sábado, 12 de enero de 2019

XAFEGADA

Imagen Fb de Pere Bessó






XAFEGADA




En la xafegada repetitiva de la tinta, els vells horrors del viatge.
Ací plou en silenci com la corda fluixa de la bogeria:
en l’extrem de la turbulència, els corredors bruts del crit,
la nit fins al melic,
i el riure convalescent dels bufons de torn.
Enmig de l’udol de la circumcisió, la floració de la cola de peix
en plena boca.
Després del foc, les escopinades de tant de vent de la pèrdua.
O aquells records sargits de tanta humitat.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CHUBASCO




En el chubasco repetitivo de la tinta, los viejos horrores del viaje.
Aquí llueve en silencio como la cuerda floja de la locura:
en el extremo de la turbulencia, los corredores sucios del grito,
la noche hasta el ombligo,
y la risa convaleciente de los bufones de turno.
Entre el aullido de la circuncisión, la floración del cardumen
en plena boca.
Después del fuego, los escupitajos del mucho viento del extravío.
O aquellos recuerdos zurcidos de tanta humedad.

.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

VOL SENSE LÍMITS

Imagen FB de Pere Bessó





VOL SENSE LÍMITS




Llavors, ens ve sense límits el vol, el vol crescut en els ulls, el vol cap al centre de la nuesa: és l’ocell d’incendi que obri la llum, el despertar i batejar-nos en el respir és fluir sense resistències en el temps just. (Demà l’alfabet tindrà uns altres afanys, però avui, gaudim la claredat del recòndit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VUELO SIN LÍMITES




Entonces, nos viene sin límites el vuelo, el vuelo crecido en los ojos, el vuelo hacia el centro de la desnudez: es el pájaro de incendio que abre la luz, el despertar y bautizarnos en el respiro, es fluir sin resistencias en el tiempo justo. (Mañana el alfabeto tendrá otros afanes, pero hoy, gocemos la claridad de lo recóndito.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

HUMITAT FOGOSA

Imagen  FB de Pere Bessó





HUMITAT FOGOSA




En la progressió humida de l’hivernacle, l’espill devorat de l’aurora. En el rellotge de l’entranya es buida tot el temps. Vermell el present, la pluja de foc forada els porus i ens deixa aquesta sensació d’enfiladissa estesa en el camí...

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HUMEDAD FOGOSA




En la progresión húmeda del invernadero, el espejo devorado de la aurora. En el reloj de la entraña se vacía todo el tiempo. Rojo el presente la lluvia de fuego horada los poros y nos deja esa sensación de enredadera tendida en el camino…
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

ULLS INSOMNES

Imagen FB de Pere Bessó





ULLS INSOMNES




L’ull i el seu nus d’ombres damunt de la roca de carnisseries insomnes,
l’ànima desembeinada en les ferreries del temps,
els horitzons desapareguts en els llums de les al·legories,
l’armadura de mussol que toca arrossegar en la bogeria,
 Les gàbies mesquines en què es fiquen els minuts:
teixir i desteixir en les mutilacions de la nit sense llàntia,
cremar en la malenconia d’una brasa, com qualsevol absurd,
ballar al cantó del vertigen sense impugnar res,
pensar en cada un dels dimonis que habiten l’espill,
mossegar les randes com a autosacrifici,
llepar la nitidesa dels còdols enmig de tanta pèrdua i, al final, desertar,
només desertar d’un masclet.
Llostregen ombrívoles les màscares de l’autoflagelació:
cau la variada nàusea de les disfresses. Tot resulta ser comèdia.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJOS INSOMNES




El ojo y su nudo de sombras sobre la roca de carnicerías insomnes,
el alma desenvainada en las herrerías del tiempo,
los horizontes desaparecidos en las luces de las alegorías,
la armadura de búho que hay necesidad de arrastrar en la locura,
las jaulas mezquinas en las que se meten los minutos:
tejer y destejer en las mutilaciones de la noche sin lámpara,
arder en la melancolía de una brasa, igual que cualquier absurdo,
bailar en la esquina del vértigo sin impugnar nada,
pensar en cada uno de los demonios que habitan el espejo,
morder los encajes como autosacrificio,
lamer la nitidez de los guijarros en medio de tanto extravío,
y al final, desertar, sólo desertar de un petardo.
Amanecen sombrías las máscaras de la autoflagelación:
cae la variada náusea de los disfraces. Todo resulta ser comedia.


Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga