PAISATGE UN

Imagen FB de Pere Bessó

PAISATGE UN

Era només aquella paret de set ofegada i la silueta cremada de les paraules: la claredat té aquests diàlegs obscurs dels calabossos i el desvetlament abissal del tòrax. (Encara recorde els litorals niats al seu melic i la boca d’aigua anunciant l’avidesa i el jardí dens, a prop de les meues mans.)

Entre tants rituals, l’absurd, potser dels mars dessagnats, o aquest perdurar sense assaciar-se en l’obliquïtat.

Devastats els espills, les resplendors fosques del posseït, les solapes arrapades del giratori. Enmig de tanta usura, un es queda vivint entre les esquerdes desviscudes del costat.

Crema l’ala amb el resquill en el ràfec del diürn. (Sí, són segles de vetlar l’encens de genollons damunt de la cendra.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PAISAJE DESNUDO

Era sólo aquella pared de sed ahogada y la silueta quemada de las palabras: la claridad tiene esos diálogos oscuros de los calabozos y el desvelo abisal del tórax. (Todavía recuerdo los litorales anidados en su ombligo y la boca de agua anunciando la avidez y el jardín denso, cercano a mis manos.)

Entre tantos rituales, el absurdo, acaso de los mares desangrados, o ese perdurar sin saciarse en la oblicuidad.

Devastados los espejos, los resplandores oscuros de lo poseso, las solapas arañadas de lo giratorio. En medio de tanta usura, uno se queda viviendo entre las grietas desvividas del costado.

Arde el ala con la esquirla en el alero de lo diurno. (Sí, son siglos de velar el incienso de rodillas sobre la ceniza.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN

Imagen FB de Pere Bessó

ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN 

Dins de la viola, la llum és blanca com la veu de Llàtzer,
com l’incisivament inquietant.
Maduren els buits a l’aguait d’un arquer.
—Clave la meua ombra en l’ocell tardívol de la vesprada, en la pudor
del desús de les llambordes,
en la nuesa esguitada de tristesa.
Retorn als cavalls destrossats del pus i a la bulla
dels morts,
a la història purulenta de les humitats retallades.

Sempre resulta fosc el sanglot inusitat i la seua placenta.
Al voltant del meu propi escapçament, els llocs comuns
de la boira: els antres foscos al paladar,
i aquesta mena de resistència a les veleïtats prostituïdes.

(Estreny els rostolls de l’inframón i dissolc les seues mirades.)

—Em quede amb la glòria que em donen les anihilacions.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

RASTROJOS DEL INFRAMUNDO 

Dentro del alhelí, la luz es blanca como la voz de Lázaro,
como lo incisivamente inquietante.
Maduran los vacíos a la espera de un arquero.
—Clavo mi sombra en el pájaro tardío de lo tarde, en el hedor
del desuso de los adoquines,
en la desnudez salpicada de tristeza.
Regreso a los caballos destrozados del pus y al bullicio
de los muertos,
a la historia purulenta de las humedades cercenadas.

Siempre resulta hosco el sollozo inusitado y su placenta.
Alrededor de mi propia decapitación, los lugares comunes
de la niebla: los antros oscuros en el paladar,
y esta suerte de resistirme a las veleidades prostituidas.

(Arreo los rastrojos del inframundo y disuelvo sus miradas.)

—Me quedo con la gloria que me dan las aniquilaciones.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

MANTRA

Imagen FB de Pere Bessó

MANTRA

Semiconscient el centaure en la seua vigília, l’orgasme del somni dels déus, la brasa còsmica en la respiració immemorial: el gen de la saviesa estel·lar distribueix la seua heretat de grifs dansants. Retorn al remot de l’epifania, al bufament infinit de la sang. En l’inaprehensible de les asimetries, el pla inefable dels cercles que donen vida a la nuesa de l’hermetisme. Et celebre, pol·len del meu origen per a navegar, si és possible, entre catacumbes on el pensament buida els seus oblits.

(A l’espill orb, les aigües glacials, l’àtom de les meues edats com els fluids del karma. El riu interior s’obri i, amb la seua mà ígnia, fa de la ferida el seu propi coneixement.)

Mai no deixem de ser, enmig de sols verds, el desconegut. Des de la muntanya veiem el sol de l’ombra, la pregària premonitòria de la taula i la seua procreació.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MANTRA

Semiconsciente el centauro en su vigilia, el orgasmo del sueño de los dioses, el ascua cósmica en la respiración inmemorial: el gen de la sabiduría estelar distribuye su herencia de grifos danzantes. Regreso a lo remoto de la epifanía, al soplo infinito de la sangre. En lo inasible de las asimetrías, el plano inefable de los círculos que dan vida a la desnudez del hermetismo. Te celebro, polen de mi origen para navegar, si es posible, entre catacumbas donde el pensamiento vacía sus olvidos. 

(En el espejo ciego, las aguas glaciales, el átomo de mis edades como los fluidos del karma. El río interior se abre y, con su mano ígnea, hace de la herida su propio conocimiento.)

Nunca dejamos de ser, entre soles verdes, lo desconocido. Desde la montaña vemos el sol de la sombra, la plegaria premonitoria de la mesa y su procreación.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

LASCÍVIA

Imagen FB de Pere Bessó

LASCÍVIA

És difícil abstindre’m dels peixos líquids que bracegen en els teus mugrons de sucre i infinit. Ho sé en veure-hi la humitat del país que em conté, aquest cingle d’aventura en la pell de l’ull. Cada nuesa va deixant els vestigis del riu que ha trencat el dic de la carn delerada. Al mural dels espills, el teu sexe és una faula de fragants ales: de sempre, supose, la despulla és una flauta. Transitem fins al desencert de la gota desvetlada. Sortosament, no hi ha indigència possible en la teua illa, ni atavismes.

(És clar que no hi ha absoluts en aquest hivern de la terra. Només el bé comú de l’ànsia subterrània i el foc ascendint sense titubeigs a l’escriptura. Al capdavall el somni és una altra ombra diluïda en la saliva. Un altre horitzó implacable sobre el teu tòrax.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LASCIVIA

Es difícil abstenerme de los peces líquidos que bracean en tus pezones de azúcar e infinito. Lo sé al ver la humedad del país que me contiene, ese risco de aventura en la piel del ojo. Cada desnudez va dejando los vestigios del río que ha roto el dique de la carne anhelada. En el mural de los espejos, tu sexo es una fábula de fragantes alas: desde siempre, supongo, el despojo es una flauta. Transitamos hasta el desatino de la gota develada. Por suerte, no hay indigencia posible en tu isla, ni atavismos.

(Claro que no existen absolutos en este invierno de la tierra. Sólo el bien común del ansia subterránea y el fuego ascendiendo sin titubeos a la escritura. Al cabo el sueño es otra sombra diluida en la saliva. Otro horizonte implacable sobre tu tórax.)