martes, 10 de enero de 2017

INSTANT D’ESPILLS

Imatge presa de la xarxa






INSTANT D’ESPILLS




En les cicatrius que ens va deixant el temps, no hi ha cap pòlissa,
sinó una veu arraïmada i aombrada, mutilada en els seus ecos.
Tota l’arna que traspuen els espills té aqueixa lenta secor de rajoles.
Tot el puny de vocals de l’alé és un calambur anisat de finestres,
o un bocí de foc que s’acreix amb el vent.
De vegades és sord el fred que s’acosta als porus, estret com el parauleig
del país, dubtós com els cementiris a prop del veïnat.
Les palpebres buiden la pal·lidesa de les aromes properes al món de l’abisme.
No m’imagine uns altres espills més que aquesta foscor devota de les espines.
L’alegria també suscita gotasses com els teulats tallats per l’hivern.
Les begònies tenen la seua pròpia perspectiva, quelcom de semblant passa 
                                                                                        amb les braguetes,
amb l’escopidora dels números,
amb els asils sobrecarregats de la respiració,
amb l’avui, ací, adormit dels esquelets i el zoològic del trassumpte.
En els polls de les darreries, un obri la morfologia dels sobrenoms,
i aqueix mocador on batejàrem la salmorra.
La història retruny d’encensers sords i acòlits, de cistells amb aranyes
on es bateja cada aguait de futur. Floreix l’acomodament,
o aqueix moment cèlebre de rapinya i artificis libidinals i aqueixes ganes 
                                                                                                             de mossegar
la carn fins a l’arribada de l’inevitable: el vol fos, la mosca mastegada.
S’escolta el coixí i el silenci, tot seguit, com un soterrar.
Queda dit, llavors, on és que se sent l’última llàgrima.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






INSTANTE DE ESPEJOS




En las cicatrices que nos va dejando el tiempo, no existe póliza alguna,
 sino una voz arracimada y ensombrecida, mutilada en sus ecos.
 Toda la polilla que destilan los espejos, tiene esa lenta sequedad de baldosas.
 Todo el puño de vocales del aliento, es un calambur anisado de ventanas,
 o un pedazo de fuego que arrecia con el viento.
 A veces es sordo el frío que se arrima a los poros, estrecho como el palabreo
 del país, dudoso como los cementerios aledaños al vecindario.
 Los párpados vacían la palidez de los aromas cercanos al mundo del abismo.
 No me imagino otros espejos a esta oscuridad devota de las espinas.
 La alegría también suscita goterones como los techos sajados por el invierno.
 Las begonias tienen su propia perspectiva, algo así pasa con las braguetas,
 con la escupidera de los números,
 con los asilos sobrecargados de la respiración,
 con el hoy, aquí, adormecido de los esqueletos y el zoológico del trasunto.
 En los piojos de las postrimerías, uno abre la morfología de los sobrenombres,
 y ese pañuelo donde bautizamos la salmuera.
 La historia retumba de incensarios sordos y acólitos, de guacales con arañas
 donde se bautiza cada atisbo de futuro. Florece el acomodo,
 o ese momento célebre de rapiña y artificios libidinales y esa ganas de morder
 la carne hasta llegar a lo inevitable: el vuelo derretido, la mosca masticada.
 Uno escucha a la almohada y al silencio, después, como un entierro.
 Queda dicho, entonces, en dónde es que se siente la última lágrima.
Barataria, 2016

No hay comentarios: