CÀBALA
IRREAL
Al llit de llenya seca, un mirar lent d’irreals
càbales.
Només vull trobar una eixida a aquesta argila
d’inclemències,
una eixida a la mar d’un vitrall infinit:
ací, a l’esquena es multipliquen les ombres,
la sorpresa s’ha convertit en abandó de fosca sintaxi.
Lladruga l’horitzó com els claus de la malesa,
un cavall d’espigues trencades
sagna en el lacrimal de l’horitzó,
un pern de perennitat emmudeix al pati dels ulls,
i deixa sense ales fresques el xiuxiueig de la
memòria.
Quan et recorde es desordenen els erms del pit.
I canvia el rellotge en el pols i se succedeix l’aire.
Llavors valen la pena els ocells sobre l’estany de la
rosa.
Val el coixí en el seu llenguatge de tendresa.
—Entre línies, és clar, l’absurd subverteix el meu
cap,
i còrrec amb la meua flassada de paraules cap a la
riba silvestre del metall
de tot el foc giratori del No-res…
.
.
CÁBALA
IRREAL
En el lecho de chiriviscos, un mirar lento de irreales
cábalas.
Solo quiero encontrar una salida a esta arcilla de inclemencias,
una salida al mar de un vitral infinito:
aquí, a la espalda se multiplican las sombras,
el asombro se ha convertido en abandono de oscura
sintaxis.
Ladra el horizonte como los clavos de la maleza,
un caballo de espigas rotas
sangra en el lagrimal del horizonte,
un perno de perennidad, enmudece en el patio de los
ojos,
y deja sin alas frescas el susurro de la memoria.
Cuando te recuerdo se desordenan los baldíos del
pecho.
Y cambia el reloj en el pulso y se sucede el aire.
Entonces valen la pena los pájaros sobre el estanque
de la rosa.
Vale la almohada en su lenguaje de ternura.
—Entre líneas, claro, el absurdo subvierte mi cabeza,
y corro con mi cobija de palabras hacia la orilla
silvestre del metal
de todo el fuego giratorio de la Nada…
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario