miércoles, 24 de julio de 2013

ADVERSITAT

Imagen cogida de la red




ADVERSITAT





La realitat sempre és una altra, i no la que veuen els nostres sentits;
per això, hi ha la confusió i de sobte s’allarguen les distàncies,
les parets de l’insomni, el sutge del desvetlament amb la seua seqüela
de capells mortuoris. —potser deurem entendre la pluja amarga
de la garrotxa, desxifrar el sagnat somort de l’arna,
i fugacitat del vent, acomiadar-se dels dies que cauen
com castell de naips. Sempre es fa difícil ensenyorir-se de la llum
de les finestres, desxifrar els missatges del penediment,
no permetre que els records convertesquen en sal el calendari,
ni en sutge, el treball diari del temps. (Davant de l’adversitat,
són necessaris trossets de paciència; davant de l’insensible,
el millor antídot és la indiferència: així he eixit de la follia
—ara bec dels manuals que escriví vora de l’espill.
A gosades, no hi ha receptes, ni art culinària que valga
per a atiar els ulls o llevar els fetixes que pul·lulen com éssers normals
al carrer de tots els dies. Evite el prurit de les ànimes  contrites:
pense en la fetidesa del cel: ja abans, l’ambigüitat
atià els meus sentits; l’irracional mossegà les cortines de l’alé.
Descobrí els significats esvanits dels cèntims amb un grapat
de terra putrefacta a la boca. Mai no ha sigut fàcil entendre la ficció
de la llum, el gris de les paraules amb pinyates, l’arc del cel a punt
de ser daga. A temps he descobert el xip de les simulacions,
l’inconscient anterior a l’escriptura.)
En algun lloc els llavatoris, el pany fent-se arca…

 “Adversitat” [‘Adversidad’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





ADVERSIDAD




La realidad siempre es otra, y no la que ven nuestros sentidos;
por eso, existe la confusión y de pronto se alargan las distancias,
las paredes del insomnio, el hollín del desvelo con su secuela
de sombreros mortuorios. —Quizá debamos entender la lluvia amarga
de la breña, descifrar el sangrado mortecino de la polilla,
y fugacidad del viento, decirle adiós a los días que caen
como castillo de naipes. Siempre resulta difícil adueñarse de la luz
de las ventanas, descifrar los mensajes del arrepentimiento,
no permitir que los recuerdos conviertan en sal el calendario,
ni en hollín, el trabajo diario del tiempo. (Ante la adversidad,
son necesarios trocitos de paciencia; ante lo insensible,
el mejor antídoto es la indiferencia: así he salido de la locura
—ahora bebo de los manuales que escribí junto al espejo.
Desde luego, no hay recetas, ni arte culinario que valga
para atizar los ojos o quitar los fetiches que pululan como seres normales
en la calle de todos los días. Evito el prurito de las almas contritas:
pienso en la fetidez del cielo: ya antes, la ambigüedad
atizó mis sentidos; lo irracional mordió las cortinas del aliento.
Descubrí los significados desvanecidos de los centavos con un puñado
de tierra putrefacta en la boca. Nunca ha sido fácil entender la ficción
de la luz, el gris de las palabras con piñatas, el arco iris a punto
de ser daga. A tiempo he descubierto el chip de las simulaciones,
el inconsciente anterior a la escritura.)
En algún lugar los lavatorios, la cerradura, haciéndose arca…

Barataria, 18.VII.2013

No hay comentarios: