martes, 2 de junio de 2020

AIGÜES TÈRBOLES

Imagen FB de Pere Bessó





AIGÜES TÈRBOLES




I a la nit, ebri de cadenes, pense en el cor moradenc
del cresol endeble que beu els meus ulls.
No em serveix la roba, ni l’esperanca en aquesta filada
de foscor, ni la respiració intensa del remot, ni els objectes
que amb prou feines veig mentre transcorren les aigües tèrboles de la terra.
—Una llosa de martell colpeja insistentment el corc.
A estones són inevitables els sorolls dels bacinets i els colps
del carrer sense que es diluesquen en els engolidors.
Tracte d’oblidar els malsons que masteguen els meus somnis.
En resum, corren a la meua esquena les finestres grogues d’un fred
de cadàvers, d’una foscor que es remunta a la meua infantesa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGUAS TURBIAS




Y en la noche, ebrio de cadenas, pienso en el corazón amoratado
del candil endeble que bebe mis ojos.
No me sirve la ropa, ni la esperanza en esta alambrada
de oscuridad, ni la respiración intensa de lo remoto, ni los objetos
que apenas veo mientras transcurren las aguas turbias de la tierra.
—Una losa de martillo golpea insistentemente la carcoma.
A ratos son inevitables los ruidos de las bacinicas y los golpes
de la calle sin que se diluyan en los tragantes.
Intento olvidar las pesadillas que mastican mis sueños.
En resumen, corren a mi espalda, las ventanas amarillas de un frío
de cadáveres, de una oscuridad que se remonta a mi infancia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

No hay comentarios: