lunes, 11 de enero de 2021

BATALLA│ BATALLA

 

Imagen Pinterest



BATALLA

 

 

Ja res no m’alimenta, excepte tornar il•lès a l’entranyable.

En només dies perguí innombrables matins. Espere, però,

recobrar el poc que encara resta de l’ànima. (Aní tantes jornades;

hui em queda tot just un únic retorn):

aquell regne de la meua illa i el seu laberint, potser les meues pròpies ruïnes

on enterraré els meus trens i àdhuc el meu nom sense credencials.

Amb tots els ecos, un sonet de Shakespeare que interrompa

la humitat de la vagina, o aquells matins de mar irresistibles.

Al capdavall la meua perdició és el darrer vertigen.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

BATALLA

 

 

Ya nada me alimenta, salvo regresar ileso a lo entrañable.

En sólo días perdí sinfín de mañanas. Espero, sin embargo,

recobrar lo poco que aún queda del alma. (Fui tantas idas;

hoy me queda apenas un único retorno):

aquel reino de mi isla y su laberinto, quizá mis propias ruinas

en donde enterraré mis trenes y hasta mi nombre sin credenciales.

Con todos los ecos, un soneto de Shakespeare que interrumpa

la humedad de la vagina, o esas mañanas de mar irresistibles.

Al cabo mi perdición es el postrer vértigo.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga




domingo, 10 de enero de 2021

Imagen Pinterest




FAULA

 

 

Caminí buscant una altra ombra: en la batalla fon rara avis davant de l’espill. Cap porfídia no és millor que descobrir el propi destí. I. encara que creuí la línia de l’horitzó, haig d’esperar que el temps em redimesca. Vull viure en el meu propi oblit, sense ser anyell, llop o corb. Un vaixell s’oblida del foc dels molls: a foc lent, la carn de les meues paraules.

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

FÁBULA

 

 

Caminé buscando otra sombra: en la batalla fui rara avis frente al espejo. Ninguna porfía es mejor que descubrir el propio destino. Y aunque crucé la línea del horizonte, debo esperar a que el tiempo me redima. Quiero vivir en mi propio olvido, sin ser cordero, lobo o cuervo. Un barco se olvida del fuego de los muelles: a fuego lento, la carne de mis palabras.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga







 

INFERN CÍCLIC│ INFIERNO CÍCLICO

 

Imagen Pinterest




INFERN CÍCLIC

 

 

Després de tot, un construeix els suburbis de l’ànima.

Insomnis com ferros inevitables. Ensopiments.

Tinc urgència pel rovell i la seua nit fètida. (En algún lloc

tot és pretèrit incessant.)

Ho sé mentre les aigües de l’infern, mullen els meus somnis;

i els cercles es tanquen a galop en la gola.

Vull tornar sense esquerdes als dies joves de la meua memòria

i desempantanar la meua pròpia història.

Hi ha certs fetitxismes, ella, a la vora del pont.

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

INFIERNO CÍCLICO

 

 

Después de todo, uno construye los suburbios del alma.

Insomnios como fierros inevitables. Modorras.

Tengo urgencia por la herrumbre y su noche fétida. (En algún lugar

todo es pretérito incesante.)

Lo sé mientras las aguas del infierno, mojan mis sueños;

y los círculos se cierran a galope en la garganta.

Quiero volver sin grietas a los días jóvenes de mi memoria

y desempantanar mi propia historia.

Hay ciertos fetichismos, ella, a la orilla del puente.

.

Del libro: Primavera de arcilla

©André Cruchaga


sábado, 9 de enero de 2021

FICCIÓ│ FICCIÓN

 

Imagen Pinterest




FICCIÓ

 

 

Només el camí és record. Eco el riu i els punts cardinals.

Només el cerç imatge del cap de carrer de sempre.

El temps és qualsevol cosa en el pati dels objectes,

(em ric de l’única mort que tinc i de buscar-me

entre lladres i homosexuals.)

Davant de cada soledat, just la gravetat dels sanglots,

davant de cada comiat, la teranyina de bestreta de les funeràries.

Llostreja en cada vesprada com la lluerna que entra en les gelosies

d’aquest calendari d’argila…

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

FICCIÓN

 

 

Sólo es recuerdo el camino. Eco el río y los puntos cardinales.

Sólo imagen el cierzo de la bocacalle de siempre.

El tiempo es cualquier cosa en el patio de los objetos,

(me río de la única muerte que tengo y de buscarme

entre ladrones y homosexuales.)

Ante cada soledad, justo la gravedad de los sollozos,

ante cada despedida, la anticipada telaraña de las funerarias.

Amanece en cada tarde como el tragaluz que entra en las celosías

de este calendario de arcilla…

San Francisco, CA, 2013

 

©André Cruchaga

Del libro: ‘Primavera de arcilla’