FERMENTACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

FERMENTACIÓ

El rent insadollable davall dels llençols. Cremen les cambres
que es desprenen dels records, la intempèrie coagulada en els fèretres.
Udolen els sexes viscosos en els límits de les escaletes: 
Hi haurà un catecisme per a resar-li a la llunyania, abans que no ens embalsamen
els espectres de l’altre dia? —necessitem afaitar aquesta fermentació
en el borrissol púbic de les lluernes.
Per cert, la suor sent aqueix orgasme de les funeràries.
En la foguera del vinagre dormita el cel fals de l’entrecella, els vertigens
tropicals del paisatge,
les carícies iròniques de les mosques, la ciutat amb els seus mossos bellugadissos.
En la cistella del dia, no caben tots els bordells del vent.
Si alguna cosa resta a la vora del mar, és la tempesta ja sense torxa dels dies.
En el canelobre de la memòria, el remolí de les paraules que no es digueren.
També la roba amortallada, resquill insepult de l’aroma.
.

“Fermentació” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

FERMENTACIÓN

La levadura insaciable debajo de las sábanas. Arden las habitaciones
que se desprenden de los recuerdos, la intemperie coagulada en los féretros.
Aúllan los sexos viscosos en los límites de las escaleras: 
¿Habrá un catecismo para rezarle a la lejanía, antes de que nos embalsamen
los espectros del otro día? —necesitamos afeitar esta fermentación
en el vello púbico de las luciérnagas.
Por cierto, el sudor sabe a ese orgasmo de las funerarias.
En la hoguera del vinagre dormita el cielo falso del entrecejo, los vértigos
tropicales del paisaje,
las caricias irónicas de las moscas, la ciudad con sus mordiscos movedizos.
En el guacal del día, no caben todos los lupanares del viento.
Si algo queda en las orillas del mar, es la tormenta ya sin antorcha de los días.
En el candelabro de la memoria, el remolino de las palabras que no se dijeron.
También la ropa amortajada, esquirla insepulta del aroma.

Barataria, 08.X.2014

MASSA LLUNYANIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

                                           MASSA LLUNYANIA

Massa llunyania entre l’espill i la indulgència: esquívoles les retrospectives
i les persianes del sospir. L’ull en el taüt de la nit, registra de biaix
els camins i aquella ombra íntima que s’alça sobre els quadrons.
Excepte la biblioteca de les meues culpes, tot és ja paràbola múltiple.
Mai no arribaren fins ací els àngels de l’alba.
Des d’aquesta banda de l’onada, el núvol més enllà dels silencis.
Sí, és la ironia com un tren condemnat a perdre’s sobre els dorments.
Sí, els núvols de les línies sortides dels raïls, la boca absurda del cel.
Sempre sóc fugida canviant, vagó d’aleteig sense comensals.
No puc retornar a la llum: allí, els rellotges ressaguers, Llàtzer i els peixos
sense camí, descarnat el meu tacte per a tocar els records.
Només la meua oïda fa gorg dels ecos de les bugaderies: àvida la boca;

                                                                                                                       [tempestuosa
la mirada davant del grilló de l’enyorança…

“Massa llunyania” [‘Demasiada lejanía’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

DEMASIADA LEJANÍA

Demasiada lejanía entre el espejo y la indulgencia: esquivas las retrospectivas
y las persianas del suspiro. El ojo en el ataúd de la noche, registra de soslayo
los caminos y aquella sombra íntima que se alza sobre los cuartones.
Excepto la biblioteca de mis culpas, todo es ya múltiple parábola.
Jamás llegaron hasta aquí los ángeles del alba.
Desde este lado del oleaje, la nube más allá de los silencios.
Sí, es la ironía como un tren condenado a perderse sobre los durmientes.
Sí, las nubes de las líneas idas de los rieles, la boca absurda del cielo.
Siempre soy huida cambiante, vagón de aleteo sin comensales.
No puedo regresar a la luz: allí, los relojes rezagados, Lázaro y los peces
sin camino, descarnado mi tacto para tocar los recuerdos.
Solo mi oído remansa los ecos de las lavanderías: ávida la boca; tormentosa
la mirada frente al grillete de la añoranza…

Barataria, 06.X.2014

ROVELL

Imagen cogida de la red

ROVELL

Cap als forcons falsos que sostenen l’alé, el rovell cavant
en la gola tots els mapes de la salmorra.
(Algú em parla de l’art poètica de les pedres) amb intencions 
de furgar en la meua pobresa i en els grisos que deixa l’escòria.
Qualsevol dia, sense més penediments, li escriuré una carta al florit,
a l’abisme, als recers, potser també a l’arc del cel. Hi ha grans perversions
com ara la ferocitat del corc; (en aquest hivern de malifetes, per a què
els contes de fades si la nit envaeix els espills. Res no és alíger.)
Només necessite un port interminable per amollar tota la cendra. 
En el fàstic, busquem l’eixida, —en eixe carrer cremat de la tristesa.
Tot i enmig de tants déus embriacs i cenacles.
Després de tot, la trama no és només en carrers i càrcers, sinó en els centres
del poder real, allí s’especula ciència i parany, (disposen del món)
toda la malvestat que ens plou fins fer-nos veure com éssers reals.
.

“Rovell” [‘Herrumbre’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HERRUMBRE

Hacia los horcones falsos que sostienen el aliento, la herrumbre cavando
en la garganta todos los mapas de la salmuera.
(Alguien me habla del artepoética de las piedras) con intenciones 
de hurgar en mi pobreza y en los grises que deja la escoria.
Un día de estos, sin más remordimientos, le escribiré una carta al moho,
al abismo, a las guaridas, quizá también al arcoíris. Hay grandes perversiones
como la ferocidad de la carcoma; (en este invierno de desafueros, para qué
los cuentos de hadas si la noche invade los espejos. Nada es alígero.)
Solo necesito un puerto interminable para arrojar toda la ceniza. 
En el hastío, buscamos la salida, —en esa calle quemada de la tristeza.
Aun en medio de tantos dioses embriagados y cenáculos.
Después de todo, la trama no está solo en calles y cárceles, sino en los centros
del poder real, allí se especula ciencia y artimaña, (disponen del mundo)
toda la maldad que nos llueve hasta hacernos ver como seres reales.

Barataria, 05.X.2014

EXORCISME

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

EXORCISME

Desfaig la llum, les fotografies, els llibres, l’encens, el tamborinet de foc
de l’horitzó; maleesc l’ocellet imprudent de l’arbre dreçat.
Esborre les empremtes de l’alé que em deixes amb dolcets de menta; desafie
els dies il•luminats, el trencament de les vestidures de l’entranya, (sempre és estrany

el malecó i el tinter) el sexe no disssolt en el escalfred,
les formigues cabotejant en el mapa de l’himen remuntat. 
(Em sometesc a la cirurgia dels somnis, suprimesc el desitjable en el combat.)
Després, deixe que avance l’oblit. Faig de la malenconia un drap invisible.
—Mentre el punyal es revela en els cantons de les ombres, el fum 
de les andanes evapora les devastacions, (aquella tempesta que durà llargs
anys) fins a l’inhòspit del rovell.
En el tràngol del corpori, cadascú entra en un món desconegut.
Potser demà uns altres fantasmes en la flor de la cendra.

Exorcisme” [Exorcismo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EXORCISMO

Deshago la luz, las fotografías, los libros, el incienso, el taburete de fuego
del horizonte; maldigo al pajarito imprudente del árbol erguido.
Borro las huellas del aliento que me dejas con dulcitos de menta; desafío
los días iluminados, la rotura de las vestiduras de la entraña, (siempre es extraño

el malecón y el tintero) el sexo no disuelto en el escalofrío,
las hormigas cabeceando en el mapa del himen remontado. 
(Me someto a la cirugía de los sueños, suprimo lo deseable en el combate.)
Después, dejo que avance el olvido. Hago de la melancolía un trapo invisible.
—Mientras el puñal se desvela en las esquinas de las sombras, el humo 
de los andenes evapora las devastaciones, (aquella tempestad que duró largos
años) hasta lo inhóspito de la herrumbre.
En el trance de lo corpóreo, cada quien entra a un mundo desconocido.
Mañana quizá otros fantasmas en la flor de la ceniza.
Barataria, 15.VIII.2014