TESTIMONIATGE





Tota la humitat és inenarrable, les gotetes de suor en cada mossegada o aquesta tortura famolenca de les depredacions. Sempre m’he acomiadat en cada porta de promontoris de cadàvers i de cofres que mai no poguí agafar amb les mans. En trencar l’alba, la llet fosca del cerç i aquesta sensació de dies amb caretes i tristeses com un plat buit. (L’única certesa és la cendra verge de la ràfega entre tants buits com deixa l’encanteri.)

La realitat és aquest altre somni d’indigències: òbric les portes i em cargole en la intimitat dels mocadors. —Tot ho ompli a caramull l’al·legoria fàtua del temps.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduüt en català per PERE BESSÓ




TESTIMONIO




Toda la humedad es inenarrable, las gotitas de sudor en cada mordida o esa tortura hambrienta de las depredaciones. Siempre me he despedido en cada puerta de promontorios de cadáveres y de cofres que nunca pude asir con las manos. Al amanecer, la leche oscura del cierzo y esa sensación de días con máscaras y tristezas como un plato vacío. (La única certidumbre es la ceniza virgen de la ráfaga entre los tantos vacíos que deja el hechizo.)

La realidad es ese otro sueño de indigencias: abro las puertas y me enrosco en la intimidad de los pañuelos. —Todo lo colma la alegoría fatua del tiempo.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 20 de agosto de 2018

REREFONS

Imagen FB de Pere Bessó






REREFONS




Després de tant símbol que evoca la mansuetud,
veig un rerefons arriscat de sigils, ressons de mans lligades,
un temps que revifa la cendra,
les falses certeses,
i el trànsit del foc a deshora.
I el penya-segat unànime
fins als turmells.


En la branca de sang de l’infinit, transpirem els espills
derruïts de la fulla d’esperma, el destí que s’esgota
en l’aiguat irreconciliable del desvetlament.

Tot és camí incert i s’estova en l’alé.
Algún somni queda, sí, com una porta clandestina,
o un vitrall espés d’urgències.

Tot és possible en un món amb tantes manies i botxins.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





TRASFONDO



Después de tanto símbolo que evoca a la mansedumbre,
veo un trasfondo riesgoso de sigilos, ecos de manos atadas,
un tiempo que revive la ceniza,
las falsas certidumbres,
y el tránsito del fuego a deshora.
Y el acantilado unánime
hasta los tobillos.

En la rama de sangre del infinito, transpiramos los espejos
derruidos de la hoja de esperma, el destino que se agota
en el aguacero irreconciliable del desvelo.

Todo es camino incierto y se ahueca en el aliento.
Algún sueño queda, sí, como una puerta clandestina,
o un vitral espeso de apremios.

Todo es posible en un mundo con tantas manías y verdugos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 18 de agosto de 2018

COÀGUL

Imagen FB de Pere Bessó





COÀGUL 




Quelcom enrogeix quan un furga en les mirades. Sempre em toca caminar en la soledat que deixen els desencontres. (En aquest batec que s’obri tremolós entre els braços i en la tendresa que mai no troba hostalatge en les andanes.) De sobte, la mitjanit descomposant-se enmig de la boira, mentre els trens passen escampats en el sanglot.

No sé en quina orfandat de l’aigua cap la cendra, ni en quin cec esclareix un bastó, ni quina pluja ens retorna la blancor.

En el coàgul de pols de les orelles, els ecos de la destral damunt de la fusta, i aquest desig de cridar certeses.

Res, però, no té destí encara, excepte la fulla del vent al pit. L’alé només es corba enmig de l’ombra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





COÁGULO 




Algo enrojece cuando uno hurga en las miradas. Siempre me toca caminar en la soledad que dejan los desencuentros. (En ese latido que se abre tembloroso entre los brazos y en la ternura que nunca encuentra hospedaje en los andenes.) De pronto, la medianoche descomponiéndose entre la niebla, mientras los trenes pasan esparcidos en el sollozo.

No sé en qué orfandad del agua cabe la ceniza, ni en qué ciego esclarece un cayado, ni qué lluvia nos regresa la blancura.

En el coágulo de polvo de las ojeras, los ecos del hacha sobre la madera, y este deseo de gritar certezas.

Pero nada tiene destino, todavía, salvo la hoja del viento sobre el pecho. El aliento sólo se curva en medio de la sombra.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 17 de agosto de 2018

RÀFEGA SILENCIOSA

Imagen FB de Pere Bessó






RÀFEGA SILENCIOSA




Ara només l’arqueologia remorosa de la paraula.
El cap de carrer de la pudor com una altra trinxera: ací la vella
companyia de la història i les seues mancances,
i aquella alba tancada de llarga nit.

Hi ha dies a les palpentes, excepte els petits records.

Davant de les ribes tèrboles de la nit, la ràfega silenciosa
i les seues bastides viscoses.
De vegades només em trobe amb carrers vençuts i innocències
emmurallades pel fred i balcons que tanquen la distància.
L’acritud de les brides em tornen a la sotsobra.
Els malfactors un dia es faran fum o arna o excrements.
No busque una boca, sinó el sentit del llavi.

Encara que sempre fon captaire de flassades i de tempestes.

(Tota la meua respiració fou sacsejada pel barnís del tile;
i per aquests castells de naips emmascarats d’insistències.)


Al camí trobí els trossets de reuma dels déus.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RÁFAGA SILENCIOSA




Ahora sólo la arqueología rumorosa de la palabra.
La bocacalle del hedor como otra trinchera: aquí la vieja
compañía de la historia y sus carestías,
y aquella cerrada alba de larga noche.

Hay días a tientas, salvo los pequeños recuerdos.

Ante las orillas turbias de la noche, la ráfaga silenciosa
y sus viscosos andamiajes.
A veces sólo me encuentro con calles vencidas e inocencias
amuralladas por el frío y balcones que cierran la distancia.
La acritud de las bridas me retornan a la zozobra.
Los malhechores un día se harán humo o polilla o heces.
No busco una boca, sino el sentido del labio.

Aunque siempre fui mendigo de cobijas y de tempestades.

(Toda mi respiración fue sacudida por el barniz del tile;
y por esos castillos de naipes enmascarados de insistencias.)


En el camino hallé los trocitos de reuma de los dioses.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga