miércoles, 20 de noviembre de 2019

DE SOBTE, LES ARTÈRIES TRENCADES

Imagen FB de Pere Bessó





DE SOBTE, LES ARTÈRIES TRENCADES




…blanca más que las plumas de aquel ave
que dulce muere y en las aguas mora.
Luis de Góngora




De sobte les artèries trencades de la sang, la sang muda, cega que gosa descórrer el nus de la gola, entre un caragol de música que erra en el buit. Glapeix en les ungles del rellotge, el somni que bé pot ser tro, o arrel que l’ull devora quan crema el penyal descobert. Sempre la soledat ens perd en la seua rotunditat de ferida: muda la terra en allò remot. En aquesta prolongada avidesa, mor i viu el llampec de la nit; mor i viu la nit en una llàgrima com la ferida joiosa al capciró dels dits. Un aigua d’ocells lívids floreix en l’aforisme de la finestra…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DE SÚBITO, LAS ARTERIAS ROTAS




…blanca más que las plumas de aquel ave
que dulce muere y en las aguas mora.
Luis de Góngora




De súbito las arterias rotas de la sangre, la sangre muda, ciega que se atreve a descorrer el nudo de la garganta, entre un caracol de música que yerra en el vacío. Late en las uñas del reloj, el sueño que bien puede ser trueno, o raíz que el ojo devora cuando arde el peñasco descubierto. Siempre la soledad nos pierde en su rotundidad de herida: muda la tierra en lo remoto. En esta prolongada avidez, muere y vive el relámpago de la noche; muere y vive la noche en una lágrima como la herida gozosa en la yema de los dedos. Un agua de pájaros cárdenos florece en el aforismo de la ventana…
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

LLUNYANIES TRENCADES

Imagen FB de Pere Bessó





LLUNYANIES TRENCADES




La ola se rompió…
contra la roca de un tedio infinito.
Novalis




La roca trenca les nostres llunyanies i les venes que l’habiten. Al voltant de la romeguera que ens inquieta, la túnica de dolor estesa en el cos. Hi ha un infinit més enllà de portes i finestres que el pit no abasta: tot escapa de les aigües o es confon en el clam dels sons. Sempre és així quan l’ala es perd en la boira i no resta més que una llengua de ferro sense música. Transcorreguda ja la soga de la nit al coll i trencada l’oïda, descendeix l’os com una dent òrfena a l’entranya. Davant del desús del món, res no ens sembla proper a la llum, llevat del manteniment d’un erm.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






LEJANÍAS ROTAS




La ola se rompió…
contra la roca de un tedio infinito.
Novalis




La roca rompe nuestras lejanías y las venas que la habitan. En torno a la zarza que nos inquieta, la túnica de dolor tendida en el cuerpo. Hay un infinito más allá de puertas y ventanas que el pecho no alcanza: todo escapa de las aguas o se confunde en el clamor de los sonidos. Siempre es así cuando el ala se pierde en la niebla y no queda sino una lengua de hierro sin música. Ya transcurrida la soga de la noche en el cuello y roto el oído, desciende el hueso como un diente huérfano en la entraña. Ante el desuso del mundo, nada nos parece próximo a la luz, salvo el sustento de un páramo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

martes, 19 de noviembre de 2019

EN AQUELLS BOSCOS

Imagen FB de Pere Bessó





EN AQUELLS BOSCOS




Al pie —no tanto ya, del temor, grave— fía su
intento; y, tímida, en la umbría,
cama de campo y campo de batalla…
Luis de Góngora




Allà en aquells boscos, la tinta verda dels trens: caminar al voltant dels rails mentre el destí s’encabota a no ser fum, ni aquest gris bla que de vegades habita els espills. Crepita l’aigua del tòrax damunt de les fulles dels xiprers; i també, les ombres dels metalls que ens fereixen i aquella cançó blana despresa de la boca. Del costat de ponent de Cow Creek, aquesta altura del vol que ens somia en l’ala. Res no ens empatxa de tocar la proximitat del pressentiment i de fer urgent la despulla damunt de la fullaraca.
.
.



EN AQUELLOS BOSQUES




Al pie —no tanto ya, del temor, grave— fía su
intento; y, tímida, en la umbría,
cama de campo y campo de batalla…
Luis de Góngora




Allá en aquellos bosques, la tinta verde de los trenes: caminar alrededor de los rieles mientras el destino se empeña en no ser humo, ni ese gris blando que a veces habita los espejos. Crepita el agua del tórax sobre las hojas de los cipreses; y también, las sombras de los metales que nos hieren y aquella canción blanda desprendida de la boca. Del lado poniente de Cow Creek, esa altura del vuelo que nos sueña en el ala. Nada nos impide tocar la cercanía del presentimiento y hacer urgente el despojo sobre la hojarasca.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS

Imagen FB de Pere Bessó




ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS




Ací, vós, en tot el que els somnis anhelen. Mai no calla la sonoritat del silenci, ni el crit indicible dels espills, ni l’erm amb la seua carn estèril, ni la campanada imminent de l’anyil en els ocells. Una gota de llum ofega els meus disgustos, un fred d’incendis em deixa estupefacte: en el psalm de l’esperma, l’estany amb les seues baules posseïdes articula les seues crues esquerdes. Ja sense armadura, un mugró d’aquarel·les modula la respiració del laberint. Després, la memòria dels automatismes i els vèrtexs despullats del temps.
.
.



AQUÍ EN LOS SUEÑOS ANHELADOS




Aquí, vos, en todo lo que los sueños anhelan. Nunca calla la sonoridad del silencio, ni el grito indecible de los espejos, ni el páramo con su carne estéril, ni la campanada inminente del añil en los pájaros. Una gota de luz ahoga mis sinsabores, un frío de incendios me deja estupefacto: en el salmo de la esperma, el estanque con sus eslabones posesos articula sus crudas grietas. Ya sin armadura, un pezón de acuarelas modula la respiración del laberinto. Después, la memoria de los automatismos y los vértices despojados del tiempo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga