sábado, 21 de mayo de 2022

EN LA GRUTA UMBROSA DE L’ESPILL │ EN LA GRUTA UMBROSA DEL ESPEJO

 

Imagen Fb de Pere Bessó


EN LA GRUTA UMBROSA DE L’ESPILL

 

 

no te busques en el espejo,

en un extinto diálogo en que no te oyes.

Vicente Aleixandre

 

 

Si vols venir a mi, vine; però fes-ho nua. Burlem el preu del seny i les diademes d’aquest animal que ens mossega per dins: en la marea i el baf, el lliri auri flota com un cigne als teus pits de perfum cec. Entre els acords, no pas l’amor cortès a la usança d’Arxiprest i en Quixot, sinó la crua molsa on carn i foc cremen fins a enfosquir el cel. Entre les meues mans vull que agonitze la rosa del teu cos, entre els meus ulls, els porus a dues veus perllongant el murmuri de la porta fins a esvair-se l’alè. Salvatge la banya i minvat, després, l’acer de la follia, no busques en el vetlamen l’assolació del desvetlament, sinó en el cos que captiu atresora la terra en què jaiem.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EN LA GRUTA UMBROSA DEL ESPEJO

 

 

no te busques en el espejo,

en un extinto diálogo en que no te oyes.

Vicente Aleixandre

 

 

Si quieres venir a mí, ven; pero hazlo desnuda. Burlemos el precio de la cordura y las diademas de ese animal que nos muerde por dentro: en la marea y el vaho, el lirio áureo flota como un cisne en tus pechos de perfume ciego. Entre los acordes, no el amor cortés a la usanza de Arcipreste y don Quijote, sino el crudo musgo donde carne y fuego ardan hasta oscurecer el cielo. Entre mis manos quiero que agonice la rosa de tu cuerpo, entre mis ojos, los poros a dos voces prolongando el murmullo de la puerta hasta desvanecerse el aliento. Salvaje el cuerno y menguado, después, el acero de la locura, no busques en el velamen el asolamiento del desvelo, sino en el cuerpo que cautivo atesora la tierra en que yacemos.

.

Del libro “Ahora es de noche y tú no tienes nombre”, 2022.

©André Cruchaga


viernes, 20 de mayo de 2022

SOROLL I FÚRIA │ RUIDO Y FURIA

 

© Obra pictórica de Jackson Pollock



SOROLL I FÚRIA

 

 

Llegíem damunt del llit amb despietada devoció el soroll i la fúria de Faulker: darrere, perdudes en un calendari oxidat les infàncies i aquests cèlebres monòlegs interiors que acostumàven a aprendre de cor mentre els nostres noms es perdien en la sintaxi de la boirina. No penses ja en el teu nom, sinó en l’aroma cremat que ens resta després de llegir els crits duplicats de la falda. Mai no esperí un paradís semidiví, sinó els esguitons dels teus engonals en la meua llengua, menys pensar en la tragèdia de Macbeth com a sobretaula del setge del foc. Al subconscient, de segurs, un the end inhòspit, còmplice de la caducitat de la sal i un rètol que diu: tot és efímer.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

RUIDO Y FURIA

 

 

Leíamos sobre la cama con despiadada devoción el ruido y la furia de Faulker: atrás, perdidas en un calendario oxidado las infancias y esos célebres monólogos interiores que solíamos aprender de memoria mientras nuestros nombres se perdían en la sintaxis de la neblina. Ya no pienses en tu nombre sino en el aroma quemado que nos queda después de leer los gritos duplicados del regazo. Nunca esperé un paraíso semidivino, sino las salpicaduras de tus ingles en mi lengua, menos pensar en la tragedia de Macbeth como sobremesa del asedio del fuego. En el subconsciente, de seguro, un the end inhóspito, cómplice de la caducidad de la sal y un letrero que dice: todo es efímero.

.

Del libro: “Ahora es de noche y tú no tienes nombre”, 2022.

©André Cruchaga


jueves, 12 de mayo de 2022

BUSQUÍ UNA NIT D'ALGUES │ BUSQUÉ UNA NOCHE DE ALGAS

 

Imagen FB de Pere Bessó


BUSQUÍ UNA NIT D'ALGUES

 

 

Lligat al murmuri dels tants espills i a la seua amnèsia de llot,

“busquí una nit d'algues a la platja un pou cec del calor

de la lluna.” I tot era vestigi, cares multiplicades i dolgudes,

cares d'un lent metall de concavitats, cares, al capdavall,

esvanïdes en una foguera d'obscuritats i absències.

Busquí el riu del matí enmig del murmuri de la sang.

Era només silueta l'alba als meus peus, gebrada d'algun camí,

ales amb el frec del crepuscle, ales com paraules de porcellana.

