miércoles, 11 de agosto de 2021

DAVANT DE L’INEXORABLE │ FRENTE A LO INEXORABLE

 

Imagen FB de Pere Bessó



DAVANT DE L’INEXORABLE

 

 

Ya la gula de vivir se detuvo en mi garganta

Y mísera mi perra más odiada fue la angustia

Marco Antonio Campos

 

 

Davant del buit inexorable de l’espill, la pelussa del buit i la ganyota esmicolada de les finestres: a estones un esquinça la pantalla de l’aire amb les mans posades en aquella imatge d’horitzó que es perd en la nit. De tot el silenci precipitat, la terra qualsevol estesa a la gola, les voreres trencades de la llum entre siluetes líquides com a ràfegues del cos darrere de la nostàlgia. Giren, al voltant dels meus ulls totes les misèries, els àngels i dimonis indefinits, els braços que mai no trobí en les dents del desert. Nus els pits escorxats en un país on la veu és impossible i el somriure una ensopegada en dejú. Ara, distant l’un de l’altre, deixí de pensar en les ales i els trens.

 

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

FRENTE A LO INEXORABLE

 

 

Ya la gula de vivir se detuvo en mi garganta

Y mísera mi perra más odiada fue la angustia

Marco Antonio Campos

 

 

Frente al vacío inexorable del espejo, la pelambre del vacío y la mueca hecha trizas de las ventanas: a ratos uno rasga la pantalla del aire con las manos puestas en aquella imagen de horizonte que se pierde en la noche. De todo el silencio precipitado, la tierra cualquiera tendida en la garganta, las orillas rotas de la luz entre siluetas líquidas como ráfagas del cuerpo en pos de la nostalgia. Giran, alrededor de mis ojos, todas las miserias, los ángeles y demonios indefinidos, los brazos que nunca encontré en los dientes del desierto. Desnudos los pechos desollados en un país donde la voz es imposible y la sonrisa un tropezón en ayunas. Ahora, distante uno del otro, dejé de pensar en las alas y los trenes.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: