sábado, 8 de noviembre de 2014

SINTAXI DEL CAOS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




SINTAXI DEL CAOS



.
En el femer de la gramàtica, Els impermeables grisos dels pacifistes,
els cirurgians de la misericòrdia, els columnistes de la felicitat,
els colpets de pit per alleujar el patiment: la reverència és present
en la sabuda plenitud del perfectible,
en les beateries de tota mena. (Mentre pense en la legitimitat
de la puresa, igual és el plomatge sense excusa; igual les al•locucions bròfegues,
les teories de la còpula, la fecundació menstrual de xeringues, els postulants
bessons de l’obediència.)

És per a riure’m, després de tot, de tanta llepolia: sempre hi ha algú
que desitja legitimar l’infortuni amb disceccions i amfiteatre.
Damunt de la pedra tosca de l’ungüent, el caos pantanós del plat de menjar.
Caboteja el pleonasme en les artèries trencades de la tortura.
Tanque els ulls davant del prodigi que remuga
en les voravies. (Les veus esperonegen
les agulles de cap al seu antull. Trota el rovell zodiacal del sinistre.)

Mai no he pogut comprendre certes sentinelles custòdies de l’alé.

“Sintaxi del caos” [‘Sintaxis del caos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ



SINTAXIS DEL CAOS




En el muladar de la gramática, los impermeables grises de los pacifistas,
los cirujanos de la misericordia, los columnistas de la felicidad,
los golpecitos de pecho para aliviar el sufrimiento: la reverencia está presente
en la consabida plenitud de lo perfectible,
en las mojigaterías de cualquier clase. (Mientras pienso en la legitimidad
de la pureza, igual es el plumaje sin excusa; igual las alocuciones chuscas,
las teorías de la cópula, la menstrual fecundación de jeringas, los postulantes
mellizos de la obediencia.)
Es para reírme, después de todo, de tanta chuchería: siempre hay alguien
que desea legitimar el infortunio con disecciones y anfiteatro.
Sobre la piedra pómez del ungüento, el caos pantanoso del plato de comida.
Cabecea el pleonasmo en las arterias rotas de la tortura.
Cierro los ojos ante el prodigio que rumia en las aceras. (Las voces aguijonean
los alfileres a su antojo. Trota la herrumbre zodiacal de lo siniestro.)
Nunca he podido entender a ciertos centinelas custodiando el aliento.
Barataria, 07.XI.2014

lunes, 27 de octubre de 2014

FRED DE LA INFÀNCIA

Imagen cogida de la red




FRED DE LA INFÀNCIA




Em plou la infància quan ressuscita la meua boca en la intempèrie del llençol.
Mentre que l’edat es xopa de records, torna el fred en l’ala del cerç.
Duc santes rites esperant en la sang, pins grocs en el meu olfacte,
molins de canya vella de sucre, panolles d’ulls obrint-se als braços.
Mai no fou fàcil el rellotge o el mercat sense sabates (la pobresa sempre hi fou,
cega, amb la seua rialleta de desempar, amb el seu ensopiment de granit.)

Quantes vegades li preguntí per la fam o la set? 
Quantes branques fosques en trencar l’alba, amb polls i ungles brutes?
—mai no aconseguí respostes sinó en els records: en la llàgrima oberta 
del cresol, la cocció de les formigues com una altra ombra, aqueix aire indesxifrat
del destí que de penes arriba a decantar-se.
En el flanc de la respiració, els imperatius misteriosos del sanglot.
Tot és, per cert, història i mitjanit de trens.
.
"Fred de la infància" ['Frío de la infancia'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






FRÍO DE LA INFANCIA
.



Me llueve la infancia cuando resucita mi boca en la intemperie de la sábana.
Mientras la edad se empapa de recuerdos, vuelve el frío en el ala del cierzo.
Llevo veraneras esperando en la sangre, pinos amarillos en mi olfato,
trapiches de vieja azúcar, panelas de ojos abriéndose a los brazos.
Nunca fue fácil el reloj o el mercado sin zapatos (la pobreza siempre estuvo allí,
ciega, con su risita de desamparo, con su modorra de granito.)

¿Cuántas veces le pregunté por el hambre o la sed? 
¿Cuántas ramas oscuras al amanecer, con piojos y uñas sucias?
—Nunca obtuve respuestas sino en los recuerdos: en la lágrima abierta 
del candil, el hervor de las hormigas como otra sombra, ese aire indescifrado
del destino que uno apenas alcanza a trasegar.
En el costado de la respiración, los imperativos misteriosos del sollozo.
Todo es, por cierto, historia y medianoche de trenes.
Barataria, 26.X.2014 

sábado, 18 de octubre de 2014

CAPTAIRE

Imagen cogida de la red




CAPTAIRE




Allà, entre els miratges i el foc nàufrag, les substàncies pudentes
de l’estranyesa: amerat d’escòria té com a horitzó els carrrerons
i l’incomprensible de la nit a les voravies.

“Captaire” [‘Mendigo’] d’ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
.





MENDIGO




Allí, entre los espejismos y el fuego náufrago, las sustancias malolientes
de la extrañeza: empapado de escoria tiene de horizonte los callejones
y lo incomprensible de la noche en las aceras.
Barataria, 17.X.2014

jueves, 16 de octubre de 2014

CULTURA DE L’ASFÍXIA

Imagen de Igor Amilkovic





CULTURA DE L’ASFÍXIA




Després, el silenci com una respiració sense cos que creix des de la nit
fins a la nit: en la gola, la pols corbada dels propis records.
Entre els discursos, m’estime més el cansament dels bars (hi ha certs tòpics
que són això: clixé, artifici, bajanada.)
Preferesc els purgants i la vida mortuòria
 de la misèria, les baralles de carrer dels gossos
i aqueixes perversions estranyes que produeix l’evocació a tantes bestieses
dels improperis.
M’he perdut en els estables i en les gosseres. 
Als soterranis es lliuren batalles ferotges.
El cansanci desperta en el bategar dels ossos; visc, per cert, en el confí.
Calle. Hi ha simbolismes dels quals no ens podem fiar.

(No gose ejacular en l’insomni, ni en els cancells de la història. ¿Qui té net l’alé després de tants anys perduts? Ací perdérem la innocència i l’arc del cel de la primera nuesa. Onegen en la seua aventura les panderoles. Fou derrota la soledat que guanyàrem? Me fimbres el paladar damunt la taula del melic, sagnen els treballs del temps. En la pell, el calor àvid de la carn. La ferida ens ha amputat tot allò en què crèiem.)

“Cultura de l’asfíxia” [‘Cultura de la asfixia’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

.


CULTURA DE LA ASFIXIA




Después, el silencio como una respiración sin cuerpo que crece desde la noche
hasta la noche: en la garganta, el polvo encorvado de los propios recuerdos.
Entre los discursos, prefiero el cansancio de los bares (hay ciertos clisés
que son eso: clisé, artificio, perogrullada.)
Prefiero los purgantes y la vida ¨
mortuoria de la miseria,
las riñas callejeras de los perros
y esas extrañas perversiones que produce la evocación a los tantos sinsentido
de los improperios.
Me he perdido en los establos y en las perreras. 
En los sótanos se libran batallas feroces.
El cansancio despierta en el pálpito de los huesos; vivo, por cierto, en el confín.
Callo. Hay simbolismos de los cuales uno no se puede fiar.

(No me atrevo a eyacular en el desvelo, ni en los canceles de la historia. ¿Quién tiene limpio el aliento después de tantos años perdidos? Aquí perdimos la inocencia y el arcoíris de la primera desnudez. Ondean en su aventura las cucarachas. ¿Fue derrota la soledad que ganamos? Me cimbras el paladar sobre la mesa del ombligo, sangran los trabajos del tiempo. En la piel, el calor ávido de la carne. La herida nos ha amputado todo en lo que creíamos.)
Barataria, 13.X.2014