Busquí la llum en un plat atroç de menjar: era la boca rabenta

de l'avenir, escampada en un territori d'aspres realitats.

Als ulls els escenaris autistes de tots els dies i setmanes.

Els quaderns ennegrits, defecats per la història pàtria:

Ara, “Sodoma i Gomorra regnes constantment transitoris

i aleatoris.” La nit ens acull en un ventre de nusos.

De vegades tinc l'antull de pensar que som una faula calcada,

un plec de les múltiples formes que té un congost.

O una melodia freda en la dura escorça d'un camí peregrí.

Busquí i no trobí més que el bocí envinagrat dels enderrocs.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

BUSQUÉ UNA NOCHE DE ALGAS

 

 

Sujeto al murmullo de los tantos espejos y a su amnesia de lodo,

“busqué una noche de algas en la playa un pozo ciego del calor

de la luna.” Y todo era vestigio, caras multiplicadas y dolidas,

caras de un lento metal de concavidades, caras, al fin,

desvanecidas en una hoguera de oscuridades y ausencias.

Busqué el río de la mañana en medio del murmullo de la sangre.

Era solo silueta el alba en mis pies, escarcha de algún camino,

alas con el roce del crepúsculo, alas como palabras de porcelana.

Busqué la luz en un plato atroz de comida: era la boca rauda

del porvenir, derramada en un territorio de ásperas realidades.

En los ojos los escenarios autistas de todos los días y semanas.

Los cuadernos ennegrecidos, defecados por la historia patria:

Ahora, “Sodoma y Gomorra reinos constantemente transitorios

y aleatorios.” La noche nos acoge en un vientre de nudos.

A veces se me antoja pensar que somos una fábula calcada,

un pliego de las múltiples formas que tiene un desfiladero.

O una melodía fría en la dura corteza de un camino peregrino.

Busqué y no hallé sino el bocado envinagrado de los escombros.

.

De: Como quien pide luz o pide agua, 2021.2022

©André Cruchaga


martes, 10 de mayo de 2022

EL MÓN CADA VEGADA MÉS DISTANT │ EL MUNDO CADA VEZ MÁS DISTANTE

 

André Cruchaga (Fotografía Nelvyn Aguilar)


EL MÓN CADA VEGADA MÉS DISTANT

 

 

El món des d’aquesta finestra és cada vegada més distant fal•laç.

Tot i així et pense com acostume a pensar-te: ningú questes hores

habita els carrers i els meus ulls. El teu cos és una llàntia discreta.

Entre el dia i la nit transcorren lents els arbres, fil en ells,

Aquest tràfec infinit del temps, les ombres d’aigua entre aixoplucs

de rellotges, al costat dels teus abraços entebiats en la meua memòria.

William Carlos Williams, diria: “Solt, flota el teu amor, Vola!”,

mentre René Char pensa en els falciots. Aquest falciot d’“ales

massa llargues que gira i crida el seu goig al voltant de la casa.

Tal és el cor”. Tal el crit d’una gavina al tòrax.

Davant del vendaval mai no sé on acaba el punt final.

Mai on les fotografies es fan garbuix i engrogueixen

de fatiga, quelcom així com un malson de vent fantasmal.

En tancar-se el panteix, tornen l’aigua i el fang, la broma amb halo

dissonant, les formes dels cossos en cercles, com el desig.

Tota la memòria és ràfega de sàndals en la finestra,

un espill que guanya la llum a les albes de l’amnèsia.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EL MUNDO CADA VEZ MÁS DISTANTE

 

 

El mundo desde esta ventana es cada vez más distante y falaz.

Aun así te pienso como suelo pensarte: nadie a estas horas

habita las calles y mis ojos. Tu cuerpo es una lámpara discreta.

Entre el día y la noche transcurren lentos los árboles, hilo en ellos,

este trajín infinito del tiempo, las sombras de agua entre cobijas

de relojes, junto a los abrazos tuyos entibiados en mi memoria.

William Carlos Williams, diría: “Suelto, flota tu amor ¡Vuela!”,

mientras René Char piensa en los vencejos. Ese vencejo de “alas

demasiado largas que gira y grita su gozo alrededor de la casa.

Tal es el corazón”. Tal el grito de una gaviota en el tórax.

Ante el vendaval nunca sé dónde acaba el punto final.

Nunca dónde las fotografías se hacen amasijo y amarillean

de fatiga, algo así como una pesadilla de viento fantasmal.

Al cerrarse el jadeo, vuelven el agua y el barro, la bruma con halo

disonante, las formas de los cuerpos en círculos, como el deseo.

Toda la memoria es ráfaga de sándalos en la ventana,

un espejo que le gana la luz a los amaneceres de la amnesia.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga