INFINIT DE L’ALAMBÍ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

INFINIT DE L’ALAMBÍ

Ni tan sols sé cap a on camina la meua consciència sovint encallada en els excusats: hi ha plagues i vells dolors com si fos una pedra perenne d’èbries fermentacions: ni tan sols dol ja el tràgic de la tendresa i el passadís secret dels espills el pellingot nu dels braços el fil trencat del tabac que corcat de ninetes fa de l’ert una altra penombra mentre camine la memòria de trens s’endreda en aqueixes ascles que ens deixen els comiats em fa por irrompre en les mortalles en els flàccids pixums de l’alba o en l’assaig i error de la gota d’infinit de l’alambí abstret de grisos per a les meues mans és suficient un crit de cementeris un rostre mort de miratges un almanac de boques funerals ja he perdut el compte dels tants taüts finits en el meu fàstic de l’altaveu mordaç dels comiats de cada colp fet pols i circumscrit en les portes una a una s’obri la proclivitat de les voravies les arrugues que de sobte capitulen en la seua pròpia gàbia immòbil l’avidesa de l’impassible respira en els meus ossos fins al petri del lliri somort —sempre em desdejune amb els morts que ha arrossegat la llengua durant tota la nit i ací hi ha gotasses de cendra de l’amic o adversari o senzillament de veí sempre hi ha la possibilitat de morir i continuar veient aquest més ençà disseminat del foc per a què més la democràcia és un escarniment del tamany del cap d’una agulla i així s’ha de viure fent certa reverència a la imatge santa i apostòlica dels nous temps: en algun lloc s’ha tornat luctuosa o delictuosa la virginitat de les butxaques per això el país es troba com es troba: el desig no pot ser trencadís ni subjecte de càrcer ni extinció de domini en tot cas d’ànsies quan s’emmudeix per indulgència (en un altre temps m’embrutava d’orgasmes davant de la república mentre que l’ànim s’afonava ací en el precipici amb el susdit goteig de les canonades clar molt de l’esbarriament era confús i ella sempre portava avantatge amb la seua audàcia d’allau) no es pot oblidar el gargamell de les lletres majúscules ni l’alé descurat de la porfídia…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INFINITO DEL ALAMBIQUE

Ni siquiera sé para dónde camina mi conciencia a menudo encallada en los retretes: en ella hay llagas y ancianos dolores como si fuese una piedra perenne de ebrias fermentaciones: ni siquiera duele ya lo trágico de la ternura y el pasadizo secreto de los espejos el andrajo desnudo de los brazos el hilo roto del tabaco que carcomido de pupilas hace de lo yerto otra penumbra mientras camino la memoria de trenes se enreda en esas astillas que nos dejan los adioses me da miedo irrumpir en las mortajas en los flácidos orines del alba o en el ensayo y error de la gota de infinito del alambique ensimismado de grises para mis manos es suficiente un grito de cementerios un rostro muerto de espejismos un almanaque de bocas funerales ya he perdido la cuenta de los tantos ataúdes fenecidos en mi hastío del altavoz mordaz de los adioses de cada golpe hecho polvo y circunscrito en las puertas una a una se abre la proclividad de las aceras las arrugas que de pronto capitulan en su propia jaula inmóvil la avidez de lo impasible respira en mis huesos hasta lo pétreo del lirio mortecino —siempre me desayuno con los muertos que ha arrastrado la lengua durante toda la noche y ahí hay goterones de ceniza del amigo o adversario o simplemente de vecino siempre cabe la posibilidad de morir y seguir viendo este más acá diseminado del fuego para colmo de males la democracia es un remedo del tamaño de la cabeza de un alfiler y así hay que vivir haciéndole cierta reverencia a la imagen santa y apostólica de los nuevos tiempos: en algún lugar se ha vuelto luctuosa o delictiva la virginidad de los bolsillos por eso el país está como está: el deseo no puede ser deleznable ni sujeto de cárcel ni extinción de dominio si acaso de desvelos cuando se enmudece por indulgencia (en otro tiempo me ensuciaba de orgasmos frente a la república mientras el ánimo se hundía ahí en el precipicio con el susodicho goteo de los cañonazos claro mucho del extravío era confuso y ella siempre llevaba las de ganar con su audacia de alud) uno no puede olvidar las fauces de las letras mayúsculas ni el aliento descuidado de la porfía…

Barataria, 2017