SEQÜELES DEL FRED

Imagen cogida de acuarelaskubi.blogspot.com(Pinterest)

SEQÜELES DEL FRED

Verd i negre el llarg aguait dels passos el corb infame de l’espill i aquestes lluernes premudes en les fulles del pit: en la pedra del record només les dates ambulants del fum i les aigües residuals dels porus i les dents l’animal inquiet de la boira sense pronunciar cap paraula en la infàmia que propicien les monedes l’esclafit àcid de les indefensions (de vegades només m’acoste al llampec enfonsat de la ferida amb totes les seqüeles sordes del fred i el bassal d’ulls al carrer que ha deixat la pluja) —de vegades només detonen els cantons com velles sentinelles o ens crida una llàgrima des dels patis interns de la impaciència amb els seus pòmuls eixits de centella (hi haurà d’altres que sempre s’esquincen les vestidures) sempre un no és ningú quan tota la llum ha estat arrabassada en allò dit la llunyania se’ns mostra inabastable amb les seues seqüeles de fred i sense propina el dia se’m ve en petites dosis de difunts visc en una terra perbocada per cascabells (un ja no creu jugant a la baldufa i a les bolles) ens engoleix aqueix altre prenyat de la violència les picades dels mosquits i els esbarriaments propis de l’incest i la xafogor tanmateix un continua obrint les paraules i suant la cansalada de les savieses tropicals —ací sembla que no hi ha eixida: la tendresa és filla il·legítima dels buits com ho és el candor trencat de la rosada i el seu teler de nen orfe sovint s’ofeguen les sandàlies en els discursos en un èxode d’estranyes pol·lucions entre la dissimulació i els falsos oblits (un acaba confinant-se en la desesperança) sobre el dit de la pedra del ponent un es menja fins i tot les ungles del foc les mirades sinistres de la mudesa i el cor d’ossades dels aspres metalls al final a cadascú li toca bregar amb els seus propis disbarats amb la cambra lletja del caragol dormit amb les abelles dels forats amb la precocitat de les despulles i amb la fugida inevitable dels ocells ignore si açò és una benedicció o només imitació de l’infinit totpoderós o només un carrer on restem acorralats un s’oblida fins i tot de les boques que foren de la claredat que fou de l’infant que sanglota en el somni minúscul de llit i gran d’abisme…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SECUELAS DEL FRÍO

Verdinegro el largo acecho de los pasos el cuervo infame del espejo y esas luciérnagas apretadas en las hojas del pecho: en la piedra del recuerdo solo las fechas ambulantes del humo y las aguas residuales de los poros y los dientes el animal inquieto de la niebla sin pronunciar palabra alguna en la infamia que propician las monedas el estallido ácido de las indefensiones (a veces únicamente me arrimo al relámpago hundido de la herida con todas las secuelas sordas del frío y el charco de ojos en la calle que ha dejado la lluvia) —a veces sólo detonan las esquinas como viejos centinelas o nos vocea una lágrima desde los patios internos de la impaciencia con sus pómulos salidos de centella (habrá otros que siempre se rasguen las vestiduras) siempre uno es nadie cuando toda la luz ha sido arrebatada en lo dicho la lejanía se nos muestra inalcanzable con sus secuelas de frío y sin propina el día se me viene en pequeñas dosis de difuntos vivo en una tierra vomitada por cascabeles (uno ya no crece jugando al trompo y a la canica) nos traga esa otra preñez de la violencia las picadas de los mosquitos y los extravíos propios del incesto y el bochorno sin embargo uno sigue abriendo las palabras y sudando la gota gorda de las sabidurías tropicales —aquí pareciera que no hay salida: la ternura es hija ilegítima de los vacíos como lo es el candor roto del rocío y su telar de niño huérfano a menudo se ahogan los caites en los discursos en un éxodo de extrañas poluciones entre el disimulo y los falsos olvidos (uno acaba por confinarse en la desesperanza) sobre el dedo de la piedra del poniente uno se come hasta las uñas del fuego las miradas siniestras de la mudez y el coro de osamentas de los ásperos metales al final a cada quien le toca lidiar con sus propios desatinos con la habitación fea del caracol dormido con las abejas de los agujeros con la precocidad de los despojos y con la fuga inevitable de los pájaros ignoro si esto es una bendición o solo remedo del infinito todopoderoso o solo una calle donde se está acorralado uno se olvida hasta de las bocas que fueron de la claridad que fue del niño que solloza en el sueño minúsculo de cama y grande de abismo…

Barataria, 2017