INDIGÈNCIES

Imagen cogida de la red

INDIGÈNCIES

Els meus silencis s’omplin de cendra: he de caminar per aquests carrers de naufragis continus. Tot espai en el buit és fugitiu. Hi ha altres maneres lleus en el ponent: la memòria líquida dels peixos, un llençol incomprensible damunt d’un pubis de deliris, l’altaveu desesperat d’una finestra. Qualsevol dia tot serà fred com les ribes nues del remot. Darrere d’un ocell penjant de l’escarpat, l’ull mira la desesperació sense cap mirament. (La boca mai no pot mossegar el que les mans desteixen; ni els braços poden oblidar els buits de l’espera.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INDIGENCIAS

Mis silencios están llenos de ceniza: debo caminar a través de estas calles de continuos naufragios. Todo espacio en el vacío es fugitivo. Hay otras formas leves en el poniente: la memoria líquida de los peces, una sábana incomprensible sobre un pubis de delirios, el altavoz desesperado de una ventana. Un día de estos todo será frío como las orillas desnudas de lo remoto. Tras un pájaro colgando de lo escarpado, el ojo mira la desesperación sin ningún reparo. (La boca nunca puede morder lo que las manos destejen; ni los brazos pueden olvidar los huecos de la espera.)

Barataria, 2016