jueves, 2 de julio de 2020

MEMÒRIA RESSORGIDA│ MEMORIA RESURGIDA

Imagen FB de Pere Bessó





MEMÒRIA RESSORGIDA




Y en la memoria por un instante resurge
aquel lugar, aquella orilla lejana…
Aleksandr Blok




Sí, aquell lloc d’aigües d’antany corcat per la boira, no és res quan ja hi ha una ombra quieta. Però ressorgeix en la memòria cada galop de fusta com la certitud del crit d’un xàfec. A través dels batecs, l’alè busca un lloc a la sorra, només un indret sense la demència atroç de la llunyania. Malgrat l’efímer, les portes es tornen entranyables: el llindar, lent, de tot el que modulen les malalties de l’ànima. Al darrer do d’una finestra, la vora sorda de la llanterna de les teues mans. Sí, potser l’ombra que ens reclama amb la pluja al pit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEMORIA RESURGIDA




Y en la memoria por un instante resurge
aquel lugar, aquella orilla lejana…
Aleksandr Blok




Sí, aquel lugar de aguas del antaño carcomido por la niebla, es nada cuando ya hay una sombra quieta. Pero, resurge en la memoria cada galope de madera como la certeza del grito de un aguacero. A través de las pulsaciones, el aliento busca un sitio en la arena, un paraje solamente sin la demencia atroz de la lejanía. Pese a lo efímero, las puertas se vuelven entrañables: el umbral, lento, de cuanto modulan las dolencias del alma. En la última dádiva de una ventana, la orilla sorda de la linterna de tus manos. Sí, quizás la sombra que nos reclama con la lluvia en pecho.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 1 de julio de 2020

PALPITACIÓ DOLENTA │ PALPITACIÓN DOLIENTE

Imagen FB de Pere Bessó






PALPITACIÓ DOLENTA




Como la mariposa de la noche,
el mensajero que apila la casa y muere cerca de la luz
sin decirnos nada.
Pere Bessó




Qui alleugera el vol sobre els graons de pols d’un tròpic de càntirs, mentre la cendra expia sargantanes en la devastació que ens deixa la llum? No hi ha missatgeries fiables, excepte les del mugró revifat pel vent dels embogits inferns del degoteig. Com tot el paradís és obstinada salmorra, un tòrax de palla no serveix com a espill, sinó per atiar el foc del no-res, estranyament sobre un antany de tabac pudent. Ara, sobre el tronc buit de la malenconia, l’eixam de mort tantes voltes anunciat, tantes voltes humit per filagarses d’argila.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PALPITACIÓN DOLIENTE




Como la mariposa de la noche,
el mensajero que apila la casa y muere cerca de la luz
sin decirnos nada.
Pere Bessó




¿Quién aligera el vuelo sobre los escalones de polvo de un trópico de cántaros, mientras la ceniza expía lagartijas en la devastación que nos deja la luz? No hay mensajerías fiables, salvo las del pezón avivado por el viento de los enloquecidos infiernos del goteo. Como todo el paraíso es obstinada salmuera, un tórax de paja no sirve para espejo, sino para azuzar el fuego de la nada, extrañamente sobre un antaño de tabaco maloliente. Ahora, sobre el tronco hueco de la melancolía, el enjambre de muerte tantas veces anunciado, tantas veces húmedo por hilachas de arcilla.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

martes, 30 de junio de 2020

MITOLOGÍA │ MITOLOGÍA

Imagen FB de Pere Bessó






MITOLOGIA




Damunt de la molsa profunda dels ecos, aquella mitologia que ens pinta ardors, mentre enfosqueix la darrera il·usió. I, tanmateix, el paradís és artificial en una rosa grisa sostinguda pel tronc vesprejat de la melangia. La meua humanitat gaudeix de l’olor fred de la cendra i del perfum orb de la fronda voraç de les campanes. Res no n’hi ha de novetós en el mite de la pedra que encoratja una calor muda en l’ocàs. En el simulacre de claror que fingeixen les estàtues, l’art de buscar el camí cert: al racó del meu pit, es mulla el vagó de fusta de la llum indemne de l’alteritat.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MITOLOGÍA




Sobre el musgo profundo de los ecos, aquella mitología que nos pinta ardores, mientras anochece la última ilusión. Y no obstante, el paraíso es artificial en una rosa gris sostenida por el tronco atardecido de la melancolía. Mi humanidad goza del olor frío de la ceniza y del perfume ciego de la fronda voraz de las campanas. Nada hay novedoso en el mito de la piedra que alienta un calor mudo en el ocaso. En el simulacro de claridad que fingen las estatuas, el arte de buscar el camino cierto: en el rincón de mi pecho, se moja el vagón de madera de la luz indemne de la otredad.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 29 de junio de 2020

FONS DE L’OFEC │ FONDO DEL AHOGO

Imagen FB de Pere Bessó






FONS DE L’OFEC




Y más allá de la noche
sentía el sonido de la lluvia,…
Cándida Pedersen




Més enllà de l’animal d’entranya trencada, el barret frenètic de gavines i els seu soroll de lenta pluja. I el seu collar ebri a la vora de la son. I la pluja com un drap arrugat damunt de la pell amb un tatuatge de promeses. I més enllà, encara, el fum dels fumerals com un llit vacil·lant en les dunes del cel. La nit de sal corroeix la carn cremada del temps: el conjur es torna líquid amb la seua estranya filiació al rovell. Com els dies obscurs, erre al voltant del sil·labari que la nit fa insalvable. Així, petri de fred, devore el peix a la gatzoneta de la meua gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FONDO DEL AHOGO




Y más allá de la noche
sentía el sonido de la lluvia,…
Cándida Pedersen




Más allá del animal de entraña rota, el sombrero frenético de gaviotas y su ruido de lenta lluvia. Y su collar ebrio a la orilla del sueño. Y la lluvia como un trapo arrugado sobre la piel con un tatuaje de promesas. Y más allá, todavía, el humo de las chimeneas como un lecho vacilante en los médanos del cielo. La noche de sal corroe la carne ardida del tiempo: el conjuro se torna líquido con su extraña filiación al moho. Como los días oscuros, yerro en torno al silabario que la noche hace insalvable. Así, pétreo de frío, devoro al pez en cuclillas de mi garganta.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga