miércoles, 18 de mayo de 2016

SORDESA DEL SOMNAMBULISME

Imagen cogida de la red





SORDESA DEL SOMNAMBULISME




En els corredors de les agulles, cadascú llig les imatges que deambulen 
a l’altura dels seus ulls. Ni tan sols una mirada ho és davant de les desigualtats,
ni les jerarquies de la llum en un món de suplantacions i aprehensions.
Tal volta els senyals aventagen els sons.
En aqueix deambular de la nit supose que no s’aglomeren els camins.
Sovint la transparència li fa revesses a la nit.
En el catàleg del somnambulisme, de segurs, flueixen sense límit els oblits.
De sobte, només vulguera escriure epitafis i penjar-los senzillament de l’alé.
Potser el somni no abastarà per aprendre la lliçó obliqua del món.
U es riu en la rerebotiga de les excentricitats:
cadascú té moments grisos o una altra manera de projectar les seues llàgrimes,
o unes altres sabates per a mamprendre el joc.
En realitat es van acumulant tots els residus de les paraules.
U li presta a la raó tots els suïcidis i la dissonància del destemps.
En cada forma es troben aqueixos estranys corredors de la sordera, 
les impostures i la hipoteca d’anar en itineraris irreals.
En aqueixa trama d’arrombollades absències, l’esquerda s’amuntega en ombres
L’extensió de la qual s’enruna en el buit.
(No sé si alguna cosa queda després de caminar per reixats de fil d’aram. Ho ignore.
No sent els peus, ni la llengua d’aquesta alteritat concèntrica de silabejar la set.
Udola el galop des de la tomba dels cantons o els adéus: el dolor és obert 
i les seues branques arquegen les teranyines)…


Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SORDERA DEL SONAMBULISMO




En los pasillos de las agujas, cada quien lee las imágenes que deambulan 
a la altura de sus ojos. Ni siquiera una mirada es tal frente a las desigualdades,
ni las jerarquías de la luz en un mundo de suplantaciones y aprensiones.
Tal vez las señales aventajan a los sonidos.
En ese deambular de la noche supongo que no se aglomeran los caminos.
A menudo la transparencia le da reveses a la noche.
En el catálogo del sonambulismo, de seguro, fluyen sin límite los olvidos.
De pronto, sólo quisiera escribir epitafios y colgarlos simplemente del aliento.
Tal vez el sueño no sea suficiente para aprender la lección oblicua del mundo.
Uno se ríe en la trastienda de las excentricidades:
cada quien tiene momentos grises u otra forma de proyectar sus lágrimas,
u otros zapatos para emprender el juego.
En realidad uno va acumulando todos los residuos de las palabras.
Uno le presta a la razón todos los suicidios y la disonancia del destiempo.
En cada forma uno encuentra esos extraños pasadizos de la sordera, 
las imposturas y la hipoteca de andar en itinerarios irreales.
En esa trama de arremolinadas ausencias, la grieta se amontona en sombras
cuya extensión se desmorona en el vacío.
(No sé si algo queda después de caminar sobre alambradas. Lo ignoro.
No oigo los pies, ni la lengua de esta otredad concéntrica de silabear la sed.
Aúlla el galope desde la tumba de las esquinas o los adioses: el dolor está abierto 
y sus ramas arquean las telarañas)…

Barataria, 05.IV.2016

domingo, 15 de mayo de 2016

CLAR FOC

Imagen cogida de la red





CLAR FOC




Els meus ulls només volen guardar la terra sense mocadors en les ninetes. 
En la intensitat de la penombra sovintegen els plurals, i aquest món 
progressiu de la brutícia. Mons, al capdavall, negres i impurs.
Ronyat el cos fins a l’agonia dels ossos, acabe en el clar foc
d’aqueixa tribulació que no exclou els adverbis.
A estones penge les paraules de les forques de la flama el seu reiteratiu parpelleig, 
i el seu abrasador metall groc. La claredat canta en els cabells.
En el coll del cresol o dels ciris pose el meu ritme i pensaments.
El cos jutja fins a la gola, els fils que travessen la gota de semen
per tal d’avançar-se a les al·literacions del poema.
Just en l’arc del pètal, la llum és necessàriament habitable com l’íntima
tensió de la entranya en la seua possessa fantasia. 
Després d’aqueixa dualitat dialèctica, no hi ha cap disjuntiva en la nit o el dia,
ni en la boca que mossega el dolor o el fred, ni en la set progressiva de la tomba.
A vegades les pors se’ns venen en clau. Ho sap l’aigua i els oblits.
Ho sap la paradoxa i la seua semàntica. La proximitat de la pell i el seu fil eriçat.
Exhausta és la nit que ens empenta el dia. Córrec entre cràters.
En la nit sóc subjecte per a descendir al país i mirar la claredat
des de la meua pròpia ceguesa, des de la no violència de la possibilidat: és impossible,
clar, aquest cavalcar en la fugacitat dels meus combats feixucs.
Si d’alguna cosa no m’oblide és de tota la terra inhabitable que té el meu país:
De tota aquesta set, clara o fosca, ensordida per la duresa del temps…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CLARO FUEGO




Mis ojos solo quieren guardar la tierra sin pañuelos en las pupilas. 
En la intensidad de la penumbra abundan los plurales, y ese mundo 
progresivo de la suciedad. Mundos, al cabo, negros e impuros.
Raído el cuerpo hasta la agonía de los huesos, desemboco en el claro fuego
de esa tribulación que no excluye a los adverbios.
A ratos cuelgo las palabras de los horcones de la flama y su reiterativo parpadeo, 
y su abrasador metal amarillo. La claridad canta en los cabellos.
En el cuello del candil o de los cirios pongo mi ritmo y pensamientos.
El cuerpo juzga hasta la garganta, los hilos que atraviesan la gota de semen
al punto de anticiparse a las aliteraciones del poema.
Justo en el arco del pétalo, la luz es necesariamente habitable como la íntima
tensión de la entraña en su posesa fantasía. 
Después de esa dualidad dialéctica, no hay disyuntiva en la noche o el día,
ni en la boca que muerde el dolor o el frío, ni en la sed progresiva de la tumba.
A veces los temores se nos vienen en clave. Lo sabe el agua y los olvidos.
Lo sabe la paradoja y su semántica. La cercanía de la piel y su filo erizo.
Exhausta es la noche que nos empuja al día. Corro entre cráteres.
En la noche soy sujeto para descender al país y mirar la claridad
desde mi propia ceguera, desde la no violencia de la posibilidad: es imposible,
claro, este cabalgar en la fugacidad de mis torpes combates.
Si de algo no me olvido es de toda la tierra inhabitable que tiene mi país:
De toda esa sed, clara u oscura, ensordecida por la dureza del tiempo…
Barataria, 2016

sábado, 14 de mayo de 2016

TERRA

Imagen cogida de la red





TERRA




Ofegada en les meues mans, el pa nocturn de la carn i el seu rigor d’ombra.
Incessants les dents de les paraules i el seu únic senyal de freds habitats.
Cavalquen, abruptes, els muscles de la nit fins a esclatar en mirades mortes i silencis infinits i llenguatges immòbils.
(Es pressent la tempesta, fera i desencadenada, interior, ansiada d’illes i edats últimes. 
Els voltors ammurallen aquesta condició d’inclemència.
Els ulls escapen absoluts amb tots els dubtes que em deixa l’ocell en vol.
La set en la meua boca seca, les portes en la claredat de l’inhòspit.
Per si de cas, em subleve com ho fan els còdols davall dels dorments.
És necessari ésser mort per a suportar la vida: la llum és fera en el dictat 
de la pàgina, fera i necessària com la vida.
Des de la meua infantesa qualsevol combat fou lícit: només així tenen sentit 
les proclames i les diverses resurreccions, la claredat incorporada al cos.
Però la terra absoluta del profund, reunida en definitiva en les meues mans.
I, tanmateix, tinc ales eternament peridores.
En l’orde del món, fèretres rosegats i orbs fangars en els ulls.
Ens quedem lligats a certes històries com fidel degolladura.
Mentre que la boca mastega impossibles, el rostre reflecteix el puny de colps que rep, 
des del silenci tirat al carrer.) És la terra, em dic. La cavitat humida.
Avance ferm per a complir el mandat de l’inframón, dubtar de les poques monedes 
en la meua butxaca, foradar l’ànsia del parrac fins aconseguir el gest 
de l’argila en aquesta terra esmicolada en crits.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TIERRA




Ahogada en mis manos, el pan nocturno de la carne y su rigor de sombra.
Incesantes los dientes de las palabras y su sola señal de fríos habitados.
Cabalgan, abruptos, los hombros de la noche hasta estallar en miradas muertas 
y silencios infinitos y lenguajes inmóviles.
(Uno presiente la tormenta, fiera y desencadenada, interior, ansiada de islas y edades postreras. Los buitres amurallan esta condición de inclemencia.
Los ojos escapan absolutos con todas las dudas que me deja el pájaro en vuelo.
La sed en mi boca seca, las puertas en la claridad de lo inhóspito.
Por si acaso, me sublevo como lo hacen los guijarros debajo de los durmientes.
Hay que estar muerto para soportar la vida: la luz es fiera en el dictado 
de la página, fiera y necesaria como la vida.
Desde mi infancia cualquier combate fue lícito: solo así tienen sentido 
las proclamas y las diversas resurrecciones, la claridad incorporada al cuerpo.
Pero la tierra absoluta de lo profundo, reunida en definitiva en mis manos.
Y sin embargo, tengo alas eternamente perecederas.
En el orden del mundo, roídos féretros y ciegos lodazales en los ojos.
Uno se queda ligado a ciertas historias como fiel degolladura.
Mientras la boca mastica imposibles, el rostro refleja el puño de golpes que recibe, 
desde el silencio tirado a la calle.) Es la tierra, me digo. La cavidad húmeda.
Avanzo firme para cumplir el mandato del bajomundo, dudar de las pocas monedas 
en mi bolsillo, horadar el ansia del harapo hasta alcanzar el gesto 
de la arcilla en esta tierra desmenuzada en gritos.
Barataria, 2016

miércoles, 11 de mayo de 2016

MAR DE TERRA

Imagen cogida de la red




MAR DE TERRA




Al mig de la blanca escuma del crit, els terraplens de sal en el fons terrestre 
de la consciència: s’és eco, s’és soroll, s’és tot en els badalls 
de la història, en la saliva transitòria de tants noms grocs i molls.
En el mar de terra el sanglot a escala plural com els cementiris terminals
del bes, entre el matoll de tants insomnis.
La nit s’ha intensificat amb les aigües crescudes del vertigen.
Migren les parpelles nues cap a uns altres coixins sense forats.
Quantes promeses ens arrabassà la garriga de la ràfega, el discurs nefast, 
aquesta immensitat d’estelles, fidels en la seua ebriesa fosca.
Davall dels meus ulls, l’oceà de la terra sense alé, els foscos besllums 
de les sepultures, aqueixa forma líquida de cremar enmig de tant aiguamoll.
Potser tota la immensitat de la destrossa als nostres muscles, la immensa 
tomba com un sudari inútil. Senzillament llig el tuf de mort en el llibre secret
de la cendra: en la vastitud,
la terra esguitada de còdols i requills, de cultes cap a la ferida.
Sabem, aleshores, que es ben difícil no caminar a la vora de cap mortalla insomne,
esfreixurada en la ganyota agermanada amb l’ombra de l’espill.
Ha crescut, creix, tota la ventúria crispada de la boira: s’entén.
La indefensió és una altra rosa de fantasmes al mig del diluvi d’escletxes.
(El país ens colpeja. Ens colpeja el silenci qua creua els carrers. Ens colpeja
la cadena de la història, i l’amenaça del foc de viure en coves.
En tot l’esgarriament, cap au que es detinga en la polleguera de la porta.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MAR DE TIERRA




Entre la blanca espuma del grito, los terraplenes de sal en el fondo terrestre 
de la conciencia: se es eco, se es ruido, se es todo en las hendiduras 
de la historia, en la saliva transitoria de tantos nombres amarillos y mustios.
En el mar de tierra el sollozo a escala plural como los cementerios terminales 
del beso, entre el matorral de tantos insomnios.
La noche se ha intensificado junto a las aguas crecidas del vértigo.
Migran los párpados descalzos hacia otras almohadas sin agujeros.
Cuántas promesas nos arrebató el breñal de la ráfaga, el discurso nefasto, 
esta inmensidad de astillas, fieles en su embriaguez oscura.
Debajo de mis ojos, el océano de la tierra sin aliento, los oscuros destellos 
de las sepulturas, esa forma líquida de arder en medio de tanto pantano.
Quizá toda la inmensidad del destrozo sobre nuestros hombros, la inmensa 
tumba como un inútil sudario.
Simplemente leo el ijillo en el libro secreto de la ceniza: en la vastedad,
la tierra salpicada de guijarros y esquirlas, de cultos hacia la herida.
Uno sabe, entonces, que es difícil no caminar junto a alguna mortaja insomne,
desvivida en la mueca hermanada con la sombra del espejo.
Ha crecido, crece, todo el ventarrón crispado de la niebla: uno lo entiende.
La indefensión es otra rosa de fantasmas entre el diluvio de rendijas.
(El país nos golpea. Nos golpea el silencio cuando cruza las calles. Nos golpea
la cadena de la historia, y la amenaza del fuego a vivir en cuevas.
En todo el extravío, no existe ave que se detenga en el quicio de la puerta.)

Barataria, 2016