EN FER-SE DE NIT

Imagen FB de Pere Bessó

EN FER-SE DE NIT

En fer-se de nit un trau petit s’obri a la memòria; ací fluctuen i juguen les incandescències, el llenguatge dels ecos, les ombres rovellades que va deixant el carrer. De vegades les paraules travessen la carn en un embut de finestra: damunt de mi, la pedra que s’esfondra i cau al crani. (No em veus, encara que jo mire la teua forma; podríem dir que la foguera és un ganivet d’abismes, o un riu de sal que podreix els ulls.) A la deriva de l’asfalt, l’espill trencat de les paraules i aquella dispersió en solitari de les veus que se n’anaren. En fer-se de nit els clots de la memòria i les sabates ofegats al coixí.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AL ANOCHECER

Al anochecer un pequeño ojal se abre en la memoria; ahí fluctúan y juegan las incandescencias, el lenguaje de los ecos, las sombras oxidadas que va dejando la calle. A veces las palabras atraviesan la carne en un embudo de ventana: sobre mí, la piedra que se desmorona y cae en el cráneo. (No me ves aunque yo mire tu forma; podríamos decir que la hoguera es un cuchillo de abismos, o un río de sal que pudre los ojos.) En la deriva del asfalto, el espejo roto de las palabras y aquella dispersión en solitario de las voces que se fueron. Al anochecer los hoyos de la memoria y los zapatos ahogados en la almohada.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga