NEGUIT │ DESAZÓN

Imagen FB de Pere Bessó

NEGUIT

en la sombra y en el viento
un grito asciende con la noche
Philippe Soupault

Només aquest fluir de finestra abandonada en la falda del daltabaix.
Fragments d’escòria tenen la certesa d’una masmorra,
filferros de fum enfosqueixen inexplicablement en les aigües:
als racons de la memòria, cap paradís. Excepte el fill pròdig.
Un vaixell de mugrons, però, s’enreda en la meua boca, mentre
el vent, acreix en la vesprada d’una gavina.
Algú abrasa les cendres amb certa perversitat: la misèria
posseeix el seu propi desconcert, ens colpeix sense cap tebiesa,
ens condueix a estranyes nàusees, fins fer-se en les genives
dura ombra, o perenne convivència de llàgrimes.
Sempre tinc la impressió de moltes cicatrius desusades i l’horror
de tantes distàncies trencades resignades a l’errant de les flassades.
.
. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DESAZÓN

en la sombra y en el viento
un grito asciende con la noche
Philippe Soupault

Solo este fluir de ventana abandonada en el regazo del descalabro.
Fragmentos de escoria tienen la certidumbre de una mazmorra,
alambres de humo oscurecen inexplicablemente en las aguas:
en los rincones de la memoria, ningún paraíso. Salvo el hijo pródigo.
Un barco de pezones, sin embargo, se enreda en mi boca, mientras
el viento, arrecia en la tarde de una gaviota.
Alguien abrasa las cenizas con cierta perversidad: la miseria
posee su propio desconcierto, nos golpea sin ninguna tibieza,
nos conduce a extrañas náuseas, hasta hacerse en las encías
dura sombra, o perenne convivencia de lágrimas.
Siempre tengo la impresión de muchas cicatrices desusadas y el horror
de tantas distancias rotas resignadas a lo errante de las cobijas.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga