miércoles, 18 de marzo de 2020

CAP AL TEU COS

Imagen Pinterest





CAP AL TEU COS




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Vull partir una altra vegada cap a la nit de les lletanies dels teus pètals,
entre un frec de parets esguitades de tendresa,
i una porta oberta que no done lloc a l’ensopegada del teu pit.
Només vull una boca que no prodigue ni fred ni fàstic,
ni fantasmes: una ebriesa que mai no envellesca,
un acostament als teus ulls, a la set dels teus porus i que mai no decline
en l’ascens, ni trenque el cristall de les exsudacions.
Als teus pits ebris, els ocells m’obliguen a beure el teu cerç.
Ací els mil·límetres de les mans fregant el riu i la seua insondable
llegenda i la seua festa d’interminables episodis.
Així l’ànima es nuga al cos, s’acalla, com un son esvaït
en l’ombra: en l’espill, el pes de la vigília.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HACIA TU CUERPO




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Quiero partir otra vez hacia la noche de las letanías de tus pétalos,
entre un roce de paredes salpicadas de ternura,
y una puerta abierta que no dé lugar al traspié de tu pecho.
Solo quiero una boca que no prodigue ni frío ni asco,
ni fantasmas: una ebriedad que nunca envejezca,
una cercanía a tus ojos, a la sed de tus poros y que jamás decline
en el ascenso, ni rompa el cristal de las exudaciones.
En tus senos ebrios, los pájaros me obligan a beber tu cierzo.
Ahí los milímetros de las manos rozando el río y su insondable
leyenda y su fiesta de interminables episodios.
Así el alma se anuda al cuerpo, se acalla, como sueño desvanecido
en la sombra: en el espejo, el peso de la vigilia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

SET DISSOLTA

Imagen FB de Pere Bessó





SET DISSOLTA




Porte en la meua intel·ligència aquesta nostàlgia de vells naufragis que a estones trenquen les venes: el cos i els seus desigs esguitats de cendra, la set dissolta o en trossets d’enderrocs. Dolen en el cos totes les nits tetelques en un país d’ombres. I resistesc a la destrucció i als cadàvers que bronzegen el meu alè. En algun lloc, el sexe aguaita el suïcidi de les circumstàncies, o aquell paradís que només entreveiem en la joia de dos cossos incendiats. Si alguna cosa ens queda al final del viatge, és aquesta caixeta de fusta desinflada per a guardar les llunyanies: el fèretre és l’absurd de les nostres ombres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DISUELTA




Llevo en mi inteligencia esa nostalgia de viejos naufragios que a ratos rompen las venas: el cuerpo y sus deseos salpicados de ceniza, la sed disuelta o en trocitos de escombros. Duelen en el cuerpo todas las noches tetelques en un país de sombras. Y resisto a la destrucción y a los cadáveres que broncean mi aliento. En algún sitio, el sexo aguarda el suicidio de las circunstancias, o aquel paraíso que solo atisbamos en el alborozo de dos cuerpos incendiados. Si algo nos queda al final del viaje, es esa cajita de madera desinflada para guardar las lejanías: el féretro es el absurdo de nuestras sombras.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 17 de marzo de 2020

PURGATORI DIARI

Imagen FB de Pere Bessó





PURGATORI DIARI




En el sens fi ningú no se se salva de la nit ni del culte als vertígens del discurs trencat de l’opacitat. El fum s’enreda en els diversos dialectes del foc o en el buit del vòmit del purgatori. Abans ens vingué la nàusea amb la seua cullera de sal i el cos al límit de les supuracions: s’obrin els ulls davant de la bellesa de les idolatries; quedem pocs fora del teló de les armadures i els maldestres maniqueismes d’una llàgrima en aquest món de conspiracions. És com jugar als raonaments del fem o tornar al fàstic dels esfínters, comèdia al capdavall de les nostres desgràcies. En els disbarats de la desesperació, aquells rostres de difícil digestió i sospita…
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PURGATORIO DIARIO




En el sinfín nadie se salva de la noche ni del culto a los vértigos del discurso roto de la opacidad. El humo se enreda en los diversos dialectos del fuego o en el hueco del vómito del purgatorio. Antes nos vino la náusea con su cuchara de sal y el cuerpo al límite de las supuraciones: se abren los ojos ante la belleza de las idolatrías; quedamos pocos fuera del telón de las armaduras y los torpes maniqueísmos de una lágrima en este mundo de conspiraciones. Es como jugar a los razonamientos del estiércol o regresar al asco de los esfínteres, comedia a fin de cuentas de nuestras desgracias. En los disparates de la desesperación, aquellos rostros de difícil digestión y sospecha…
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

sábado, 14 de marzo de 2020

PRECIPICI

Imagen FB de Pere Bessó





PRECIPICI




El mar confús a la gola que mossega la sorra com un gos,
en el crit darrer de la gola. Al cap, panteixa, i exhala.
Amb tot aquest caos que vivim terminem en l’interminable
d’una llàgrima, en una nit aspra de bordells, clandestina
la rosada múltiple de l’èter.
Sempre resulta estranya una porció de morts, a l’hora de deixar
la vida en un pubis, entre saliva i nit, l’estany de la ferida de la lluna,
la brasa enroscada en la demesia.
El país ens fa mal amb el seu profètic quadern de cadàver: ens fa mal
a boca de canó la fossa de les paraules, la redonesa buidada
de la son, potser els rails de les escopinades com preceptes.
El país ens fa mal: en el seu abís, els enroscats discursos d’orina,
i aquelles finestres inconcluses a sobre del paviment.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRECIPICIO




El mar confuso en la garganta que muerde la arena como un perro,
en el grito postrero de la garganta. Al cabo, jadea y exhala.
Con todo este caos que vivimos terminamos en lo interminable
de una lágrima, en una noche áspera de burdeles, clandestino
el rocío múltiple del éter.
Siempre resulta extraña una porción de muertos, a la hora de dejar
la vida en un pubis, entre saliva y noche, el lago de la herida
de la luna, la brasa enroscada en la demasía.
El país nos duele con su profético cuaderno de cadáver: nos duele
a quemarropa la fosa de las palabras, la redondez ahuecada
del sueño, tal vez los rieles de los escupitajos como preceptos.
El país nos duele: en su abismo, los enroscados discursos de orina
y aquellas inconclusas ventanas sobre el pavimento.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga