lunes, 25 de noviembre de 2019

ÉS HORA DE CAVAR

Imagen FB de Pere Bessó






ÉS HORA DE CAVAR




És hora de cavar en el pit la cendra. I estimbar l’estrofa
de la ferida i trencar l’espill sord del país.
Al coixí l’ull dels somnis: hi ha pulsació d’ossos
als sentits, també marees somnolenques com túnels.
Sota les aigües de cada instant, la remor de no haver sigut mai
la càrcer de l’ànima en les seues negacions.
En realitat el pit és un altre sarcòfag de temps i batecs.
Com la carn que es clava damunt de la fossa, queda la sensació
de haver perdut la llum entre les mans.
Després, el carbó apagat de la tristesa i la seua indicible foscor
i el seu perllongat tile als braços que fineixen.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ES HORA DE CAVAR




Es hora de cavar en el pecho la ceniza. Y despeñar la estrofa
de la herida y romper el espejo sordo del país.
En la almohada el ojo de los sueños: hay pulsación de huesos
en los sentidos, también mareas soñolientas como túneles.
Bajo las aguas de cada instante, el rumor de no haber sido nunca,
la cárcel del alma en sus negaciones.
En realidad el pecho es otro sarcófago de tiempo y latidos.
Como la carne que se hinca sobre la fosa, queda la sensación
de haber perdido la luz entre las manos.
Después, el carbón apagado de la tristeza y su indecible oscuridad
y su prolongado tile en los brazos que fenecen.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: